Recomendaciones

Que 15 persones es reuneixin per determinar com exterminar a una població, d’entrada ja ens deixa clar que la obra que anem a veure no serà fàcil de pair. A més, si li sumem el factor que aquesta reunió està basada en fets reals, encara ens terroritza més que no sigui tot ficció. Va ser al 1942 quan 15 alts càrrecs del govern nazi d’Alemanya (militars, científics, advocats, matemàtics…) es van reunir a en una casa al costat del llac Wannsee. De fet, el nom d’aquesta mal denominada “conferència” prové del lloc de la reunió. I La conferència de Wannsee a la Casa de la Seda, de la mà de la companyia Exquis, ens porta aquesta reunió terrible al present. […]

Antes de entrar al teatro me dijeron que iTime es una delicatessen. ¡Tenían razón! El espectáculo de Peyu nos presenta un show fantástico y diferente. iTime es el resultado de un monologuista que no se conforma, de un artista que quiere ir más allá aprovechando la ocasión para reivindicar el oficio de hacer reír, que el cómico de Muntanyola conoce muy bien y que lleva años cultivando. Una puesta en escena impecable, un guión con muchos ángulos y un soporte audiovisual brutal hacen de este iTime un espectáculo que merece mucho la pena. Es la prueba que cualquier género puede ir más allá, incluso los monólogos. Gracias Peyu, no dejes de hacer lo que haces!

Va ser Camus qui va interpretar per primera vegada el paper del Garcin de «Huis Clos». Sartre va escriure pensant que uns quants amics podrien dur-ho a escena en «pettit committée», sense massa més pretensions que presentar de forma dramàtica a tot allò de què parla a «L’ésser i el no res». És un desafiament ardu, feixuc i, probablement, pesat el de muntar avui dia teatre d’idees, teatre en què la dramatúrgia està al servei de l’exemplificació de preceptes filosòfics, i en el qual la subordinació dels elements constitutius del fet teatral a idees preconcebudes exigeix la renúncia a la màgia de veure brotar, de sobte, l’essència de l’allò humà durant una representació. Els personatges de «Huis clos» no són […]

Doncs sí. A mi el que m’ha provocat és un avorriment mortal, però que ningú s’escandalitzi que només és la meva humil opinió, el parer d’un al que aquest tipus de teatre ni agrada ni escandalitza. I que cony hi feia allà? Doncs hi vaig fer cap enganyat per culpa de Luca Ronconi, per a mi un dels grans directors italians, i havia llegit que els Ricci/Forte eren els seus alumnes predilectes. Només m’ha faltat l’embull que s’han fet amb la traducció a l’hora de les improvisacions. Sort que la pantalla de sobretítols és més vella que jo i quasi no es podia llegir i ha quedat dissimulat. Crítica completa » http://bit.ly/2l8ltqf

El muntatge minimalista de Willy Decker ha estat un èxit en diversos teatres i ens presenta una escenografia de gran expressionisme romàntic amb contrastos de color que acompanyen els diferents moments anímics de l’obra. Particularment creiem que és un dels encerts de la proposta. Un espai buit que juga amb el contrast i l’abstracció per reviure l’atmosfera que envolta els personatges. El vestuari respecta l’època del drama. La història de ‘Werther’ s’inspira en la trobada real entre Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), Charlotte Buff i el seu promès Kesner. L’autor es va enamorar de la noia però per sort va abandonar la idea del suïcidi i la va transformar en art. Publicat en 1774 el seu llibre va causar tant furor […]

¿Encara no heu anat a veure Scaramouche? Afanyeu-vos-hi per que ja no queda massa. Us situareu enmig d’una revolta popular on l’aventura i la valentia del defensor del poble emmascarat son les protagonistes. Tota una lluita de classes socials entre els pobres i els nobles. ¡Més emocionant impossible! A part, Dagoll Dagom s’ha superat de nou amb la seva posada en escena i números musicals. Aquest cop ens retorna a la Revolució Francesa amb lluites d’espadatxins i cops d’espases i florets ¡Les peripècies d’un poble que busca llibertat i justícia pels morts de gana! Destacar, també, la imponent orquestració en directe, el vestuari, els decorats i l’enorme escenografia modular: tan ràpid veus el Palau del Marquès com els carrers de […]

De vegades no calen paraules per poder entendre quin missatge hi ha al darrera d’algunes imatges. Stefano Ricci i Gianni Forte, que formen la companyia Rice-Forte, ens presenten una proposta teatral, que alguns han qualificat de post-pop. És un teatre que utilitza una manera de comunicar més directe, realista i provocativa. Com espectadora hi ha escenes que costen de veure per la seva duresa, però crec que és una manera de fer reaccionar a la gent. La gent sembla que ens hem tornat insensibles davant les notícies que ens parlen de les desgracies que succeeixen arreu del món, Rice-Forte ens ho presenten sense embuts, amb la cruesa natural de la realitat, destruint la idea de l’amor etern, la perfecció humana, […]

El 19 de novembre de 2015 es va estrenar a Broadway, en el Gerald Schoenfeld Theatre «China Doll», l’obra original, protagonitzada per Al Pacino per a qui Mamet l’havia escrit expressament. En fer-ho va voler construir un personatge a la seva mida, un personatge amb tot el poder. Va rebre dures crítiques, fet que s’ha anat repetint en diferents països i amb diferents protagonistes. Bernabé Rico ha fet la versió que veiem ara dirigida per Juan Carlos Rubio i que té com a protagonista a José Sacristán. José Sacristán és Mick Ross, i domina el món des del seu despatx amb trucades telefòniques que han de resoldre tot. Té un problema burocràtic amb l’avió que ha comprat a Suïssa, amb […]

Nada más entrar en la sala tres actores imitan de forma cíclica los movimientos de las azafatas de vuelo, mientras que de fondo escuchamos el sonido de una supuesta sodomía. Esta imagen inocente, pero perversa, nos adentrará en una vorágine de historias y personajes muy actuales que comparten unos helados de Macadamia Nut Brittle una noche cualquiera, en una ciudad cualquiera. Son personajes que conocemos, que están cerca nuestro, y que podríamos ser nosotros nosotros mismos, a pesar de que cueste aceptar la brutalidad y la deshumanización constante en la que viven. Ricci/Forte pone énfasis precisamente en esto último, mostrándonos una sociedad donde el sexo es el rey, donde las relaciones son frías como el hielo, donde se rompe con […]

Anarquía, nombre femenino que designa la ausencia total de estructura gubernamental en un Estado. Ésta es la definición literal del título de la obra y eso es, literalmente, lo que ocurre durante la hora que dura la pieza. En Anarchy el público se vuelve un ente político. Tiene libertad de elegir qué actitud quiere tomar a lo largo de la performance: altamente activo, más bien pasivo.. Cada cual decide. No hay normas. No hay instrucciones. Sólo hay impulsos que seguir o no seguir bajo la evidencia de que no estamos solos y que formamos parte de un todo. Principio básico de la Anarquía. Y entre todos vamos creando el pase. La estructura de Anarchy se divide en dos partes. En […]

Ahir vaig anar al Teatre Akadèmia i he de confessar que cada vegada m’agrada més aquest petit teatre del carrer Buenos Aires. Felicito a la Mercè Managuerra i al seu equip per la magnífica temporada que ens estan oferint, amb obres de Brecht, Ionesco, Sartre, Lorca. T. Willians i De Filippo entre d’altres. No es pot demanar més! Ahir tocava Sartre. Va escriure No exit (Huis Clos) l’any 1944 i, segons va explicar ell mateix en una entrevista, ho va fer perquè uns amics seus la poguessin representar. Ho van fer el mateix any just abans de l’alliberació de París. Ha estat dirigida per directors com Luchino Visconti, John Huston o com Luis Escobar, Miguel Narros, Adolfo Marsillach i , […]

Tota una sorpresa, primer poder descobrir una nova sala a Barcelona que encara no la coneixia (La Badabadoc) i amb una proposta com aquesta. Amb un inici que pot ser poc prometedor, una reunió de pares en un jardí d’infants. I la forma de poder coordinar tot el que afecta als seus fills. A partir d’aquí, deixem de pensar en els nostres fills i comencem a parlar de nosaltres mateixos. Definicions de liders, de secrets, fustracions, treball en equip i la recerca del poder. Un fidel retaule de la societat en que vivim. És un treball on l’obra et transporta per confrontacions sense adonar-te i de mica en mica la comèdia que estem veient es transforma en alguna cosa menys […]

El «Paradís pintat” de la Pepa Plana, és tan fràgil, tan simple, tan bonic, tan de veritat. A partir d’una tragèdia la Pepa fa una obra d’art pintada i executada amb tota la tendresa i respecte que només pot fer una pallassa. “Que malament deu estar el món que les pallasses ens han de fer plorar”! deia la Pepa. Però a «Paradís Pintat» riureu!!! Però hem de ser capaços d’anar al teatre a veure pallassos adreçats a aquests adults seriosos que som, i deixar-nos sacsejar alhora que somniar. Si no ens deixem rescatar d’aquest mar insalubre, inculte, insociable de la mà d’una pallassa és que hi ha coses que no van bé. I tu, Pepa, no podràs salvar a tot […]

Com pots explicar que sents quan la teva vida canvia de cop i volta ? , quan el que fins ahir era important queda en segon termini ?, quan et diuen que a la teva filla li queden sis mesos de vida ? com encarar això tot sol? com ajudar l’Alba? Doncs això és el que ens van explicar ahir en un magistral monòleg Ferran Terraza. És el primer projecte de la companyia Teatre de l’Alba que van decidir adaptar el llibre en format monòleg i en un escenari buit, per donar tota la força a les reflexions d’un pare que evoca la lluita de la seva filla contra una malaltia mortal. Està dirigida per Alain Chipot actor, dramaturg i […]

Des que va començar la representació, quan amb tot a les fosques se sent la veu del venedor, em vaig adonar que estava davant una obra molt important i que no m’havia d’obsessionar en entendre totes i cadascuna de les paraules que escoltaria. Vaig tenir la mateixa sensació en obres tant diferents com Terra de ningú, de Harold Pinter o El Público, de Federico García Lorca. Per mi, en una representació teatral podem diferenciar el que jo anomeno la lletra i la música. La lletra és el què i la música és el com. En aquestes obres, la música és tant bona que no passa res si no entenc del tot la lletra. En la solitud dels camps de cotó […]