Àngel Llàcer situa aquesta comèdia de Shakespeare a l’època daurada del cinema americà dels anys cinquanta, transformant la petita ciutat de Messina en un plató de cinema de Hollywood, convertint així una obra de teatre clàssic en un musical al pur estil de Broadway. Els personatges de Shakespeare s’han convertit en aquesta ocasió en una companyia d’actors i actrius que estan rodant una pel·lícula. La trama segueix sent l’amor i els rols de la parella. Dues històries d’amor. La primera entre Claudio i Hero, i la segona entre Beatrice i Benedicte. D. Juan, que no pot veure ningú feliç, tracta d’impedir que Claudio es casi amb Hero i s’inventa una calúmnia. L’orgull, la burla verbal i el tarannà de Beatrice i Benedicte els dificulta de festejar d’una manera pacífica. Després de moltes trifulgues es descobreix la veritat .
Teatre o cinema dins del teatre. La realitat (actors) i la filmació (personatges de la pel.lícula) es barregen en l’espectacle.
Ha estat un musical on es pot apreciar algunes influències de Hitchcock, Germans Max, Charles Chaplin o fins hi tot Fellini.
M’agradaria destacar la magnífica direcció que ha fet l’Àngel Llàcer d’aquest espectacle; primerament perquè dirigir a una quinzena d’actors i una desena de músics i que tot surti rodó és digne d’admirar, i segon per la seva originalitat en traslladar un clàssic a una època més actual. Sincerament haig de reconèixer que m’ha sorprès gratament. No m’ho esperava. El resultat és un espectacle fresc i àgil que demostra, una vegada més, que un Shakespeare pot arribar a un públic molt divers.
L’escenografia de Sebastià Brossa és espectacular, impressionant!!
Molt bona il.luminació i vestuari fantàstic .
Els actors i actrius en conjunt ens han fet gaudir molt de l’espectacle, hi ha molt bon nivell d’interpretació i de veu. L’actuació de tots es molt i molt bona, però m’agradaria destacar l’actuació de David Verdaguer que un cop més, torna a deixar-nos fascinats per la seva gran versatilitat com actor. Possiblement és el millor que l’hem vist fer fins ara. Aquest noi puja amb passes de gegant !!!
La música en directe ( jazz i swing) de Cole Porter, Irving Berlin i I. Herb Brown, ha estat increïble. “Let’s do it”, “Puttin on the ritz”, “Cheek to cheek”, “C’est magnifique” o “Good Morning” són alguns dels catorze temes musicals que hem pogut escoltar durant aquest espectacle. L’orquestra composta per una desena de músics, tots realment fantàstics, ha estat dirigida per Manu Guix.
Tal com ens diu el dramaturg Marc Artigau, “Molt de soroll per no res”, és una festa plena d’embolics i sorpreses. Una festa teatral que jo de vosaltres no me la perdria!!!
La Sala Gran del TNC plena fins dalt amb un públic aplaudint amb ganes.