Recomendaciones

T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré és un musical que funciona pel seu guió, per la seva música i perquè ens sentim identificats en l’universal (i inesgotable) món de la parella. Un producte que funciona sol, ideal per moments de crisi en què no toca arriscar. En aquest cas, l’obra compta amb uns actors amb taules i veus magnífiques, però la direcció és transparent. Si no l’heu vist, passareu una bona estona. Si vau veure la versió de l’any 2000, tindreu un déjà-vu.

Al Teatreneu es pot veure un Tarantino: Reservoir Dogs, o sigui “el Tarantino”, el seu primer llargmetratge. Els de El Xiringuito s’han atrevit (ja la van estrenar el maig passat) amb amb aquesta peça en la que no queda ni l’apuntador, i penso que l’han tret prou bé. Aprofitant l’estructura del teatre del carrer Terol han fet una posada en escena molt eficient. A mi personalment m’ha semblat que un del personatges estava massa exagerat, però en general l’obra ha funcionat. Hi ha una escena de tortura particularment dura, però no sorprèn perquè l’obra ja és molt coneguda. Si la voleu nar a veure, encara no l’han retirat de la cartellera.

Recorden la pel·lícula Cabaret? Joel Grey, el mestre de cerimònies, deia tot just començar: «Dejen sus problemas en la puerta. Aquí no hay problemas, aquí la vida es hermosa, las chicas son hermosas…». Així començava un cabaret berlinès de mitjans del segle XX, i no dista molt de la introducció de The Hole. I és que l’esperit gamberro del cabaret de tota la vida es manté intacte amb el pas dels anys. «The Hole» no té misteri: carnassa, acrobàcies, divertits monòlegs amb dobles sentits, sensuals balls i un desplegament escenogràfic i tècnic que deixa bocabadat des del segon u. Si ho acompanyes d’uns quants amics i un gintònic a les taules que han invaït la platea del Coliseum, es converteix […]

La fam i la misèria sempre han estat un motor per a la creativitat, l’enginy i la reinvenció. A Itàlia, al cincueccento, un grup d’artistes van repensar el teatre tot popularitzant la Commèdia dell’Arte, un gènere de teatre de màscares basat en la improvització d’històries amb trames senzilles (el que ara anomenariem «culebrons»). Un d’aquests actors va ser Tristano Martinelli: el primer Arlequí, de qui coneixerem la història amb el nou espectacle de la Sala Fènix. Val la pena veure «Inferno» tan sols per deleitar-se amb l’enèrgica interpretació de Felipe Cabezas. Acompanyat únicament d’un bagul i un interessant joc de llums, el talent i l’experiència de l’actor vesteixen un monòleg intens i poètic que reflexiona sobre el poder, la pobresa, […]

L’art d’explicar contes és una de les tradicions orals més arrelades a la nostra cultura i l’entorn familiar. Actualment, moltes biblioteques, teatres i centres culturals s’estan dedicant a recuperar aquesta disciplina on actrius com Sandra Rossi comparteixen amb els més petits històries que, antigament, acostumaven a transmetre les nostres avies. Sí, pero no exactamente trasllada hàbilment al món dels adults aquesta figura de narradora per relatar un viatge iniciàtic des de la infància fins l’actualitat, de Buenos Aires a Barcelona. Rossi realitza una tasca excel·lent a l’hora de captar l’atenció del públic amb les seves anècdotes, reflexions i records. A més, demostra ser una cronista excepcional del que significa marxar del teu país i adaptar-te’n a un altre. La radiografia […]

Perquè el primer com a director i els altres dos com a actors han portat la difícil obre de Pinter amunt, molt amunt. La Petita, a dues grades, escenificant la sala d’una casa benestant amb dos homes que “s’acaben de conèixer”, força carregats, especialment l’amo de la casa que ja va molt pet. I parlen i parlen molt, tot i que pausadament, però alguna cosa et fa pensar que n’amaguen més de les que diuen, i vinga a fotre-li al scotch… El text és una filigrana on els diàlegs són més aviat monòlegs: escolteu-los atentament. Fixeu-vos també en el vestuari del Lluís Homar; de pena, amb vestit, sandàlies i mitjons de color de gos quan fuig… un déu!

La televisió ens ha acostumat en els darrers anys al «collage» visual, a aquesta mena de barreja d’elements diversos que junts acaben creant una realitat diferent i distorsionada. En el camp del teatre, però, el grup The Chanclettes ja va començar a utilitzar aquest recurs en els noranta per acabar convertint-lo en espectacle. Anys després, el grup Transtorners segueix en la línia… però hi afegeix el seu estil propi i aconsegueix crear històries amb continuïtat i no només esquetxos. És un «rizar el rizo» que funciona, i sorprèn, sobretot per la tècnica de tots els membres del grup, l’entusiasme, la originalitat de l’estètica i la perfecta execució de tot plegat. Transfusión és un pas més en la tècnica del «túrmix-playback», […]

Després d’una trajectòria tan llarga com la de Tricicle, seria raonable pensar que el grup podria haver perdut part de l’originalitat o l’empenta que els van convertir en tot un referent de l’humor gestual. Lluny d’això, i tenint en compte que probablement aquest sigui el seu darrer espectacle, resulta lloable comprovar, no solament que estan en plena forma, sinó també que continuen a la recerca de nous formats on encabir la seva idea de comèdia. Bits té una clara intenció d’actualitzar l’embolcall del conjunt de gags habitual fent servir l’excusa del món digital com a eina que ens permet saltar d’un tema a un altre aleatòriament. D’aquesta manera, Tricicle està més a prop que mai de les noves generacions però, […]

Barcelona és una obra que arrossega al públic, el sacceja quan i com vol, i el commou de principi a fi. Formalment, està plena de trucs, recursos de la vella escola, trampes… però què més dóna si el resultat acaba deixant el públic rendit als seus peus. Potser m’hagués agradat una estructura més arriscada, o uns girs menys autocomplaents… però què més dóna si durant gairebé tres hores ens endinsem a la casa de la família Vila, vivim amb ells, compartim les seves pors i ens espantem junts de les mateixes bombes. Què més dóna si alguns personatges resulten forçats o algunes situacions un xic inversemblants… Res importa en una obra monumental com aquesta. Res importa si darrera hi ha […]

El nou espectacle de Tricicle és… deliciosament Tricicle. La companyia diu adéu amb un espectacle marca de la casa, amb moments que sonen però que són un petit homenatge a personatges i escenes que ens han arrancat riures durant anys. Alhora, han fet un esforç per estar a la última incorporant el món d’internet, tot i que és simple una excusa per englobar gags de temàtica inconnexa. Brillant el tribut a Les Luthiers. Bonica la part en què interpreten el contrari del que són: artistes frustrats intentant-se fer un lloc al món de la faràndula. Pels que hem crescut veient 3 estrelles en les reposicions de cada estiu, el Tricicle ja ens té el cor conquerit. Riureu i somriureu.

Marta Carrasco, un cop acabat l’inventari d’arts florals, ens convida a veure la dona com una flor. La metonímia arriba alguns moments a la concreció genital. La dona reivindica la propietat i l’usdefruit del seu cos. També ens parla de les inseguretats i prejudicis, de les angoixants constriccions de la seva estructura orgànica, de les pors quotidianes, de la violència, de l’enveja, de la fragilitat… però tot en un to festiu i amb la rialla als llavis. D’aquest difícil exercici d’equilibri Marta Carrasco, Anna Coll i Majo Cordonet se’n surten amb nota. Ironia, tendresa i mala llet. L’espectacle és una festa. Nota: algú ha pensat en convidar el Sr. Ruiz-Gallardón?

Amilkar, un dels grans de la màgia de casa nostre, ens presenta un espectacle de màgia acompanyat de la història dels escacs màgics de Carlemany que es van fer famosos amb el llibre El vuit de Katherine Neville. Soc un fan de la màgia argumentada, aquella que buscar un fil conductor que vagi unint els diferents efectes màgics i això precisament és el que ens ofereix El ajedrez mágico de Carlomagno. La història, té un bon guió i ha estat ben preparada per Amilkar, que va agafant soltesa a mida que avança l’actuació, especialment quan apareixen els gags i la improvisació que més el caracteritzen. Els efectes màgics escollits són clàssics, simples i efectistes, es va sentir més d’una exclamació […]

Pere Riera, autor i director de Barcelona, diu: «aquesta obra vol ser un acte de sentit reconeixement a tots aquells que van viure i somriure quan el cel va omplir-se de voltors durant aquells tres anys de ràbia». Doncs vull donar fe que aconsegueix ser-ho. I ho fa d’una forma magnífica, amb molt d’ofici a tots els nivells, des del text a les interpretacions. Tot això recolzat per una producció potent que permet -entre altres- recrear amb realisme l’interior d’una casa benestant d’aquella Barcelona cruelment bombardejada pels feixistes. El resultat connecta emocionalment amb el públic de principi a fi: deixa anar algun somriure amb el començament costumista, serra les dents a mesura que enfila el drama i treu discretament el […]

Els homes i les noves tecnologies de la comunicació. No ens suposa el dilema l’ou i la gallina, però ens en planteja molts altres pels canvis que suposen o poden suposar. I més en moments com l’actual on es sumen voluntats transformadores només amb un click. És un punt de partida interessant i centrar l’acció en una tenda d’Apple un encert sorprenent. Les actuacions són bones. El problema és el text: Comença molt bé, però es trenca el fil a mitja obra i perd la connexió amb el públic. Cal dir que ens ofereix algunes bones escenes sobretot a la primera part, però és per aquest motiu que te’n vas amb el regust del que podria haver estat.

Totes les bones crítiques que heu llegit d’Acorar són veritat. Parla amb una delicada poesia que arriba molt endins de la idiosincràsia del poble mallorquí, però de manera universal i que ens reflecteix (al capdavall, són els nostres cosins). Un passeig per rituals ancestrals que ens plantegen qui som, com som, i perquè som. Preguntes que tenen eco en els segles i que es perden a la velocitat de l’era informàtica quan mirem el futur. Un monòleg tristament d’actualitat a causa de la situació política a ses Illes. Aneu-hi.