Recomendaciones

Parece una tradición que se tiene que cumplir, el Parking Shakespeare de verano y el de invierno. Si el primero nos espera una obra del dramaturgo inglés, con el frío nos espera la sorpresa (el año pasado con Pell de Mercuri de Philip Ridley y esta vez con Woyzeck de Georg Büchner). Y la espera ha dado sus frutos. El trabajo de sus actores ha estado a la altura, de lo mejor que he visto de esta compañía (únicamente he visto los 4 últimos montajes). Ha habido buen trabajo de dirección de actores. Y todos brillan en sus momentos oportunos. Tanto el trabajo de Carles Gilabert presentándonos un Woyzeck totalmente deshumanizado, en constante presión de la sociedad; como el papel […]

El hecho que Llibert se presente como la escenificación de un caso real y personal de algunos de los protagonistas, aparta la atención del propio hecho teatral. Y es una lástima, porque Llibert propone una de las mejores dramaturgias que se pueden ver a día de hoy en la cartelera de Barcelona, a la que se añade una puesta en escena y una interpretación excelentes. Gemma Brió, Tàtels Perez y Mürfila te atrapan desde la primera escena y hacen que te pongas en la piel de los personajes y te preguntes: Y si me pasara a mí ¿que haría? Sólo los aplausos finales de un público puesto en pie te despierta momentáneamente del hechizo. Tienes todo el camino a casa […]

Aunque la interpretación es mejorable, eGo funciona y hace pasar un buen rato. La historia parece complicada, pero no lo es tanto. Es la historia de la humanidad. El ser humano sufre cuando tiene que tomar decisiones y siempre ha buscado algo que le marque la pauta y que se haga responsable de sus actos: un libro sagrado, la obediencia a un superior, la ley. Marc Angelet adapta este hecho histórico a las nuevas tecnologías y enfrenta los personajes a los nuevos problemas que del cambio de apoyo se derivan. Una puesta en escena inteligente y divertida sirve para redondear las irregularidades que pueda tener el texto. Una tragicomedia que hay que ver y que estoy seguro mejorará con el […]

Disfrazado de obra de teatro, Desacord 3×4 es un concierto con temas esencialmente de género lírico combinados con boleros, tangos, revista y canciones de musical. El punto de partida de la historia reúne tres personajes muy dispares y un pianista que se ven forzados a compartir escenario por culpa de los recortes culturales. Desgraciadamente, la idea no va argumentalmente más allá, ni desarrolla el conflicto ni desemboca en ninguna conclusión. El que importa por este espectáculo son las canciones y, por lo tanto, la trama queda sólo como una excusa para que los intérpretes combinen sus estilos y canten dúos y tríos. No obstante, musicalmente es un show muy agradable con números bien logrados. Además, es un placer escuchar al […]

Mrs. Death, diàleg amb Espriu es una obra teatral atrevida y desconcertante, puesto que si se desconoce el mundo de Salvador Espriu es bastante complicado adentrarse en ella. En mi caso, que conozco muy poco producción de Espriu, me fue complicado seguir el hilo conductor de la trama y reengancharme. Sin embargo, no se puede cuestionar la calidad de la pianista, que toca muy bien en directo, ni la de los actores ni la de la bailarina, puesto que es muy agradable ver el buen trabajo individual que ofrecen los integrantes de la obra.

Lo confieso: fui al Molino con un gran miedo de encontrarme un refrito casposo de números de cabaret vintage, con vedettes de pluma y lentejuela y mucha naftalina. Pero no. *BINGO! Life is a Cabaret es un espectáculo de variedades que recoge la tradición del cabaret local e internacional, debidamente modernizado. Ecléctico, elegante, sorprendiendo, divertido, sensual y con un ritmo trepidante, punto que falla su homólogo The Hole. Incluso incluye una criogenizada Merche Mar que se pasea por la platea sentándose en el regazo de los señores y mimándoles la calva. Emblemático. Los fans de la película Cabaret saldrán contentos de ver unas buenas versiones del Wilkommen, Mein Herr, Two ladies y Life is a Cabaret.

Esto es el que me ha parecido, una pieza hecha en base a un cierto oportunismo aprovechando un tema del momento y cargándola de piruetas. Aún así es una obra FlyHard, pero lejos de las que trajeron la sala al lugar donde ahora se encuentra. A partir de una trama policiaca que sigue la posible relación de una serie de suicidios, nos adentramos en un mundo que recuerda la novela de Huxley, pero está lejos de ser feliz. No se puede decir que los actores lo hayan hecho mal, pero la historia no daba para ir mucho más allá. Aún así la mayor parte del público se lo ha pasado rebién, a juzgar por los aplausos. Leer más

Sondheim torna a la cartellera teatral barcelonina i ho fa sense que encara els amants del gènere haguem oblidat aquell majestuós «A little night music» («Música per a una nit d’estiu») que ens va portar fa més d’una dècada el Mario Gas i que estava protagonitzat pel Constantino Romero i la Vicky Peña. Com oblidar aquell magnífic «Send in the clowns» («Que baixi el teló») sobre un escenari! En aquesta ocasió, el Teatre Lliure és qui ens porta un altre dels musicals del compositor, gaudint-lo ara d’una forma més intimista i tenit com a principal aliat la proximitat que ofereix l’Espai Lliure. Aquest «Marry me a little» compta amb dues grans veus que aconsegueixen moments realment memorables i que arriben […]

La diferència entre un espectacle de cabaret i qualsevol show que contingui música, cançons i altres disciplines artístiques com dansa, acrobàcia o titelles, roman en la seva voluntat de transgressió. Històricament, és el gènere on es van poder veure els primers transvestits sobre un escenari o els acudits polítics i sexuals més incorrectes en èpoques amb menys llibertat d’expressió que l’actual. Representa, doncs, i encara avui dia, un espai on es qüestiona la moral establerta del moment per demostrar que la indecència no existeix més enllà dels prejudicis. Cabaret Victoria pren alguns elements (sobretot formals) del cabaret però el seu propòsit és molt més innocent: entretenir al públic; fer que s’oblidi dels seus problemes mostrant-li el que en realitat és […]

Cristina Clemente ens porta una encertada radiografia de la situació política actual a través d’una clara i entenedora metàfora del nucli familiar. Realment, aquest experiment li ha sortit rodó a la dramaturga, ja que aconsegueix traslladar de forma simple i efectiva les premises bàsiques de la nostra política alhora que permet a l’espectador identificar-les d’una forma molt original i divertida. D’altra banda, Jordi Casanovas atorga a l’obra ritme i una bona direcció d’actors, oferint-nos a més una visió a dues bandes del menjador sencer d’aquesta familia tan peculiar. De fet, aquesta visió confereix a l’espectador la posició de voyeaur mentre veu l’acció des de fora de l’escena, però amb l’interés de saber el que succeeix a dins. Però, «Consell familiar» […]

Feu-vos la pregunta: Com pot arribar una mare a la conclusió que el millor que li pot passar al seu fill recent nascut sigui la mort? Doncs si us acosteu a veure l’espectacle ho viureu i ho entendreu. Us farà mal, però ho entendreu. Els fets es presenten amb tota cruesa, que no fredor doncs en cap moment es deslliguen els fets i la raó dels sentiments i les emocions amb què són viscuts. I s’hi incouen algunes pinzellades d’humor que actuen com a vàlvula de seguretat d’aquesta olla a pressió en què Gemma Brió i Norbert Martínez han transformat l’Almeria Teatre aquests dies. Tota la posada en escena està pensada per amplificar les emocions, les contradiccions i les determinacions […]

Això deia de Sondheim un dels seus intèrprets de Broadway, i hi estic d’acord. Premis Pulitzer, Oscar, 9 Tony! redéu! Capaç de crear obres de gran format, com A Little Night music fins a aquest Merry Me A Little, una mena de collage de temes escadussers amb els que composa una obra romàntica actual. Els protagonistes són incapaços de valorar el seu entorn i es perden en la soledat… però sortosament la parella al final “es troba”. Gran interpretació de Mone Teruel i Toni Viñals, acompanyats per un pianista i arranjador potent i efectiu: Xavi Torras. Senzilla però bona posada en escena, però, és clar, aquí els protagonistes són els actors i la música. Teniu temps fins el 22 de […]

…això és el que un espectador ha deixat anar avui en un moment donat de la funció. Us ho dic perquè li ha sortit de dins, d’on surten tots els riures que arrenca Toti Toronell, fent el per mi ha de fer tot bon pallasso per adults, parlar amb el nen que tenim dins nostre. I ho fa amb gestos, mirades, algun so, però sense paraules. Tot comença amb una mena de paradoxa, un pallasso que viu en un ambient totalment ruïnós surt a llençar la brossa. I així entrem en un món on per anar d’un punt a un altre sempre se segueix la línia més llarga, que resulta ser la més amena. Acompanyat de música en directe, que […]

La sala de Sants torna a encertar de ple amb una obra que, a partir dels telèfons mòbils, ens porta a reflexionar sobre quin és el control que exercim realment sobre nosaltres mateixos i, més específicament, sobre quin és el paper que juguen les noves tecnologies en aquest control. Cal dir que sovint a la nostra societat escoltem frases com «la tecnologia controla la nostra vida», però fins a quin punt pot ser certa aquesta afirmació popular? L’autor d’»Ego» s’endinsa dins d’aquest tema fent-nos veure que el control tecnològic sobre nosaltres mateixos (o a través d’ell) és molt més gran del que ens podem pensar i, per altra banda, ens demostra que el mòbil és molt més que un simple […]

Veure la Sucrera diabètica és com veure jugar a dos nens a la cuina de casa. On donen veu als objectes, creen diferents espais, temps i situacions. El que fa especial aquest espectacle és que el joc es conduit per gent adulta i els problemes ja no són rescatar princeses i matar monstres sinó escapar i sobreviure als propis monstres interiors. Veiem problemes d’autoestima, de violència domèstica, de feina, malaltia… I també parts on les relacions d’amistat i amoroses agafen el protagonisme. Crec que és una bona oportunitat per aquells que no estigueu acostumats a veure teatre d’objectes (com és el meu cas). És un espectacle proper que convida a somiar i a reflexionar amb una història senzilla però que […]