el dificil diàleg entre pares i fills

Ens parla de la relació que es crea entre pare i fill arran de la mort de la mare. Mentres que el pare es refugia en escriure un nou llibre, el fill expressa el seu dolor amb actes violents i més a prop de l’ultradreta. Tot i que sembla que el fil anirà per aquest camí (el costat fosc de l’ultradreta) va en la relació entre pare i fill.

La part inicial de l’obra m’ha agradat, la definició dels personatges principals. Veure com el pare es refugia en escriure un llibre (autobiogràfic i a la vegada explicant les interioritats de la família) i el fill amb un camí que sembla que vagi cap a la autodestrucció i l’ultradreta. Una pena que no ficar el dit en la nafra, en un tema que sembla el tenim a l’ordre del dia.

Poca escenografia i a la vegada eficaç. Una taula, unes cadires, un banc tenen molt joc quan es vol. I en aquesta obra treuen tot el suc. Els actors els tenim quasi tota l’estona a l’escenari i el moviment ens dona el focus necessari per saber cap a on tenim que mirar. Un bon treball de moviment, que moltes vegades queda oblidat per altres propostes.

En la interpretació em quedo en la de Manrique i Nil Cardonar, l’actuació de pare i fill te la creus. Els papers secundaris queda entre la Laura Conejero fent d’editora que sempre sap on ajudar al pare i Mireia Aixalà en aquella psicòloga social disposada a ajudar i fins i tot a denunciar el que està passant.

Es una obra et que fa reflexionar cap a on anem, però segurament no quedarà (personalment) entre les millors obres de l’any. Podeu veure tota la meva opinió sobre l’obra al següent enllaç