Recomendaciones

Tornem de nou a la Sala La Badabaloc, aquest cop per veure una col·laboració entre Argentina i Italia. Segons ens van comentar els actors italians, van estar a l’Argentina durant uns mesos i van aprofitar a llegir un text es van enamorar. Llavors van realitzar l’obra tant en italià com en espanyol (argentí). Va ser la possibilitat de poder treballar amb els creadors i veure com va néixer aquest espectacle. Podem dir que ens trobem amb diferents monòlegs dins d’una obra completa. Tot entre els dos extrems de la vida. El nostre naixement i de la nostra mort. Però la mort pròpia i també la dels nostres amics, coneguts i éssers estimats. És un vessament d’imaginació. Cada petit monòleg és […]

En Ensayo sobre la ceguera, un pueblo, excepto una mujer, quedaba temporalmente ciego. Salía lo mejor y lo peor del género humano. En Ensayo sobre la lucidez, esta sociedad ahora ve claro y de forma espontánea decide votar masivamente en blanco, provocando la incredulidad, ira y sorpresa de los políticos, que los preferían ciegos. Su reacción es ridícula, violenta, terrorista y sin autocrítica. Aunque aquí (Saramago) los malos son sólo la derecha, el masivo voto en blanco indica el cansancio del pueblo hacia todos los partidos. ¿Democracia es introducir un papelito en una urna y aquí termina nuestra responsabilidad? ¿Qué recibimos a cambio, en este contrato social? ¿Cuándo olvidaron los políticos que están para servir? ¿Y los medios? ¿Toque de […]

La Rambla de las Floristes es la obra con la que el Teatre Nacional de Catalunya estrena la temporada 2019/20. Este conocido texto de Josep Maria de Sagarra describe como la famosa y querida Rambla barcelonesa es un lugar lleno de vida e historias. Jordi Prat i Coll coge la batuta de dirección y lleva la calle descrita por Sagarra al escenario con un tono moderno pero sin perder la esencia clásica de los versos del autor. Esta obra me recuerda a un cuento, una historia dulce, tierna, que te explican en la cama antes de ir a dormir y te acaricia, llenando de amor tus pensamientos. Esto ocurre gracias a la cuidada y delicada escenografía que encontramos en escena, […]

Tinc la sensació que les Rambles són cada vegada un espai més al·legòric que físic. Caminar-hi és fer-ho per un lloc que ha estat, que havia estat o que podria haver estat. És una mena de no-lloc on potser només els turistes hi troben allò que els han promès, altres turistes. Estan tan connotades per tantes persones, per tanta història, per tanta mitologia, que abordar-les és gairebé impossible. Les Rambles post 17A imposen una mirada determinada que, Jordi Prat i Coll, ha imprès amb sensibilitat. Els versos de Sagarra són dits des de la meitat de l’escenari més propera al pati de butaques, a la manera realista, mentre que la part més profunda queda reservada per a les «ànimes de […]

Cuzco ha pasado como una exhalación por Barcelona: en la sociedad de la inmediatez todo ha de ser sustituído casi antes de nacer, pero ello no ha podido evitar que Wichita Co, que ya habían traído al Tantarantana su gran Nosotros no nos mataremos con pistolas, haya dejado huella en el barrio de Sant Antoni. Y lo ha hecho a golpes de texto, a golpes de Víctor Sánchez Rodrigo, que le tiene tomado el pulso narrativo a las historias sobre la desorientación millenial en un siglo XXI que ya no lleva pañales y que empieza a pedir explicaciones a sus habitantes. No hay atisbo de clichés ni de lugares comunes, y sí, en cambio, de un afán insobornable por penetrar […]

Belén Blanco pren el risc de pujar a l’escenari i pren amb el control de tot. Els monòlegs són una peça de gran dificultat, on el moviment i la veu prenen molt protagonisme; Blanco aconsegueix dominar-les perfectament. Kinderbuch s’aproxima al personatge de Hedda Gabler, una de les figures més reconegudes de l’obra d’Ibsen. Un personatge confús, i polèmic, revel a qualsevol norma social. Exactament passa amb el text de Diego Manso, que ens planteja un personatge incoherent en si mateix, una incoherència donada per les normes socials que tenim estandarditzades al nostre subconscient. Objectiu? Qüestionar-nos la realitat, els nostres paràmetres. Què són els homes i què són les dones? Que som com a conjunt? I com funciona la nostra amistat? […]

Assistim al Teatre Aurora d’Igualada, i aquest cop amagat darrera d’una màscara per formar part d’aquesta obra. Una reflexió descarnada sobre la violència de gènere i la passivitat social. Un espectacle de denúncia per començar a dir les coses pel seu nom, per vèncer la por. Contra els tabús contemporanis i la nostra hipocresia. El primer que he de dir que per poc no em perdo aquesta obra. Entre que voliem portar-la al Teatre de l’Aurora i per un motiu o l’altre creia que al final no la veuria, va ser tot un esclat d’energia veure que arribaria aquest moment. El primer que s’ha de dir es que no es una obra fàcil. No és convencional, ja que és una […]

El director belga Ivo Van Hover ens ha deixat atonits amb la peça teatral Tan poca vida, emmarcada dins del festival Grec 2019. Ha retornat a les nostres terres per parlar-nos de l’autodestrucció; ens obliga a reflexionar sobre la importància dels nostres actes quan interactuem amb altres persones. Una obra que parla de l’amor i de l’amistat, però sobretot de la seva absència. Una obra inspirada en la novel·la de Hanaya Yanagihara, un bestseller addictiu i amarg. Que si no el coneixeu, no patiu, millor i tot, perquè l’impacte encara serà més gran. Mil pàgines transformades a quatre hores de teatre, que igual que el llibre passen volant. Tanmateix si coneixeu el llibre, és molt interessant com és plantejat al […]

Per casualitat de la vida va caure a les meves mans el gran Tròpic de càncer de Henry Miller, mesos més tard a la cartellera de teatre trobo una obra que ens parla de la relació d’aquest escriptor amb Anaïs Nin. Dues persones unides per la seva vocació artística. No podia faltar-hi. Solo creo en el fuego és una obra que juga amb dos discursos que transiten en un constant diàleg. Una primera sensació d’història d’amor, on els focus es posa’t en la creació artística: dos escriptors molt autobiogràfics en la seva obra. Per l’espectador que coneix els seus treballs, pot veure la fina línia entre la literatura i la realitat de l’escriptor. Però el diàleg no és trobat entre […]

Una propuesta que, creo, funcionaría mejor en un teatro más pequeño, donde esta delirante historia contase con la complicidad de no tomarse muy en serio: chico piltrafilla enamorado de su compañera en una floristería de mala muerte, una chica guapa con predilección por los malotes, y del espacio, aparece una planta, Audrey2, loca por la sangre. Si en La Jaula, la producción previa de Llàcer-Guix, eché en falta espectacularidad en una propuesta de brilli brilli, aquí quizás merecería más sencillez. ¿Qué recuerdas al salir? Las Sey Sisters, espectacularmente soul, lo bien que se lo pasa Manu Guix (y lo tiene difícil, tocando, dirigiendo y “doblando” a Audrey2) y lo que al público le gusta el desparpajo y gracias cubanas de […]

La ascendente trayectoria del Mago Pop, después de su éxito en los escenarios de varias ciudades y su reconocido programa de televisión en Discovery Max, auguraba que su nuevo espectáculo (con el que inaugura también el reformado Teatro Victòria del cual es ahora el propietario) sería un gran acontecimiento. ¡Y así ha sido! El Mago Pop tiene claro que él mismo es el producto, además del empresario, y, por lo tanto, todo el marketing del show y del teatro gira en torno a su figura. ¡Y le funciona! Porque una de las otras cosas que tiene muy claras Antonio Díaz es que no solo de marketing se sostiene una empresa de estas dimensiones. Por eso, Nada es imposible está concebido […]

Podría parecer, una vez leída la sinopsis de esta obra, que estamos ante una propuesta de una intensidad dramática difícil de digerir. La historia de la trabajadora de un planetario a la que diagnostican una dolencia degenerativa que la dejará ciega es, sin duda, un material tan interesante como delicado. Pero nada más lejos de la realidad. El gran valor de este montaje es conseguir aligerar la carga de su premisa para hacerla asumible por el espectador sin frivolizar, banalizarla o restarle ni una pizca de su profundidad. Como ya ha hecho otras veces, Míriam Iscla vuelve a demostrar su inmenso talento interpretativo para emocionarnos con las preocupaciones y angustias de esta mujer en plena crisis existencial que tiene que […]

Sempre és un risc recuperar un clàssic i mirar de fer-ne una versió nova. Ja se la van jugar «Els Pirates» fa dos anys amb el «Somni d’una nit d’estiu» i en aquesta ocasió ho ha fet la Companyia de l’Eòlia amb «La Plaça del Diamant». El dinamisme de la proposta, les projeccions amb perspectiva i la capacitat de focalitzar tota la potència de l’obra de Mercè Rodoreda en una hora i mitja fan que superin l’examen de «clàssics renovats» amb nota. Per contra, el fet que sigui dinàmic i accelerat desemboca a que la proposta agafi un ritme de creuer que durarà fins als aplaudiments finals i que alguns moments de l’obra on el dramatisme i la màxima expressió […]

Del mismo modo que es preferible no volver a ver algunas de las películas que más nos gustaron durante nuestra infancia, recuperar un éxito teatral de hace más de veinte años tiene el peligro de resultar una decepción. Y es que enfrentar el recuerdo con la realidad es un riesgo del cual no todas las producciones salen bien paradas. Afortunadamente, esta nueva puesta en escena de Kràmpack demuestra que el texto de Jordi Sánchez fue mucho más que una comedia popular del momento, sino que contiene ciertas claves que pueden funcionar de manera casi universal. Es curioso descubrir ahora hasta qué punto Plats Bruts, la serie de Sánchez y Joel Joan, nació de los personajes y el tono humorístico de […]

Arriscada i futurista arriba Turandot al Liceu acompanyada d’una escenografia trencadora i un centenar de coristes i figuració que acompanyen a Turandot per tot un univers de realitat virtual. Franc Aleu ens convida a un tsunami tecnològic que en un primer moment costa d’integrar a l’imaginari de qualsevol consumista d’òpera tradicional, però que al segon acte ens atrapa amb la fragilitat dels personatges, l’elegància del repartiment i la increïble direcció musical de Josep Pons. Ben jugada la infantilització dels enigmes que conviden a l’espectador a gaudir d’una part més respirada i humorística del Turandot, però em segueixo quedant amb la delicadesa i estil quixotesc que et fa vibrar quan vas a la òpera a veure un clàssic. Sona Nessun Dorma […]