Aquesta és la segona proposta de la “Trilogia de la imperfecció”, que ha preparat aquesta temporada la Sala Atrium, basada en tres personatges femenins de la dramatúrgia europea: Nora (Casa de nines), JÚLIA (La senyoreta Júlia) i Nina (La gavina).
Aquesta proposta està inspirada en l’obra de l’escriptor suec August Strindberg i Raimon Molins ha fet aquesta adaptació teatral de l’obra prenent només els tres personatges principals de la obra: la mateixa Júlia, Jean i Kristina.
Júlia és una noia a qui li agrada jugar amb el prohibit, el desconegut, i la nit de Sant Joan decideix «jugar» amb el Jean, un majordom de la casa amb el que es coneixen des que eren petits. La seva parella fins aquella nit l’acaba d’abandonar perquè no accepta la relació de poder que ella exerceix i que arribava a la humiliació. Però Jean és un seductor, intel·ligent i manipulador, un depredador.
Patricia Mendoza és una extraordinària Júlia amb una gran varietat de registres al llarg de la representació, un comportament extravagant i provocador al començament de la nit de Sant Joan on exerceix de dona seductora que sap que té el poder sobre el Jean, i una dona ferida i insegura a mesura que acaba la nit i cal prendre decisions. Escapar del rol que té assignat en la societat en la qual viu és un repte que ella sola no pot enfrontar, ella pren consciència de la impossibilitat de ser lliurement el que vulgui ser, ja que el passat la condiciona massa.
Jordi Llordella és Jean i la seva interpretació ha ratllat per nosaltres l’excel·lència. Ha dotat al personatge d’una gran credibilitat, sota una aparent submissió ell és la imatge de la seducció, la manipulació i la cobdicia. Enèrgic però al mateix temps ple de matisos que amaguen la inferioritat que li confereix la societat pel fet de pertànyer al món dels servents.
Mireia Trias és Kristina i ens continua meravellant la seva capacitat d’expressar amb el gest i la mirada. La imatge de la persona que te assumit el seu rol com a serventa i com a dona en una societat conservadora i rígida. Sempre hi és, com la veu de la consciència que observa el que passa al voltant però no té dret a dir ni a actuar.
Però el millor de tot és la magnífica posada en escena, que torna a repetir l’experiència d’utilitzar mitjans audiovisuals, d’una banda una càmera per transmetre imatges en directe d’escenes que no veiem o veiem d’esquenes, i la projecció d’escenes de la versió cinematogràfica de l’obra, la pel·lícula del director suec Alf Sjöberg rodada el 1951. Els actors interaccionen amb les imatges cinematogràfiques amb una sincronització perfecte. El vestuari en blanc i negre ajuda a aquesta particular «fusió» d’imatges i temps.
Un projecte arriscat amb un resultat absolutament brillant. Un equilibri perfecte.
Si desitgeu llegir l’apunt original sencer, només heu de clicar AQUÍ