Recomendaciones

Vam conèixer Roland Schimmelpfennig gràcies a l’extraordinari muntatge que el propi Moisès Maicas va fer de «El Drac d’Or» al Teatre Akadèmia. Tant en aquell cas com en el de «Peggy Pickit», l’alemany capgira totes les convencions teatrals per parlar-nos de dues parelles que es retroben després d’uns anys de no veure’s. Una ha viscut una vida convencional i l’altra, en canvi, ha estat a l’Àfrica treballant com a metges. El xoc entre les dues experiències generarà tensió entre els quatre amics. El joc subversiu que proposa l’autor, en forma de repeticions incessants d’algunes parts del text, de versos que són cantats en lloc de dits o de discontinuïtat de les accions, és recollit per Maicas, poc amic del teatre […]

Traspassada a un altre barri la Beckett, l’Almeria Teatre i el Lliure són els teatres de capçalera que ens queden als graciencs que encara plorem l’Artenbrut i, alhora, celebrem que Els Lluïsos programés la temporada pasada «Barcelona (Contra la paret)» que havia arrasat Tàrrega setmanes abans. El cas és que el teatre del carrer Sant Lluís ha recuperat «Sueño de una noche de verano (Versió de Deisy Portaluppi)», escrita i dirigida per Iván Morales per als alumnes de Joves III de l’Estudi Laura Jou, que fa uns mesos ja va ajudar-nos a afrontar l’any 1 després de Beckett amb una proposta perspicaç i enèrgica plena d’ironia, d’autocrítica i d’amor pel teatre. La filla de l’Amancio Ortega duu a terme el […]

Després del seu gran èxit de “Quitapenas” al Teatre Gaudí, Pedro Paiva presenta al Versus Teatre, “Lemon Paiva. A la postre: humor”, un nou monòleg humorístic d’aproximadament una hora, en què reflexiona sobre els grans temes de la vida. En aquella ocasió la meva valoració va ser de ****, la seva originalitat humorística em va sorprendre molt i m’ho vaig passar realment bé. En aquesta ocasió la meva valoració ha estat més baixa, no per la qualitat de l’espectacle, que realment és molt bo, sinó perquè no em va sorprendre. En aquest espectacle ha incorporat nous elements escènics, com les quatre titelles que l’acompanyen: “el negro Juan”, “los hermanos mellizos José y Francisco Amadeo”, “la Lirio” que és equilibrista i […]

Un text de Roland Schimmelpfennig, autor de qui ja havíem vist «EL DRAC D’OR» ara fa tres anys i que a nosaltres ens va agradar molt, però que va generar opinions controvertides. Creiem que amb aquesta proposta de «LA PEGGY PICKIT VEU LA CARA DE DÉU» passarà exactament el mateix. En la línia d’aquest dramaturg alemany, l’obra està estructurada com un collage amb moments totalment surrealistes. Un autor que no ens deixa actuar només com a espectadors, sinó que ens implica en la seva història, amb els actors que s’adrecen directament a nosaltres des del moment zero de la representació. Aquesta obra va ser estrenada al Deutsches Theater de Berlín en 2010. Ara arriba a El Maldà en una traducció […]

Anar al Teatre de la Biblioteca de Catalunya és sempre un plaer, i es que l’espai per si sol desprèn màgia. La seva nau gòtica és espectacular i ha donat moltes possibilitats escèniques a tots els muntatges que s’hi representen. Les seves pedres i el sòl de sorra ens han fet viatjar a èpoques llunyanes i llocs inimaginables, com a les muntanyes d’Irlanda, al regne de Jim a la Xina, a la Dinamarca de Hamlet ,al Líban , al món de fantasia i ficció de Felini , a França Bergerac , a la Itàlia de Filippo, … ara ha arribat el torn a la Florència de Carlo Goldoni, un dramaturg venecià, considerat com el fundador de la comèdia italiana moderna. […]

La Sala Porta4 ha programat DOS FAMILIAS durant els diumenges del mes de febrer i segons ens van comentar, al mes de maig es representarà també a La Vilella. Per poder tirar endavant el projecte José Pascual Abellán, va impulsar la creació de la nova companyia “Dos familias”, formada pel mateix Abellán, l’actriu Annabel Totusaus, els actors Pau Sastre i Eduardo Telletxea i el director Sergio Arróspide. L’estrena oficial la va acollir la desapareguda Sala Trono, de Tarragona, a l’abril de 2016, on va obtenir un gran èxit de públic i crítica. Una peça de les que arriben al cor, pel text i per unes interpretacions tan convincents que hem acabat plorant amb els protagonistes i ens ha permès posant-se […]

Exemple de que de vegades gran pressupost,bon gust i qualitat es poden trobar, i d’aquesta unió sorgeixen caramelets com aquest! Sí, és musical per a nens. I que feia jo allà? gaudir com una enana des del minut 1! No us deixeu guiar per prejudicis amb el que fa el director a la tele o pel fet de ser un espectacle familiar, millor passar per sobre d’això i viatjar a un altre planeta durant una estoneta. Bé, a diversos planetes, tots situats en aquest univers tan màgic que es crea ja per tercer any a la sala Barts. Destaque que com a persona no massa fan dels musicals, no se m’ha fet gens pesada, trobe molt adequat el número de […]

No en tenim cap dubte de la professionalitat i esforç d’aquesta ballarina i coreògrafa escocesa Claire Cunningham. No en tenim cap dubte de què cal mostrar al món el que significa lluitar contra una discapacitat, del gènere que sigui, que automàticament et deixa fora de determinades activitats o desitjos. No en tenim cap dubte de què aquesta és una peça treballada i en la que segurament parla d’ella mateixa amb una sinceritat aclaparadora. Com tampoc en tenim que diumenge ens vam equivocar en escollir aquesta proposta dins del nostre abonament. I que el Teatre Lliure es va equivocar en programar aquesta peça de manera aïllada, una peça de 32 minuts de durada i que et deixa absolutament perplex, perquè la […]

MERAVELLOSA! Alejandra Jimenez-Cascón, un nom a recordar i no perdre de vista! Grandíssima labilitat en escena. Extraordinària capacitat per saltar d’un sentiment a un altre amb tota l’emoció al cos i a la veu. Actuació tan verídica, que l’hora i mitja ha sigut un viatge emocional brutal. Arriscada aposta la d’un format tan complicat com el d’executar multiplicitat de personatges ella sola, sense sortir d’escena, sense caracterització més enllà de la construcció amb el seu cos, amb tants canvis de registre en segons. Risc que val molt la pena quan el resultat és aquest! Així es demostra ser, realment, una bona actriu! Així dona gust ser espectadora! NO US LA PERDEU!

Un despatx amb una taula i una pissarra al darrera. Entra Protàgores a escena (amb una vestimenta pròpia del segle XXI) i se’ns presenta de tu a tu. Sembla ser que la història de la filosofia té un deute amb ell ja que, després de més de mil anys, no ha aconseguit el reconeixement que ell creu merèixer. Tota la glòria se la va quedar Sòcrates i, pel què Protàgores professa, aquest no va ser tan espectacular com ens pensem. Aquesta és la premissa de l’obra: explicar qui va ser aquest filòsof i reivindicar la seva feina. Comèdia hilarant en alguns moments, La paradoxa de Protàgores, ens apropa la història de la filosofia però traslladada a l’actualitat (fins i tot […]

Realpolitik nos propone una fábula política sobre nuestra capacidad para cambiar el mundo. Partiendo de un hecho casual, Teatre de l’enjòlit nos presenta a un grupo de ciudadanos, que podríamos ser nosotros, que descubren que tienen más poder del que inicialmente pensaban. Ahora, la duda es: ¿qué harán? Con un ritmo ágil, mucha comedia y unos personajes cotidianos y memorables, Realpolitik presenta dilemas interesantes sin renunciar a hacernos reír y pasar un buen rato. Más información en Somnis de teatre

La mare retrata a una mujer que se entrega a la depresión cuando ve que su vida se derrumba. Sus hijos se han marchado, la relación con su marido hace aguas y, en medio del desastre, su instinto lo empuja a aferrarse al pasado (su obsesión es que su hijo deje a su pareja y vuelva con ella), en vez de construir un futuro. Sin más contexto y siempre desde el punto de vista de esta mujer mentalmente desequilibrada, Florian Zeller construye un texto reiterativo y oscuro que se repliega sobre sí mismo hasta crear un relato monolítico y sin matices sobre la tragedia de esta mujer. En escena, una Emma Vilarasau que no sorprende pero tampoco decepciona, da vida […]

Después de Nora, Sala Atrium presenta a Júlia, la segunda entrega de su trilogía de la imperfección. Un montaje que sigue apostando por la estética rompedora que vimos en Nora aunque, en esta ocasión, con un resultado más redondo y coherente. Raimon Molins establece un diálogo visual muy interesante entre la versión cinematográfica de Alf Sjöberg y su propia lectura del texto de Strindberg. Es cierto que el recorte del texto provoca una cierta precipitación de los hechos y algunos descalabros en la progresión emotiva del personajes, pero el resultado final resulta evocador y bello, sobre todo gracias a las magníficas interpretaciones de Patrícia Mendoza, Jordi Llordella y Mireia Trias. Más información en Somnis de teatre

És el segon lliurament de la trilogia que ens presenta Peeping Tom, que va començar amb Vader (Pare) en 2014, i que finalitzarà amb Kinderen (Fills) en 2018. La mort de la mare de la creadora Gabriela Carrizo va ser el detonant de la reflexió i el plantejament de Moeder, al voltant de la figura de la mare, a la que mira i ens atansa des de diferents perspectives. Després de crear a l’uníson mitja dotzena d’obres trasbalsadores, en la seva trilogia han decidit repartir-se les tasques. Ell va dirigir Vader; ella Moeder. Kinderen, la tercera part, vindrà de la filla d’ambdós. Una investigació sobre la figura materna, sobre els vincles biològics o merament emocionals que conformen les relacions familiars. […]

Les bodes, la televisió i l’òpera, per dir només algunes temàtiques, han passat pel filtre de La Cubana al llarg de les gairebé quatre dècades d’èxit de la companyia, sempre aportant una manera de fer molt pròpia que ha generat el seu segell personal dins del món teatral. En aquesta ocasió, toca revisar els musicals de gran format, de concepció autòctona, els quals malauradament no abunden en la nostra cartellera. Naturalment, l’espectador no assistirà a una funció habitual del gènere, ja que La Cubana s’encarrega de posar tot potes enlaire i d’integrar al públic en l’obra durant tot l’espectacle, sent un personatge més de la funció. Realment, la fòrmula resulta repetitiva, però s’ha de recòneixer que són uns autèntics mestres […]