Fa nou anys vaig anar a veure aquesta obra per primera vegada a l’Off de la Villarroel. Per mi va ser el descobriment del teatre argentí i del jove dramaturg Nelson Valente, una de les figures més representatives del circuit teatral actual, tant a l’Argentina com a casa nostra.
Basada en la frase «els nens i els bojos mai menteixen», El loco y la camisa neix dins l’under argentí. Després de cinc anys de representacions en pisos i petits teatres argentins, l’octubre de 2011, arriba a Barcelona a l’Espai Món dins el Festival Ulls.
La primera vegada que trepitja un teatre és el 2011 a la Nau Ivanow, on la van veure els programadors de La Villarroel, que la van incloure dins la seva programació Off de 2013. Aquesta va ser la primera vegada que la vaig veure, i tal com us he comentat, va ser el descobriment d’una manera de fer teatre del qual en vaig quedar totalment fascinada.
El 2014 torna al Teatre Romea (on repeteixo) i el 2015 a l’Almeria Teatre.
Actualment, està fent funció a l’Off de La Villarroel. I com no hi ha «dos sin tres» hi torno a anar.
La meva valoració fa nou anys va ser la màxima; han passat els anys i continuo pensant exactament el mateix. El text és brutal, i la direcció i les interpretacions extraordinàries.
Cada cop que hi he anat, tot el públic hem acabat dempeus i aplaudint durant força estona.
El loco y la camisa és una tragicomèdia protagonitzada pels quatre membres d’una família i el pretendent de la filla que ve de visita per conèixer. Només hi ha un problema, el germà te l’impuls compulsiu a dir sempre la veritat. El que ens porta al tema principal de l’obra: les conseqüències imprevisibles de quan es diuen les veritats.
Tots els personatges que apareixent a escena assumeixen un rol molt característic respecte als conflictes que es generen al llarg de l’obra. Tots són personatges arquetípics que serveixen per abordar els diversos temes que van apareixent, com la convivència familiar, la incomunicació, la infidelitat, el masclisme, la diferència de classes i la violència domèstica.
El mèrit de Nelson Valente és convertir una situació del tot quotidiana de la vida real en una obra teatral.
L’obra està protagonitzada per Gabriel Beck (Beto, el fill), Lide Uranga (Matilde, la mare), Carlos Rosas (José, el pare), Juan Pablo Kexel (promès) i Mariana Fossati (María Pia, la filla).
Cal dir que tots ells fan una feina increïble, sobretot els tres primers, que interpreten llurs papers des del primer dia de representació.
En ells podem veure a personatges reals, de carn i ossos; fins i tot hi podem reconèixer, en major o menor mida, a gent propera a nosaltres.
Una de les coses que més m’agrada del teatre argentí és el seu humor tan característic, tan peculiar, inimitable, innat. La manera d’interpretar, el to, les paraules… els diàlegs punyents i filosos que provoquen el riure del públic, tot i que sempre es tracten temes molt delicats.
Dit això, només dir-vos que hi aneu. No us la perdeu! Estic segura que us quedareu fascinats per aquesta peculiar família.
¿Quiénes son los locos y quiénes los sanos? No existe mayor locura que la de vivir en la continua mentira. Nelson Valente