A vegades les persones que més necessitem apareixen quan menys ens ho esperem. A ‘Sandra’ passa exactament el mateix. Dues històries desconegudes que es creuen i creen un vincle totalment complementari l’un per l’altre. Un diàleg a dues bandes que s’emmarca dins del cicle «#JoTambé» dedicat a la visió de la societat de la violència de gènere. En aquest cas, Daniela Feixas ens proposa un text cuidat, delicat i a la vegada afortunadament poc morbós. Allunyat de totes aquelles ficcions sensacionalistes i on el detall i la dramatúrgia posen llum a la foscor (amb el permís de Carles Porta).
Si bé Sandra i l’escriptor són dos perfectes desconeguts, a poc a poc aniran teixint una relació d’amor-odi sembrada a base de petites discussions i converses que desmantellaran el passat amagat d’ella, la Sandra. D’ell ben poc sabrem, ni el nom. Tot i que aparenta ser un home amb poques bones experiències recollides al llarg de la vida, mostra la bondat i la negativa sobreprotecció amb algú que tot just coneix. Tant ell com ella tenen els seus defectes que esquitxen la cara bona de la seva personalitat i que destapa una batalla per part de Sandra amb el sentiment de culpabilitat com a arma i per part d’ell escudant-se amb els seus relats ficticis.
Anna Tantull (escenografia), Maria Domènech (il·luminació) i Judit Farrés (espai sonor), fan un trident esplèndid i un gran desplegament de professionalitat en cuidar cada detall de la posada en escena. Els primers segons de l’obra, a tall de pròleg d’allò que vindrà l’hora i quart vinent, serveix per posar en context a l’espectador i recrear una atmosfera íntima a la perfecció. Juntament amb silencis reals i treballats entre rèpliques, allunya l’espectador de la ficció i el posiciona en off-side entre la vida real i la d’aquells dos personatges. Així doncs, una aposta per reflexionar sobre el límit de la sobreprotecció, la violència de gènere i els animals de companyia.