Recomendaciones

Ahora que Barcelona se está poniendo de moda como ciudad de referencia para los musicales dentro del Estado, según dicen los productores, resulta curioso observar cómo las propuestas de pequeño formato están obteniendo resultados mucho más interesantes que los grandes montajes. El despertar de la primavera es un nuevo ejemplo de cómo la falta de un presupuesto elevado no es impedimento para ofrecer un producto de calidad, estimulante y satisfactorio. La adaptación a lengua catalana de este espectáculo de culto, ganador de ocho premios Tony, transmite una energía vibrante y un amplio abanico de emociones gracias a un casting muy potente y acertado, y una traducción muy certera de David Pintó. Pero, sobre todo, hay que destacar el enorme trabajo […]

Quatre germans són els membres de la família Parks i viuen a San Francisco. Orfes de pares els tres germans grans han de tenir cura del germà petit que encara està en edat escolar. Petra i Sparks són els germans grans, bessons. Petra (Laura Manchón) exerceix la prostitució per poder sobreviure mentre el seu germà petit juga en el seu cau, una gran capsa de cartró. Sparks (Francesc Abril) no viu amb ells i va tots els diumenges a dinar, és un personatge fosc i violent que no sabem a què es dedica. Willy (Iris Di Cassi) és la germana mitjana, tampoc no viu amb ells i també va els diumenges a dinar. Ha entrat al món de la política […]

“Els darrers dies de la Catalunya Republicana” narra els fets de l’exili català, en els dies de l’ocupació franquista, de Catalunya, des de la perspectiva del periodista, lingüista i polític català ( militant d’Esquerra Republicana de Catalunya i president del Parlament de Catalunya a l’exili), Antoni Rovira i Virgili. Jordi Hervàs es converteix durant una hora en el personatge d’Antoni Rovira i Virgili. L’acompanya un violoncel·lista. El seu rostre està cobert amb una gassa negre. La música sona durant tot l’espectacle. És l’encarregada de posar so als efectes ambientals (pluja, el soroll d’un cotxe en marxa,…), i també d’acompanyament del text amb melodies de cançons molt simbòliques de Catalunya com són Els Segadors, La Santa espina, L’Emigrant, Rossinyol que vas […]

Un homenaje siempre es un terreno de trabajo delicado. Con la mirada puesta en la alabanza del objeto o sujeto en cuestión, normalmente, queda poco espacio para la innovación, el atrevimiento o la voz propia de quien se encargue del proyecto. En este caso, Les noces de Fígaro hacen muy bien su servicio como parte de la merecida conmemoración de los 40 años del Teatre Lliure. La pieza es, en realidad, una reproducción del emblemático montaje original que Fabià Puigserver estrenó en 1989 con gran éxito de público. Dadas las circunstancias, la versión actual dirigida por Lluís Homar, con un nuevo reparto pero misma escenografía y vestuario, cumple sobradamente con su cometido. El espectáculo hace un ejercicio de nostalgia bastante […]

Como a muchos de nosotros, antes de ‘Mal Martínez’ no conocía a Marc más allá del ‘Mataiaies’ de ‘Nit i dia’ de Tv3 y de otras apariciones en cine y televisión. Con este espectáculo nos muestra otra cara llena de realidad y honestidad donde nos cuenta su historia sin filtros, ni maquillajes. El espectador se sitúa ante un one-man show en crudo y rodeado de instrumentos, una apuesta personal y valiente que emergió del Singlot Festival de la mano de El Terrat. Personalmente, celebro que un espectáculo como este se pueda ver en los teatros de Barcelona. Id! No es habitual encontrar propuestas tan únicas. ¡Buen Martínez!

Es tracta d’un espectacle que podríem molt ben veure a llocs com El Molino, perquè vol representar una mena de Music Hall, malgrat que tota la música és enllaunada, suposem que a causa d’un pressupost més aviat minso, així com la utilització del playback per les veus de les cançons durant tota la representació. Els espectadors estan situats a peu de l’escenari, asseguts al voltant d’una sèrie de taules, on es poden fer consumicions mentre veiem l’espectacle. Són 4 actors i una actriu els que veiem durant la representació, malgrat que tots 5 fan el paper de dona; elles ballen i actuen a sobre de l’escenari, i com és normal en aquest tipus de representacions, també es passegen entre els […]

Tots sabem que l’Àtic 22 és una golfa, no un teatre. Queda de puta mare, però s’ha de ser molt curós amb el tema acústic, i aquesta nit això no ha passat. Crec que s’han equivocat fent un muntatge a tot el llarg de l’espai (penso que no era necessari i que de una punta a l’altra costava d’entendre), amb la sonorització quan la prota parlava pel micro (reverberacions potents) i finalment amb la velocitat que l’actriu parlava, menjant-se una paraula darrera l’altra. Em sembla que els directors haurien d’estar més al tanto dels temes acústics. Sé que amb 76 anys les meves orelles ja no són el que eren, tot i portar correcció; però diu l’estadística que la major […]

Flor de Nit era un cabaret del Paral·lel, un dels carrers més emblemàtics de la Barcelona dels anys 20 i 30 del segle passat …. que fort comença a sonar dir això ….. Un cabaret que reuneix artistes, bohemis, senyorets i gent de l’alta burgesia barcelonina però en el que també es trobaven revolucionaris i noies de vida sospitosa. Estem en una època convulsa on tot està a punt de canviar i que acabarà en la Guerra Civil. I en aquests cabarets convergeixen tots tipus de persones, deixant de banda diferències polítiques i ideològiques, buscant la disbauxa i el plaer. Flor de Nit ens parla d’un triangle amorós, Rosa (Ariadna Suñé) és la nova estrella del cabaret que ha estat […]

Con Les Noces de Fígaro el Teatre Lliure celebra oficialmente su 40º aniversario. El espectáculo replica el montaje estrenado el año 1989, ahora dirigido por quien fue Fígaro entonces, Lluís Homar. Con una puesta en escena ágil (aunque el texto agradecería algún recorte) y un reparto magnífico que funciona a la perfección, Les Noces de Fígaro es un clásico montado como tal que demuestra que el Lliure ha sido, es y será. ¡Feliz cumpleaños! Más información (en catalán) en Somnis de teatre

La desaparició de Wendy es el texto más diferente de Benet i Jornet y, sin duda, mi preferido. En él, el autor huye del realismo y el costumbrismo para adentrarse en territorios muy personales. Con una gran valentía y la «defensa» que proporcionan los cuentos y los sueños, el autor se explora y nos habla de su aislamiento, de su sensación de no encajar en el mundo donde vive, de no entender lo que quiere decir hacerse mayor, de no querer hacerlo, de verse como una mezcla imposible de Cenicienta y Peter Pan. Por su parte, la puesta en escena de Oriol Broggi da vida al no lugar donde transcurre toda la historia, un territorio onírico e irreal, lleno de […]

Penso que haurien pogut triar un Sagarra millor, perquè aquesta Fortuna l’he vist passada; per a mi no és ni de lluny el millor de l’autor. L’escenografia i el vestuari m’han semblat bons. El muntatge a dues grades no m’ha aportat res interessant, els vídeos de bombardejos m’han atabalat, però el problema ha estat l’obra y la direcció. Penso que Prat i Coll encara ha realçat el caducat de la peça amb una direcció d’actors exagerada, veus impostades i actituds histriòniques; en general tot poc creïble. Tot i així aplaudeixo que el TNC programi autors catalans, que per això se’n diu Teatre Nacional de Catalunya. Crítica completa » http://bit.ly/2hjtDNQ

Jordi Prat i Coll dirigeix una de les obres més personal de Josep Maria de Sagarra, “ La fortuna de Sílvia”, una comèdia dramàtica, escrita en tres actes que corresponen als anys 1935, 1940 i 1945, va ser estrenada al Teatre Romea el 5 d’abril de 1947. Amb un repartiment excepcional, encapçalat per Laura Conejero, completen la resta del repartiment Anna Alarcón, Albert Baró, Muntsa Alcañiz, Berta Giraut i Pep Munné. L’acció transcorre en una ciutat europea. Sílvia ( Laura Conejero), la principal protagonista, és una dona madura d’uns 38 anys, vídua i amb dos fills (Anna Alarcón, Albert Baró) que ha hagut d’enfrontar-se a successives penalitats (el desclassament social, la viduïtat, les dificultats econòmiques, l’enveja de la seva germana […]

LA MIRADA DEL OTRO neix d’un profund projecte d’investigació desenvolupat en 2011 mitjançant trobades d’ex membres de l’ETA i víctimes directes o indirectes dels atacs terroristes, amb la preparació prèvia dels mediadors. La valuosa informació obtinguda d’aquelles entrevistes són la base d’aquest projecte que d’aquesta forma es converteix en un testimoni verídic d’uns fets que han tingut lloc realment i que pretén ser una aposta per la convivència pacifica i la cultura de la pau. Un treball amb la memòria col·lectiva que pretén mostrar una nova manera d’entendre la realitat social mitjançant el teatre. El Teatre Tantarantana amb el seu VII Cicle de Companyies en Xarxa, ens apropa les propostes de les companyies més solvents i amb més recorregut del […]

Després d’estrenar-se a la Sala Planeta durant el Temporada Alta d’enguany, arriba a la Sala FlyHard l’obra “L’home sense veu”, un text de Clàudia Cedó. Clàudia Cedó va ser la guanyadora del V Torneig de Dramatúrgia Catalana que es fa cada any a Girona durant el Festival Temporada Alta amb el text «D.N.I», una comèdia sobre com una parella percep els canvis personals després de 10 anys. Cal dir que a banda de directora i dramaturga teatral, la Clàudia Cedó és Llicenciada en Psicologia, i que el text sorgeix a partir d’un projecte que l’autora va crear, anomenat Escenaris Especials, que oferia cursos d’art dramàtic a aquests alumnes amb autisme per tal de treballar amb ells les habilitats socials i […]

WOHNWAGEN és la proposta més original que he vist aquests dies. Aquest espectacle, fruit del projecte pedagògic-teatral del teatre berlinès Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz, es va representar per primera vegada al 2014 dins de la plataforma de Berlín amb el títol «Der Wohnwagen», després en el 2015 es va poder veure a la Sala Beckett, en una versió subtitulada. Max Grosse i Anna Serrano dirigeixen Wohnwagen, un conte màgic de Rémi Pradère sobre la necessitat de viure i arriscar-se. “Wohnwagen” significa roulotte en alemany. És una paraula composta a partir de “wohnen”, viure, i “wagen”, que pot voler dir vehicle però també arriscar-se. “Wohnwagen” és la primera obra escrita i dirigida de Rémi Pradère, un jove autor francès nascut l’any 1988. […]