Recomendaciones

El gran desafiament per a l’actor és convertir l’espectador en el seu còmplice, convèncer-lo que vulgui creure’s durant una estona allò que alguns fingiran a l’escenari. Si se’n surt, l’encontre de fingiments es produirà. A la Sala Atrium hi podem veure aquests dies El desvetllament, un monòleg confegit a partir de diversos fragments de textos de Virginia Woolf. La protagonista, un transsumpte de l’escriptora londinenca, o ella mateixa potser, torna d’una festa, i quan es disposa a escriure, se sent assaltada per pensaments que li permetran examinar la vida, la que viu i les que podria haver viscut. Anna Sabaté entoma el repte, agafa l’espectador pel ganyot i el persuadeix, des del primer minut, que val la pena jugar al […]

Amèlia es una profesora de canto que ha accedido a hacerle una prueba a Ramón antes de decidir si le dará clases o no. Desgraciadamente, parece que él no tiene las cualidades para ser su alumno, pero conseguirá igualmente que le ayude a prepararse una canción para cantarla en un acto. Ser capaz de hablar y escuchar parece sencillo, per no lo es, sobre todo cuando entran en juego los sentimientos. Tener por segura una realidad, la cual ciertamente está bajo sospecha. Enfrentarse al dolor, compartirlo… Y no se puede desvelar nada más de la rama, porque la magia de esta obra procede en su gran mayoría del texto increíble que ha salido de la mano de Guillem Clua. Texto […]

La España de finales del siglo XIX era un terremoto. El fin de la era imperial, las defenestraciones monárquicas y primeras experiencias republicanas, «dictaduras y dictablandas» o el auge de los ideales de clase y los movimientos políticos obreros sacudieron a toda una sociedad que en pocos años quieren repensarse de arriba abajo . Emilia Pardo Bazán, la escritora aristócrata, política y pionera del feminismo en la península, no querrá dejar escapar la ocasión de retratar esta sociedad convulsa desde el naturalismo, una corriente literaria casi documental que estaba introduciendo en el país. Pardo Bazán es mezcla con los humildes trabajadores de una fábrica de cigarros gallega para tomar referencias para su nueva novela, ‘La Tribuna’. Éste también es el […]

El programa de mà d’aquest espectacle comença amb una declaració del seu director i ideòleg, Roger Bernat, que diu: POTSER SÓC EL MENYS INDICAT (així, en majúscules). En una entrevista, el mateix Bernat explica el que ja sabem de fa temps: no li interessa el teatre de text de tota la vida, sinó l’andamiatge del fet escènic, allò que habitualment s’oculta, la deconstrucció dramatúrgica i l’exploració de la relació públic-intèrpret-escena. Un excel·lent punt de partida conceptual que ens podria permetre anar més enllà i descobrir nous prismes, investigar noves profunditats, lectures o deconstruccions, en aquest cas, de l’obra de Guimerà, de la proposta de Puigserver o del teatre, en general. Tanmateix, finalitzada Terra baixa, costa sintetitzar cap reflexió o entendre […]

Veure teatre a sales petites és un luxe que sempre intento aprofitar, i amb posades en escena com aquesta proposta, encara em reafirmen més el que penso. Tots sabem el talent que té la família Pla Solina, una garantia de que el que veurem valdrà la pena. La Diana ens apropa de primera mà el que vol dir que les coses no surtin bé, que fallin a l’últim moment i t’obliguin a canviar els plans. Davant d’aquesta situació tenim dues opcions, bloquejar-nos o fer de l’error una virtut. Un error accidental que condiciona l’inici de l’espectacle, descol·loca a l’espectador i l’obliga a sortir d’aquest simple paper d’espectador, passa a ser còmplice. Diana Pla utilitza tots els recursos del seu cos, […]

L’acció d’El Palmeral se situa a al-Àndalus al segle XI però, en realitat, aquesta qüestió espacial i temporal és simplement una informació de context i no hauria de ser protagonista. El que sí que caldria que ho fos és el teló de fons: un enamorament que, en comptes de ser explicat des d’un sol punt de vista, intenta explorar i mostrar totes les arestes pròpies de la complexitat de les relacions humanes. L’espectador té la sensació que el muntatge, més que per una sola peça, està compost per sis monòlegs no del tot equilibrats a nivell interpretatiu. Però si bé el punt dèbil és la poca interacció entre els actors al llarg de tota la funció, els soliloquis permeten l’expressió […]

El pont, obra del belga Laurent van Wetter, traduïda i adaptada per Albert Tola, dirigida per Elena Fortuny i interpretada per Babou Cham i Llorenç González. Dues persones desconegudes es troben en un pont i amb una mateixa intenció, suïcidar-se aquell mateix moment. Però resulta que es posen a xerrar i explicar-se quines han estat les ganes de matar-se de cadascú d’ells. Cada tant, es senten tristos, deprimits o estressats al fer front segons quines situacions. Com aquest sentiment de tristesa i desesperació no desapareixen els hi surt aquella sensació de voler finalitzar amb tot. És quan els dos personatges no veuen altre decisió que anar al pont que hi és al costat d’on viuen per intentar morir. Com a […]

L’amor és meravellós, i tant! Però les relacions sentimentals passen per moltes fases més enllà de l’enamorament, i aquesta és la premissa d’on parteix Elles s’estimen, una adaptació d’Edu Pericas —també director del muntatge— a partir de tres comèdies franceses escrites per Muriel Robin i Pierre Palmade (Ils s’aiment, 1996; Ils se sont aimés, 2001; Ils se re-aiment, 2012). La funció comença amb un casament en què se’ns presenten els personatges protagonistes, interpretades amb entusiasme per Meritxell Huertas i Maria Garrido, amb els quals el públic conviurà a ritme de time lapse durant noranta minuts. Les dues actrius fan una bona feina de canvis de registre per mantenir el ritme i l’activitat del text, que és divertit però no brillant, […]

Dos personas desconocidas se encuentran casualmente en un puente y lo que parecía un encuentro esporádico se convierte en una noche confesional de miedos, deseos, juegos, música i discusiones. No sería nada destacable sino fuera porqué se han encontrado en un puente justo cuando cada uno de ellos habían decidido ir allí a suicidarse. Lo más insólito es que son dos personas, antagónicas a simple vista, que quieren matarse por razones que no serían las esperadas en historias ya explicadas. Uno de ellos es un experto en esto de intentar suicidarse, pero siempre acaba sobreviviendo… y cada año vuelve a intentarlo por la misma época, se ha convertido en un ritual, hasta que, está claro, consiga su objetivo. Rico, empresario […]

Inicia, pausa, rebobina. Vuelve a empezar, explica, para, rebobina. Y así unas cuantas veces para mostrar la espera de una familia mientras la hija vuelve de su viaje a Australia. Durante estas idas y venidas se exponen miedos, deseos y, también, la oscuridad de alguno de los personajes. Con un montaje arriesgado en la transición narrativa, tiene saltos hacia delante y atrás que a veces funcionan y otras no tanto. En algunos segmentos aporta un matiz, un añadido a la acción y al texto, pero en otros momentos se ve repetitivo e, incluso, pesado. En estos momentos, se espera que la trama avance un poco más, es como si la narración quedara encallada y rompe la atención del público. Este […]

Un monòleg construït amb una tria de fragments de l’obra literària de Virginia Woolf. La selecció obeeix al fet d’haver-nos reconegut en els discursos dels personatges: quan reclament un accés democràtic a l’ensenyament o bé que la poesia ens sigui més quotidiana. A escena veiem a l’escriptora Virginia Woolf amb Anna Sabaté fent un treball extraordinari. La seva transformació és molt més que convincent, i ens apropa al seu pensament, al seu alter ego. A l’inici veiem a Anna Sabaté amb un vestit de festa i anem veient com de mica en mica es va desvestint mentre ens explica tot el que li passa pel cap. Anem veient com en cada capa que es despulla ens ensenya no només el […]

Vaig anar a veure El desig del cor sense saber gaire el que anava a veure. I la primera impressió que m’he portat és que el cap m’ha esclatat des del primer moment. He quedat embadalit durant tota l’obra i com aquelles coses que no diem fa que tinguem múltiples escenes. A escena tenim una taula de menjador i poc més. Els personatges es mouen de forma repetitiva i veiem com va evolucionant. Però en un moment determinat tornem al punt inicial. Això descol·loca una mica. Torna a repetir-se l’escena però amb un canvi en els personatges. I tornem de nou .Al principi quedes desconcertat, però vas veient com una mateixa escena la veiem amb diferents ulls. El primer que […]

El palmeral es una obra de Albert Tola formada por siete monólogos que explican la historia de una ejecución en una sociedad islámica. Nos hablan los dos ejecutados -ahora, espíritus que vagan sin ningún objetivo-, el verdugo, las viudas, el traidor que los delató y también una alondra que sobrevoló el improvisado patíbulo. Tenemos varios punto de vista, varias versiones del tema e, incluso, diferentes perspectivas del espacio donde sucede todo. Un mosaico que nos habla de la intolerancia, de la incomprensión, de las injusticias… pero también de las sociedades reprimidas y de los amores que sobreviven a todo. La historia está explicada también con diferentes tonos, desde el intelectual de Abu Hasan y su mujer hasta el más popular […]

A menudo resulta mucho más interesante lo que no decimos que lo que nos atrevemos a decir. La dramaturga británica Caryl Churchill es consciente de ello y lo pone en práctica en esta obra sobre los roles y dinámicas familiares. El texto presenta a una familia disfuncional, cargada de emociones reprimidas y atravesada por el abuso de poder. La obra representa una misma escena de forma reiterativa, en ella la familia está esperando el retorno de su hija de Australia. Alternando los diferentes puntos de vista de los personajes, entramos en sus mentes y presenciamos sus pensamientos, miedos y proyecciones sobre el escenario. De este modo, la trama se bifurca en diferentes direcciones en función del punto de vista de […]

Caryl Churchill és una de les dramaturgues més estudiades i representades del Regne Unit. Fa ja molts anys que explora els abusos de poder, la política sexual i l’alliberació feminista a través de dramatúrgies úniques, originals, allunyades del naturalisme i dirigides cap a una exploració dels cossos individuals, familiars, polítics i econòmics que conformen la societat capitalista—patriarcal—contemporània. El desig del cor n’és un exemple. Escrita a finals dels 80, s’hi endevinen influències de Brecht —certs moments d’èpica escènica…— o Artaud —esquitxada d’instantànies performàtiques, seqüències i moviments carregats de tensió, absents de paraula, que permeten entendre, o més aviat, experimentar, la violència a l’ombra de la realitat aparent. L’obra ens presenta una mateixa escena, una mateixa seqüència espai-temps, de forma reiterativa, […]