Recomendaciones

Un espectacles multidisciplinari? Una performance? Un concert? Una catarsis col·lectiva? Una autografia escenificada? Un diàleg intern? El renéixer d’algú tormentat? Música i teatre. Pel que diu el programa “Viaje al centro de un idiota” és una aproximació a la particular visió íntima i socialment cap a l’abisme de la pèrdua de la identitat, la pèrdua de la raó i la pèrdua de la moral . Personalment no vaig entendre res de res. El públic estava encantat amb l’experiència. Grits d’eufòria i aplaudiment a dojo. Comentaris com “Gràcies mestre per l’experiència”, “Estic recuperant-me del que he viscut”, “Tremendo!!”, “Estic en estat de xoc”, “Hipnòtic, visceral, intens, emotiu, poètic, impressionant!!,… A mi se’m va fer llarguíssim. No sé, potser la meva capacitat […]

Ja fa uns dies vaig anar a veure “Cantando bajo la lluvia, el Musical“, segurament l’últim gran musical que veig aquesta temporada després de “Fama, El Musical” i “Billy Elliot, El Musical“. I ens trobem amb la comèdia musical més esperctacular de tots els temps tant al teatre com al cinema. Cantando bajo la lluvia, d’Àngel Llàcer i Manu Guix aposta per una estètica luxosa i detallista, tal com teníem en el cinema i amb increïbles números de ball que et transporta a la sala de cinema de fa uns dècades. Considerada una de les millors pel·lícules musicals de tots els temps, Cantando bajo la lluvia narra una història d’amor ambientada a la irrupció de cinema sonor a Hollywood, que […]

INTRODUCCIÓ 1952 S’estrena la pel·lícula “Cantando bajo la lluvia”, una memorable e icònica musical, probablement, la més important del cine musical de tots els temps. Dirigida per Stanley Donen i Gene Kelly (protagonista principal juntament amb Jean Hagen i Debbie Reynolds) . 1983 S’estrena el primer muntatge musical al London Palladium. Dirigida i protagonitzada per Tommy Steele, que va incorporar algunes cançons addicionals d’autors com Roger Edens, Dorothy Fields, Jimmy McHugh, George e Ira Gershwin, Johnny Mercer, Richard Whiting o Cole Porter. Va estar en cartell més de dos anys. A Broadway s’estrena al 1985 en el Gershwin Theatre. La producció neoyorquina no va ser una rèplica exacta de la seva homòloga a Londres. Hi va haver nombrosos canvis en […]

Combat de negre i gossos està considerada una de les obres més senzilles del famòs dramaturg francès que va morir, amb només 41 anys, després d’escriure un corpus literari d’onze peces dramàtiques. Un conjunt força ignorat fins que Patrice Chéreau va començar a representar-lo i a difondre’l pel territori francès, primer, i europeu, més tard, al llarg dels anys 80. Una de les característiques de les obres de Bernard-Marie Koltès és la capacitat per descriure, de forma metafòrica, un indret, un sentiment, un fenomen o aspecte de la vida amb un llenguatge senzill però poètic, directe i ple. A través d’uns personatges que conformen un univers en si mateix i que transmeten al públic una impressió física, tangible, de carn […]

Ja s’han acomplert tres anys d’aquella gal·la polèmica de Catalunya Aixeca el Teló!, que picava el crostó al sector de companyies de teatre familiar, i que reivindicava més textos escrits pels grans noms de la dramatúrgia del país, que abordessin històries, personatges i plantejaments escènics sense concessions al fet que el públic objectiu fossin nens i nenes. Demanaven, entenc, propostes més en la línia de les grans produccions que poden veure’s a Londres, com Billy Elliot, Matilda, Oliver! o L’illa del Tresor (que compten, cal dir-ho, amb uns pressupostos que ni la gran majoria de produccions adreçades a públic adult, al nostre país, poden somiar). Possiblement, aquesta bonica producció de Les Bianchis seria un bon pas en aquesta direcció. El […]

El año 2000 Stephen Daldry dirigió Billy Elliot, una película que tuvo un éxito inmediato y que con los años se convertiría en el referente de toda una generación. El niño que quería hacer ballet en la Inglaterra minera de la época Thatcher anticipaba un siglo en el que la lucha contra los estereotipos ganaría peso y fuerza. Todavía hoy nos emociona ver la lucha de Billy para conseguir bailar por encima de prejuicios, machismos ridículos, etc. Y también nos alegramos por el descubrimiento de la homosexualidad por parte de su amigo Michael, un aspecto que en la obra teatral se trata de una forma mucho más clara que en la película. El musical que crearon Elton John y Lee […]

Estamos de fiesta, amigos y amigas del teatro musical. La oferta que Barcelona nos muestra estas semanas es fantástica, aunque tenga un cierto aire de versión permanente y de regalo que tal y como viene se va. El Teatro Apolo nos presenta Fama, el musical, e inicia la curiosidad pop especialmente de aquellos y aquellas que soñamos con la serie televisiva de inicios de los 80, cuando éramos adolescentes. Me pregunto qué expectativa puede tener quien no ha conocido en Leroy, Bruno, el profesor Sorosky o Lydia, la profesora de baile. Es como ir a ver un pesebre sin saber quién representa cada figura … Pero esta gente tiene la ventaja de no esperar más de lo que verán sobre […]

El teatro Victoria nos brinda la posibilidad de disfrutar de un espectáculo musical de primer orden. Consolidado en las auténticas capitales del género, Billy Elliot El Musical llega a un Paralelo que parece resurgir. Ya llegará el día, esperamos, que las producciones propias y los espectáculos en catalán llenen los escenarios de una avenida bastante maltratada los últimos años. De momento, ver las aceras llenas de espectadores y sentir el eco de las entradas agotadas es ya una gran noticia. La escenografía es probablemente uno de los aspectos más relevantes del espectáculo. Completa, constantemente cambiante, aporta la atmósfera que cada escena necesita y confirma que se trata de un montaje de altos vuelos. Aparte de este aspecto técnico, destaca la […]

“T’estimo si he begut” és un espectacle d’aquells que pots recomanar a tothom perquè saps que del cert que l’encertaràs. “T’estimo si he begut” és un espectacle d’aquells que en dic rodó perquè tot està cuidat fins l’últim detall, text, direcció, interpretació, escenografia, il·luminació, caracterització, so, música, moviment. Tres grans companyies nascudes a casa nostra, com són T de teatre, Dagoll Dagom i La Puntual, s’ajunten per portar a escena aquest projecte teatral. El text és el resultat de la tria d’alguns contes extrets de tres dels llibres de l’escriptora Empar Moliner. “T’estimo si he begut i altres contes”, “Tot això ho faig perquè tinc molta por” i “No hi ha terceres persones” i de textos addicionals de Sergi Pompermayer. […]

Quan la carta de presentació d’un espectacle és la demostració de resiliència d’afrontar un repte com el de deixar una feina estable i llençar-se al buit per dedicar tots els esforços a fer el que realment t’omple, ja saps que valdrà la pena. Però si a més de tot això, se li suma que coincideix amb l’inici d’una pandèmia mundial, t’assegures que riuràs de valent. Perquè la vida va d’això, d’intentar treure la part positiva, la part que ens anima a seguir lluitant d’un fet que, a priori, no ho semblaria gens. Borja Nicolau convida als espectadors a pujar al carruatge de la vida i avançar les pors pel carril de l’esquerra. I ho fa d’una manera sublim. En entrar […]

L’únic moment que ha existit des de sempre és ara, no hi ha res més, fins i tot allò que crèiem que succeïa en el passat succeïa ara, i així seguirà tota l’eternitat… De la mateixa manera que en “La vida es sueño” de Calderón de la Barca, en Segis i en Daniel ens endinsen en el seu món, que també és el nostre, i ens parlen de temes de contingut filosòfic, com el dubte, la sort, la realitat, el perill, l’herència genètica, la mentida, els somnis, la vida… Ens parlen del que sembla i no és, del que no és i ho sembla. Del dubte de la vida, el d’un mateix, del aquí i del ara, i de les […]

Sóc el vent del dramaturg noruec Jon Fosse dirigida per Marc Chornet .Dos personatges sols en una barca. Parlen. D’allò que veuen. D’allò que són. Potser d’allò que eren. Potser d’allò que va passar. Potser del que està passant. Potser del que passarà.Aquest diumenge va ser el dia Mundial de la Salut Mental, i no vaig escollir millor dia per anar a veure aquesta obra de teatre. Un text que parla sobre el suïcidi d’una forma molt natural.Dos homes en un vaixell conversen sobre alguna cosa que va ocórrer, alguna cosa que va fer un dels dos. En principi no diuen res especial, van amb frases curtes i ens van introduint en el tema. Tots dos tracten de desgranar diferents […]

Para muchas personas, con una cierta edad, esta producción les devolverá a los años 80 y a la película que provocó este fenómeno, que después se convertiría en una serie y finalmente llegaría a los teatros como musical. Los más jóvenes seguramente han visto más de un remake o alguna serie inspirada en la misma trama (Us paso adelante). Y eso es lo que encontrarán en el teatro, al historia de unos estudiantes de danza, música e interpretación que lucharán por entrar y graduarse en una famosa escuela de artes de Nueva York, con tropiezos, desilusiones, mucho esfuerzo y más de una pérdida durante el camino. Con unas coreografías trabajadas al milímetro que quieren captar las emociones y sentimiento de […]

Tenemos tendencia a exigir a los musicales que se hacen en nuestra casa que sean un reflejo de aquellos que se hacen en grandes escenarios mundiales como Broadway o el West End. Teniendo en cuenta la inversión y la cultura de musicales que hay en estos dos lugares, no es de extrañar su dedicación, hecho que aquí no se puede comparar. Dicho esto, este es uno de los musicales imprescindibles de la temporada, no solo por la historia -ampliamente conocida por todo aquel que haya visto la película del 2000- sino por todo el montaje encima del escenario, la música en directo y la espectacular interpretación de todos los niños y niñas que forman parte de la producción. Recapitulemos en […]

Primero fue la película de Alan Parker (1980), dos años más tarde la famosa serie de televisión, y ya hacia finales de la década de los ochenta llegaría la versión musical de Steve Margoshes y Jacques Levy. De todas las versiones, quizás la teatral es la más floja. Le cuesta presentar los personajes, y pierde todo el primer acto apuntando temas pero sin aportar ningún conflicto dramático de interés. Lo deja todo para la segunda parte, que acaba acumulando una serie de tramas que no pueden desarrollarse bien y que dejan la sensación de ser una excusa para rellenar los números musicales. En Barcelona ya se hizo una adaptación de esta obra en el 2004, con dirección de Ramón Ribalta […]