Recomendaciones

Dirigir una obra de Tennessee Williams, o alguna de Chéjov, siempre comporta un riesgo añadido para cualquier director. Cuesta acertar con el tono, y en el caso del autor norteamericano cuesta mucho no caer en los escollos de unos argumentos pasados de vueltas, con un pie en el realismo y otro en el simbolismo. De hecho, los textos de Williams están llenos de lugares comunes y de personajes que buscan resolver sus traumas (la mayoría de veces de cariz sexual) por varios e intrincados caminos. En La noche de la iguana, el ex-reverendo Lawrence Shannon intenta redimirse de su atracción por las menores de edad, mientras que a su alrededor se reúnen un montón de mujeres que viven la sexualidad […]

«La Señorita JuliaL» de Strindberg se moderniza formalmente (!y cómo!) Sin traicionar ni abandonar el original (yo es que soy clasicón). los 3 personajes desnudan sus almas, anhelos y miedos y muestran las cadenas impuestas, algunas más o menos voluntariamente, las ansias de libertad, el ascenso social, el papel de las mujeres, el qué dirán … La Sala Atrium me atrae. Me obliga a hacer deberes y abre un debate que me interesa: en las adaptaciones de clásicos, ¿es mejor la sorpresa e indagar el original a posteriori o ir preparado y sacar más jugo de las propuestas a costa de perder el mágico instante del descubrimiento inicial? Yo he optado por leer primero la obra y la verdad es […]

El año 2002 Edward Albee no tenía que demostrar nada a nadie. Había escrito algunos de los textos teatrales más memorables de su época (¿Quién tiene miedo de Virginia Woolf?, Un delicado equilibrio y Tres mujeres altas), lo habían premiado tres veces con el Pulitzer y se había ganado el respecto de críticos, público y compañeros de profesión. Y entonces va y estrena La cabra, un auténtico puñetazo en el estómago que pone patas arriba todo lo que entendemos como moralmente aceptable. Albee tenía 74 años en aquel momento, a pesar de que el texto parezca escrito por un autor novel que no tiene miedo de nada y que quiere escandalizar o provocar a los espectadores. Supongo que esto es […]

El més interessant de la dramatúrgia catalana dels darrers vint anys són totes les barreres que s’han anat trencant i els reptes que s’han assumit tant en l’àmbit temàtic com en el formal. Des d’aquest punt de vista, té molt de sentit que, en l’escriptura d’Angle mort, hagin col·laborat Roc Esquius i Sergi Belbel, dues generacions diferents d’autors que ja havien explorat anteriorment la barreja de gèneres (thriller, comèdia i ciència-ficció) i el món de les oficines (Likes i Després de la pluja, respectivament). A jutjar pel resultat, sembla que, després de Sàpiens, l’entesa dels dos creadors ha anat en augment. L’artefacte que proposen amb aquest text és una flamant i enrevessada maquinària narrativa que aconsegueix encaixar les seves peces […]

Aquest cop anem al Versus Glòries teatre, t per assistir aquesta nova obra d’en Roc. Com anteriorment fèiem amb la cartera, mòbil i les claus ara amb la nova normalitat hem d’agafar el certificat, la mascareta i el gel abans de sortir de casa. De nou una comèdia sobre un tema molt contemporani. Fer-nos fora de la feina en una petita empresa. Els “Angles morts” que fa referència l’obra són aquells que s’escapen de la nostra vista i que ens capgiren en un tres i no res. Un espectacle que sembla que pren una direcció i que posteriorment agafa embranzida cap a un camí diferent. Primer ens trobem amb un escenari dividit entre un despatx i una sala. La proposta […]

He de dir que ja he vist aquesta proposta, aquest cop al Teatre de l’Aurora. Uns dies més tard es presenta a Barcelona. És una obra de 1905 que va ser un fracàs absolut, amb 20 personatges (a escena veiem 10 personatges amb dos actors) i estructurat en dos actes i cinc quadres, que la companyia ha volgut realitzar amb un copet d’ullet deixant cinc quadres de Rusiñol. A més l’estructura s’ha respectat molt, les parts més arcaiques s’han modificat per posar-ho una mica més actualitzada. Moltes bromes i joc de paraules són de Rusiñol i funcionen correctament. La selecció d’aquesta obra no ha estat una tasca molt fàcil, segons ens ha comentat l’Arnau i Ricard en finalitzar la funció. […]

Des del minut zero i veient l’escenografia ja es pot intuir quina orientació mental tenen els dos personatges. Algú que s’ha deixat endur per les passions, sabent que és un mer passatger per la vida i algú altre que pretén ser alguna cosa més que un humà, tenir la vida organitzada i estructurada aparentment, però que l’inunda el caos mental. Aquesta és la presentació dels dos personatges i una trucada telefònica inusual farà que les seves vides es connectin. El director i dramaturg Iñaki Garz presenta dos personatges allunyats l’un de l’altre però que es complementen a la perfecció. Aquelles relacions amor-odi que tots tenim i que guardem al calaix. Arnau Marín i Andrea Portella firmen una producció esplèndida on […]

Absurd és com sovint gestionem les relacions de parella. Absurd és com els partits polítics redacten els seus programes, i com, després els porten a terme (per dir-ho d’alguna manera) Absurd és negar l’innegable. Absurd és estimar fent-se mal. Absurd és callar davant les injustícies. Absurd és… no acabaria mai. Però el que no és absurd és el teatre de Ionescu. No és absurd anar al teatre a veure un text, aparentment absurd, que llença a tort i a dret veritats com punys. Podem riure de l’aparentment absurd, però del que no podem riure és de tot allò que autor, directora i actors ens serveixen en safata per fer-nos trontollar les nostres seguretats. “No ens posarem mai d’acord”, mai, en […]

Un ángulo muerto es, por definición, un espacio que queda invisible desde la posición en la que nos encontramos. Pertenece a menudo al ámbito de la conducción, desde la perspectiva deL que controla el vehículo, pero perfectamente lo podemos extrapolar a nuestra vida cotidiana. Cuando más creemos tener el control de nuestra vida, de las situaciones que vivimos, descubrimos que lo que ocurre en un ángulo muerto puede desmontarlo todo, todo puede descontrolarse. Es lo que le ocurre a Andreu, el propietario de una empresa que, para despedir a uno de sus trabajadores y así minimizar los efectos de la feroz crisis (maldita crisis, que afecta al teatro por fuera y se trata por dentro), los cita en la sala […]

Ramon tiene la necesidad de explicar la historia de un viaje que hizo con su hermano Martí, años atrás siguiendo los pasos que hizo su abuelo, a quien no conocieron y de quien no sabían nada. De hecho, poco saben, o más bien nada, de su familia. No tienen ni idea de porqué sus padres se fueron y los dejaron con su abuela en el pueblo, quien era realmente su abuela o, en definitiva, quienes son ellos en el contexto de sus vidas. Este viaje por Europa, haciendo el mismo trayecto que en los años 40 su antecesor, les tiene que conectar con la historia de su familia y darle sentido a todo. O eso es lo que pensaba Martí, […]

Iniciar una startup pot semblar d’allò més fàcil. La il·lusió està present, creus en el projecte, l’equip està motivat i un llarg etcètera que tapen els mal de caps inicials. Però què passa si en comptes d’iniciar-la l’has de començar a apagar? Aquest és el problema que ha d’afrontar l’Andreu, el director d’una startup que pateix els efectes de la crisi i que ha de decidir de quin sou prescindeix. Una carrera d’obstacles per un director que no té prou força de voluntat. Una comèdia amb personatges de tots els tipus: hi ha líders, hi ha qui dubta, hi ha qui no sap gestionar la tensió en moments crítics i hi ha qui no sap entendre els moments seriosos. Tots […]

10 anys després del seu exitós pas per la Villarroel, tenim la sort de tornar a veure el mateix muntatge d’aquesta obra, ara al teatre Aquitània. Es tracta d’un text d’Edoardo Erba que destaca per una acurada estructura que confia plenament en el seu desenllaç (del qual més us val no saber absolutament res fins que el veieu), comportant un cert risc en el seu visionat fins que no s’arriba a ell, del qual s’en surt positivament. En aquest sentit, l’autor aposta per la fusió del realisme amb els continguts metafòrics, els quals esdevenen en un joc teatral amb una gran càrrega tan experiencial com discursiva. D’altra banda, en Joan Negrié i l’Albert Triola fan una gran feina actoral (i […]

Quins és el límit per poder viure dels records? La nostàlgia a les venes ens crea una falsa felicitat? Fa deu anys que dos amics ja es feien aquestes preguntes, fa deu anys que dos amics ja es preparaven per la Marató de Nova York. La Sala Trono era el temple dels 60 minuts més cansats sobre l’escenari. Aquests dies, triant de records, es torna a recuperar aquella mirada al passat, aquella sensació de no voler mirar enrere per saber la distància que portes. Els dos personatges tornen a entrenar-se per afrontar el repte de la Marató de Nova York. La proposta de l’Aquitània es vesteix senzilla, sense donar-li gaires aires filosòfics a una conversa intensa entre dos amics. Però […]

L’origen de la marató es remunta a l’any 490 a. C. i es situa a l’antiga Grècia. Filípedes, explica la història, fou un lleial soldat que va recórrer la distància que separava les ciutats de Marató i Atenes per anunciar la victòria dels seus sobre l’exèrcit persa. Com passa sovint en aquests casos, els historiadors situen bastants interrogants sobre aquesta narrativa. Com acostuma a passar, també, la realitat acaba sent encara més èpica. Semblaria, doncs, que l’obedient soldat no va fer aquest trajecte per anunciar una victòria, sinó per demanar reforços perquè la batalla no anava bé. Tampoc no el va córrer, sinó que el va fer a peu; un fet que no empetiteix la gesta, perquè tampoc no va […]

Trenta anys no es fan cada dia. I menys trenta anys dins del sector cultural català. El que va començar sent un programa de ràdio s’ha convertit en un tot-terreny creatiu. L’èxit de la temporada obre el magatzem de records i els enfila l’un rere l’altre, mantenint l’estil còmic tan característic de la productora. Enric Cambray (l’home que miris on miris veuràs el seu nom) i Israel Solà es treuen del barret de copa una peça que dramatúrgicament segueix les passes de The play that goes wrong i que serveix de bàlsam per aquests temps on costa tant treure a passejar la rialla. Disfressada de vodevil i construïda a base del bagatge i les anècdotes de cada personatge de la […]