No tots els records han de ser petits ni quedar amagats en la imaginació, amb aquesta premissa Pere Riera podria presentar «La dona del 600». Un text que ens parla del dol, el record, les relacions i, sobretot, l’acceptació d’un mateix. Cadascú amb el seu passat i els seus defectes però que si s’aturen i hi pensen, junts construeixen un puzzle perfecte. Una comèdia disfressada de drama o un drama disfressat de comèdia a parts iguals, on les transicions d’escenes de drama a escenes d’humor estan molt ben conduïdes portant a l’espectador a un ambient ple de nostàlgia i dramatisme precedit d’humor i riure.
L’escenari del teatre Goya demostra la capacitat tot-terreny que té, convertint-se en una pista de ball de llums i d’espais que transportaran als actors, amb els espectadors de copilots, a tots i cada un dels llocs que Pere Riera ha volgut crear. Certament, hi ha moments que trenquen amb la normalitat de l’obra innecessàriament; qui sap si per centralitzar la mirada de l’espectador en un altre lloc i que no noti que no sempre es representa tot al mateix espai o per voler encaixar el muntatge dins de les noves tecnologies amb la incorporació del vídeo en directe.
Sembla mentida com en un cotxe tan petit hi puguin tenir cabuda tants i tants sentiments, sentiments de nostàlgia, d’esforç, de superació, d’humor, d’alegria i, al cap i a la fi, d’unió. Un muntatge que deixa clar que els interessos de cadascú han de quedar eclipsats per la força d’una família. Una obra on tothom sap el final però ningú sap com es desenvoluparà i on Àngels Gonyalons posa la sisena marxa i fa una exhibició d’interpretació sobre l’escenari del Goya, que presenta una aposta catalana i augura un gran èxit per aquesta temporada.