Recomendaciones

Després de fer gira per diverses poblacions de Catalunya, El Petit Príncep torna aquestes festes de Nadal al Barts. Aquest espectacle ja l’han vist més de 130.000 persones, és el tercer Nadal que passa per Barcelona. Ha estat guanyador de tres premis Butaca en la seva 21 edició: millor espectacle familiar, millor actriu de musical (Elena Gadel) i millor actor de musical (Guillem Martí). Tot i que es presenta com un espectacle per a públic familiar, penso que tot amant del teatre musical no s’hauria de perdre. Nosaltres, com ja tenim els fills grans, hi vàrem anar sols, i creieu-me si us dic que vam gaudir moltíssim. Es tracta d’un espectacle d’aquells que en diem rodó. Les veus, la posada […]

El dia 13 de desembre vaig poder anar al Teatre Apolo a gaudir de l’estrena de “Moustache”, un musical de gran format creat i dirigit per Coco Comin, una de les principals referents de la Comèdia Musical en el nostre país. “Moustage” és el primer gran musical de claqué , sota la disciplina del tap-dance, que es representa a Catalunya. El públic fem un viatge en el temps. Durant unes hores ens endinsem dins del music hall londinenc i gaudim de l’ambient que es vivia en aquella època de principis de S.XX. Londres 1940. Un incendi destrueix el “Moustache Music Hall”, el local de moda de la ciutat. Per conèixer la seva història… fem un salt enrere de trenta anys, […]

Raimon Molins ha sabut actualitzar la Nora de Casa de Nines d’Ibsen, un dramaturg que sempre he trobat un pèl antiquat, en una dona actual, perquè desgraciadament encara hi ha molts homes que es pensen que les seves dones són unes nines per jugar-hi. Són aquells que «les tenen com a unes reines», cagumdena. Amb una posada en escena molt bona, que a base de vídeos en directe han transformat la petita sala en una casa de mides generoses i benestant, una direcció rigorosa i un elenc molt ben conjuntat, m’he trobat amb un Ibsen modern, ves quines coses. No us la perdeu; a més la trilogia només acaba de començar. Crítica completa » http://bit.ly/2hagKpM

RHÜMIA és una creació autònoma i independent de la primera tot i que es pot considerar una continuació de l’anterior RHUM, en compartir els mateixos personatges i els mateixos components, l’humor, el joc de paraules i la música. En aquesta ocasió s’ha incorporat el músic, clown i artista plàstic Mauro Paganini que pren el relleu de Guillem Albà. RHÜMIA és la tendresa en forma d’espectacle, és tornar a sentir que encara som una mica nens, que podem riure i ens podem sorprendre. Uns pallassos i músics que ens han fet gaudir d’un univers d’emocions amb una gran química entre ells i nosaltres. Una magnífica interpretació de tots sense excepció, Joan Arqué, Roger Julià, Jordi Martínez, Mauro Paganini i Pep Pascual. […]

Las mejores comedias acostumbran a partir de un detonante sencillo y poderoso que desencadena toda la historia. Cuanto más condensada esté la potencia de su premisa, más gratificante será por el público ver sus consecuencias en los personajes. En este sentido, El test cumple ejemplarmente esta condición, ya que el punto de inflexión del conflicto es un simple dilema teórico: “Qué escogerías? 100 mil euros ahora mismo o un millón de aquí a 10 años?”. Si debatís un poco con vuestro entorno esta pregunta, comprobaréis que se trata de una cuestión que, sorprendentemente, divide la sociedad en dos. Desgraciadamente, este tema tan jugoso no acaba de aprovecharse en la historia que propone el autor Jordi Vallejo. La deriva del planteamiento […]

No, no m’he passat amb el whisky; és la lletra d’un dels números musicals de Gente de Bien que La Cubana està fent al Teatre Coliseum. És el que passa quan els nou rics compren títols nobiliaris, s’incorporen a les elits barcelonines i parlen castellà perquè «fa» més fi. Aquest és un musical que tira més a revista del Paral·lel de la Mary Santpere, que a Rent. Peça divertida, «cubana» i rajant pel broc gros sense manies. Els veterans de Cubana us hi divertireu i els que encara sou verges flipareu. Jo no me la perdria. Crítica completa » http://bit.ly/2hVeAtY

Perquè la història és potent (Sòfocles), el llibret de Hugo von Hofmannsthal una virgueria i la música de Richard Strauss —l’alemany, no l’austríac dels valsos— potent com poques. Si hi afegim la direcció de Patrice Chéreau, vell conegut als teatres catalans, i el protagonisme de la soprano Evelyn Herlitzius, doncs ja ens hi falta ben poc: un elenc molt bo, un director d’orquestra —Josep Pons— que ha conduït la difícil música d’Strauss amb solvència i un conjunt molt bo… Gran nit d’òpera al teatre de la Rambla. A mi l’òpera se m’ha arrapat al estómac just al inici i només m’ha començat a deixar anar a l’altura de Castellolí, un poble a poc més de deu km. de casa. Crítica […]

«La natura no fa inferiors a les persones, el què és possible per l’home no és impossible per la dona” “Casa de nines”, “La senyoreta Júlia” i “La Gavina” són les tres grans obres de la literatura dramàtica triades i adaptades per la companyia Sala Atrium que formaran part de la “Trilogia de la imperfecció”. Una trilogia que dona veu i protagonisme a la dona, i que porten per títol “Nora”, “Júlia” i “Nina”. Totes tres estan adaptades i dirigides per Raimon Molins , director de la Sala Atrium de Barcelona i protagonitzades per Mireia Trias, Oriol Tarrassón, Patrícia Medoza i Gal·la Sabaté. “Nora” ,la primera de les tres obres de la «Trilogia de la imperfecció», està basada en la […]

No negaremos que el argumento es poco más que un disparate salpicado de canciones. Tampoco negaremos que la excusa del programa de mano es precisamente esto, una excusa, puesto que cuesta de ver «una reflexión sobre el papel de las mujeres en la historia de nuestro país, usando el símil de la mujer como corista». Pero, a pesar de todo, el espectáculo tiene su encanto y te atrapa desde el primer momento. Quizás será por algunas de las canciones recuperadas o quizás por algún que otro buen chiste, aunque pienso que se debe principalmente al carisma y a la complicidad de las cuatro actrices –Mercè Boher, Cinta Moreno, Patrícia Medina y Rocío Manzano-, que asumen con toda naturalidad diálogos imposibles […]

A pesar de que no es de mis obras preferidas de Shakespeare, se tiene que reconocer que Romeo y Julieta ha dado para mil y una versiones. El enfrentamiento de las dos familias rivales ha servido de excusa para poner encima del escenario el conflicto real entre etnias, bandas o incluso países eternamente enfrentados. Marc Chornet y Anna Maria Ricart, en cambio, han optado por potenciar la historia de amor de los dos amantes… y aquí quizás radica el principal problema, puesto que como relación adolescente la cosa tampoco funciona. De hecho, la relación de los dos amantes de Verona es de las que más cuesta actualizar, sobre todo por unas formas y un lenguaje que la hacen poco creíble […]

MOUSTACHE ens explica una història inèdita, ambientada en el Londres de principis del segle XX, en el local del «Moustache Music Hall», un espai on s’ofereixen espectacles destinats a la classe obrera i on únicament s’admeten espectadors del gènere masculí amb bigoti. Aquest Music Hall té com estrella principal al petit Max, un exitós comediant i ballarí, amb un ocult desig interior…. arribar algun dia a treballar com a actor reconegut en algun paper seriós d’alguna obra de Shakespeare. Potser la trama és segurament el més fluixet de tot, perquè malgrat que no cal un gran argument per reflectir la vida d’aquell local dedicat al Music Hall i gairebé amb encadenar números que s’anaven representant en aquell espai, ja és […]

Nadie sabía demasiado bien que nos depararía el último musical de Coco Comín, y lo cierto es que el resultado ha sido todavía más desconcertante y ecléctico que cualquier previsión. Hay canciones originales, canciones versionadas, coreografías de muchos estilos… pero todas pasadas por el claqué o tape dance. Hay un personaje principal al estilo de Pee-Wee Herman y una ambientación -y más de un guiño- que nos acerca al Moulin Rouge de Baz Luhrmann. Todo ello, una mezcla curiosa aliñada con un humor simple y de trazo grueso. Es cierto que Moustache puede convencer por su ritmo trepidante, por la excelente producción, por unos buenos cantantes y, sobre todo, por unas coreografías y unos bailarines que lo dan todo y […]

El pa de cada dia, però en aquest cas una mica més complicat. Un astronauta amb vestit pressuritzat força galdós manipula una taula de control amb pantalla de televiso ridícula, d’una qualitat xinesa, en el sentit de tot a cent. Una dona de mitjana edat, xerraire li fa un favor a una amiga ocupant-se del pis, doncs ella (l’amiga) ha anat a una trobada amorosa amb un desconegut contactat per Tinder amb l’esperança… de follar, follar molt. I tot això com lliga? Doncs… ja costa, ja, però us recomana que vegeu l’obra. Molt bon text i direcció de Clàudia Cedó i magnífics Cristina Cervià i Jordi Subirà. Crítica completa » http://bit.ly/2gxc0FH

Elektra, cuarta ópera de Richard Strauss, estrenada en 1909 en Dresde, es un título poco representado en el Liceo. Sin embargo, es una obra para la que se necesitan cuatro cantantes de primera división debido a la enorme dificultad de los roles, especialmente el de la protagonista, la princesa Electra, hija de Agamenón y Clitemnestra, y hermana de Crisótemis y de Orestes. El libretista, Hugo von Hoffmansthal, se basó en la tragedia homónima de Sófocles y presenta una mujer obsesionada por un amor desmesurado hacia su padre y por el asesinato de este a manos de su madre. En esta producción que se presenta en el Liceo en cinco únicas funciones, las voces, de auténtico lujo, son las de Evelyn […]

Estem a l’Antic Teatre i esperem que obrin les portes de la sala per entrar, però avui estem davant d’una proposta diferent, avui són les dues actrius les que surten de la sala i enfilant-se en una cadira ens diuen que hem d’escollir a una de les dues per acompanyar la al camerino. Per un tema de proximitat ens afegim als que anem amb la Cris Celada i entrem a una petita habitació que avui fa de camerino. Amb una naturalitat esparverant la Cris es comença a despullar per canviar el vestuari mentre ens va parlant de coses seves. Ens parla també de tres personatges femenins del teatre, de Lisístrata que ha tingut una idea genial per acabar amb la […]