Recomendaciones

El humor es la clave que utiliza La Zaranda para incorporar, en un teatro crudo de edulcorantes, todo el dolor y la muerte que evitamos pensar en el día a día. «Todo saldrá bien», repite un personaje, al igual que nos repiten continuamente mensajes en redes sociales, anuncios de televisión e innumerables títulos de literatura de autoayuda. Pero a veces las cosas no van bien y el hecho de hablar, de ponerlo sobre el escenario, ayuda, en casos como el de esta obra, a digerirlo. A compartirlo con el resto de seres vivientes que nos acompañan en la platea, con los que coincidimos en esta antesala de la muerte que es, en el fondo, toda vida. Ayuda, porque su retrato […]

Penso que és la primera vegada que la meva valoració és tan baixa, però vist el que vaig veure no tinc cap més opció. Em sap greu però l’he trobat avorrida, lenta i llarga. És cert que té moments puntualment graciosos, però en el seu conjunt no m’ha convençut gens. La millor interpretació la de l’Anna Barrachina, la resta exagerada i poc creïble. Exagerada en crits, cares de sorpresa i acudits poc afortunats. Encara em faig creus del que he vist fer aquesta nit a l’Emma Vilarasau i en Carles Martínez, dos actorassos, que ens han deixat tantes vegades impactats davant d’interpretacions magnífiques, i papers d’un gran nivell interpretatiu, com en obres de H. Pinter. En Jordi Bosch desigual. Un […]

Los vodevils o las comedias de boulevard son un género que en Francia siempre ha gozado de muy buena salud, desde las piezas clásicas de Labiche o Feydeau hasta las más contemporáneas de Delaporte, Patellière o Francis Veber. Desde hace años, el actor y autor Sébastien Thiéry también se ha incorporado a esta notable galería de autores de comedia, con la particularidad de que él une el vodevil clásico con la tradición del teatro del absurdo. La mezcla es peculiar, y no del gusto de todo el mundo, pero en su país es a menudo nominado y premiado en los prestigiosos premios Molière y, además, disfruta de un gran reconocimiento popular. En Barcelona, sin embargo, su carta de presentación será […]

És una d’aquelles obres que desitjaria que m’agradés. Està feta amb cura i paciència. Fa emergir imatges segrestades de l’imaginari col·lectiu. La poètica de la 3a edat converteix qualsevol anhel en aventura i qualsevol acció en proesa. El treball físic (cos i veu) dels actors és magistral. I l’escenografia és un treball de síntesi acotat i efectiu. Quatre gàbies que es resignifiquen minut a minut i l’espai sonor, que omple certes transicions, fa de contrast a la grisor cromàtica de l’obra. Però la veritat és que no em va acabar de convèncer. M’era tan fàcil d’entrar-hi com de sortir-hi. El sentit de l’humor que salpebra tota la peça no m’ajudava gaire a concentrar-me amb l’escena visual proposada (tot i que […]

La muerte, la vejez o, en general, el devastador efecto que el paso del tiempo tiene sobre las personas son temas tan trascendentales como delicados de tratar en una obra de teatro. El riesgo reside en la posibilidad de pasarse de gravedad (y hacerse insoportable para el público) o, al contrario, banalizar demasiado estas cuestiones perdiendo su verdadero valor dramático. La propuesta de la compañía andaluza La Zaranda es, en este sentido, ejemplar. Con un trabajo de investigación y construcción de personajes excepcional, El grito en el cielo sabe encontrar el equilibrio entre la tragedia existencial y el humor absurdo basado en la cotidianidad de las personas mayores. Cualquiera que haya estado en contacto con hombres y mujeres de la […]

Sí, és una peça molt difícil, com ho va ser la vida de la seva autora que es penjà als 28 anys. Sarah Kane no va tenir una vida fàcil de depressió en depressió fins que va decidir acabar amb tot. Va escriure l’obra poc abans de suïcidar-se i realment esgarrifa el que diu. No tinc clar que el tractament de l’obra hagi estat el més indicat, però si vull constatar que l’Anna Alarcón ha estat immensa, deixant-s’hi la pell, i per tant penso que ha estat ben dirigida. penso que els forts aplaudiments han estat dirigits a ella. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

La Zaranda es un grupo andaluz de gran prestigio internacional y un lenguaje teatral inconfundible. De todos modos, en los 37 años de carrera que el grupo lleva a sus espaldas, esta es sólo la cuarta vez que aterriza en Barcelona para ofrecernos uno de sus expresivos y sensibles espectáculos. Y lo hace con este homenaje a la vejez, en el que la enfermedad, la decadencia y la muerte son protagonistas. Aún así, la obra destila humor y un extraño optimismo que hacen más digerible todo el conjunto. También ayuda el lirismo -marca de la casa- que encontramos en muchas escenas, principalmente en el emotivo final a ritmo del Coro de los Peregrinos de Tanhäuser. Es cierto que El grito […]

Aquests dies tenim l’oportunitat de veure el quart espectacle que la companyia andalusa La Zaranda ens porta a la ciutat comtal al llarg dels seus 37 anys d’existència. En aquesta dilatada trajectòria, el seu èxit ha aconseguit traspassar fronteres, tot i que, en tot aquest temps, encara no havia tingut ocasió de veure’ls. Finalment, ho he pogut fer i haig de dir que al principi de l’obra em va costar entrar dins del seu univers, però un cop ho vaig fer, vaig poder gaudir d’un espectacle arriscat, suggerent i molt ben treballat. En aquest sentit, l’obra reflexiona al voltant de la degeneració del cos humà i del seu destí final i ho fa utilitzant un humor portat a l’extrem, però […]

«Proyecto Sombra» és d’aquells espectacles que m’agradaria poder veure dues vegades per poder arribar a captar i entendre tot el que l’actor ens vol transmetre i fer sentir. La informació i simbologia que ens arriba és tanta !!!, que amb un sol cop no hi ha prou. Quan va acabar la representació, l’Ignacio Yuste va tenir el detall de quedar-se a parlar amb el públic, cosa que vaig agrair per que vam poder entendre moltes coses més del que ens volia transmetre. Transmetre, aquesta va ser la paraula clau. Ell ens va fer una pregunta,- què heu sentit?. Dons be, jo vaig tenir tantes sensacions!!! Vaig sentir la seva ràbia, por, plaer, desesperació, dubtes, lluita, soledat, acceptació, alegria. Hi ha […]

La companyia La Zaranda ens presenta una obra commovedora, impactant i dura que no ens va deixar indiferents a ningú. Es tracta d’una obra plena d’ironia que ens fa reflexionar sobre la vellesa i la mort, un viatge cap a la llibertat perduda des del somni, una crítica a un món deshumanitzat i hipòcrita que pretén fer-nos creure que els geriàtrics són fantàstics i meravellosos, un lloc ple d’activitats lúdiques, teràpies i tractaments beneficiosos. A qui no li fa il·lusió acabar en un lloc d’aquests? No passa rés, si s’ho passen d’allò més be. Juguen, fan teatre, reciten poemes,… Cinc avis busquen una fugida, una esperança, un somni, tornar a viure, ser lliures. La il·luminació d’Eusebio Calonge, la música i […]

Per autèntica, per tendra, per ben construïda i per ben interpretada. Teatre de màscares, com a l’antiga Grècia, però molt actual, sense paraules però dient moltes coses només amb l’expressió corporal. Una joia que triomfa per tot el món, vint-i-tres països no és cap tonteria. Una escenografia potent però a la vegada kitsh que gràcies a la il·luminació et transporta al segle XXI. Dramatúrgia col·lectiva dels Kalunka Teatro, excel·lent interpretació de la mà del director Iñaki Rikarte i música de Yayo Cáceres, aquest argentí ciutadà del món. Val molt la pena; no sigueu rucs i compreu ja les entrades o us quedareu sense. Em felicito per haver començat tan bé la temporada. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

La companyia basca Kalunka Teatro ens ofereix una d’aquelles joies que aconsegueixen crear màgia dalt de l’escenari a través d’un treball minuciós i delicat. En aquest sentit, l’obra parteix de la senzillesa per explicar una història carregada d’humanitat, la qual aconsegueix emocionar plenament a l’espectador. Així, un tema tan delicat com és l’alzehimer i les repercusions personals i familiars que provoca s’aconsegueix narrar amb rigor, tot evocant tendresa i duresa a parts iguals. De fet, es tracta d’una obra en la que no s’utilitza la paraula, però en la que en cap moment es troba a faltar. Precisament, aquest és un dels trets característics de l’espectacle, el qual li atorga personalitat pròpia juntament amb les situacions i els personatges plenament […]

Es importante que existan espectáculos experimentales de creación propia e, incluso, colectiva para encontrar nuevos planteamientos teatrales y nuevas formas de exponer las inquietudes de nuestra sociedad. Sin embargo, el peligro de este tipo de ejercicio es no lograr llegar de forma global al espectador que, al no tener un arco narrativo por donde andar, puede perder más fácilmente el interés o quedarse sólo con ciertos fragmentos. La exiliada, la negra, la puta, el caracol y la mística tiene, más o menos, los mismos problemas que su título: es dispersa, demasiado ambiciosa, quiere abarcar muchos temas y acaba por hacerse larga. La intención era buena y, de entrada, tanto la escenografía como el espacio sonoro forman un perfecto envoltorio para […]

André y Dorine está considerado Mejor Espectáculo y Mejor Dramaturgia en el Festival de Birmingham 2011. Se trata de teatro sin palabras, y ya se ha podido ver en más de diez países. La obra nace en 2007, a partir de una noticia que la compañía Kulunka en un periódico, en una pareja de 84 años (el filósofo francés André Gorz y su mujer Dorine) que habían decidido poner fin a su vida y morir juntos. Tres años después nace la compañía Kulunka, y André y Dorine es su primer montaje. Se trata de una historia muy emotiva, que nos habla del amor de una pareja cuando llega a la vejez y de su relación ante una enfermedad, en este […]

Hablar de grandes temas -el exilio, el racismo, la libertad, etc.- no quiere decir hacerlo desde la trascendencia, la extrañeza y la rimbombancia. Esto a menudo asusta al público actual, y lo cierto es que a los diez minutos de empezar esta obra de Teatro de lo Inestable mucha gente está realmente perpleja. Más tarde se definen algo más los personajes y las historias, pero no es casi hasta el final de todo que surge algún texto interesante (los que interpreta la actriz María José Guisado) y unas ideas que permiten conectar con el espectáculo. La culpa de todo esto quizás reside en que la obra se ha creado a partir de cinco autores, un director y un coreógrafo, aparte […]