Recomendaciones

El text de Nelson Valente pertany a aquell al subgènere “família amb desllorigador”, i m’explico. Tant al cinema com a la literatura hi ha sovintejat el motiu d’aquella mena d’àngel exterminador que posa cap per avall la unitat familiar i posa en dubte les convencions que han fonamentat una entitat tan essencial per a la nostra societat com ho és la familiar. En aquest cas, és el fill (“el loco”, interpretat per Gabriel Beck) qui fa implosionar el nucli a base d’incontinència verbal i d’indignació. El membre menys convencional de la família és l’únic capaç de desafiar les convencions, tan anquilosades ja en els membres més “assenyats”. La posada en escena juga a favor de la comèdia, però des d’un […]

Posa-li el micròfon a qui sol estar callat i dona-li espai i confiança per a que parli. No sóc periodista, ni psicòleg, però suposo que aquesta deu ser una de les màximes que t’ensenyen el primer any de carrera. I aquesta festa de vigilants de museu, la Gardien Party que ha convocat el Festival Grec, bé que la segueix. Mohamed El Khatib és un creador que treballa en la línea del teatre documental i el retrat de la vida quotidiana. En aquesta ocasió aplega a una sala del Museu Nacional d’Art de Catalunya a vuit vigilants de museu d’arreu del món: Rússia, França, Estats Units, Suècia… fins i tot una petita incursió d’un vigilant real del MNAC. Treballadors altament qualificats […]

Sovint la banalització que es fa sobre la salut mental fa que els problemes que els problemes derivats d’una malmesa salut mental passin de ser inconveniències, amb més o menys solució i apaivagament a esdevenir estigmes socials del que és millor no parlar-ne per allò de què diran i que tot quedi dins d’una perillosa franja de la culpabilitat per no ser un personatge totalment funcional dins d’una societat, que ja de per si, és malalta. Arribar a certs estats alterats de la consciència a causa de circumstàncies insalvables, com podria ser la mort d’un primogènit a molt curta edat, és un d’aquests casos. Fent malbé, al llarg dels anys i per motiu específic dels dos cònjuges, un llarguíssim mal […]

Ernesto Caballero dirige esta adaptación del clásico de Molière sobre la hipocresía y las mentiras, y lo hace con un objetivo claro; demostrar la vigencia de este personaje en la actualidad. El tiempo parece no afectar a este clásico universal que, a pesar de haber sido escrito hace tres siglos, sus temas y personajes resultan tan actuales. Y es que en la era de la posverdad, de las falsas apariencias y las redes sociales, el mundo está lleno de Tartufos. El montaje ofrece una reflexión sobre la figura de Tartufo en la actualidad al mismo tiempo que revive el clásico de Molière trabajando con dos capas narrativas. Por un lado, tenemos el texto de Molière recitado en verso y aliñado […]

Un personatge, dues bones actrius; un escenari, poca definició temporal; una història, emocions gairebé universals. Amb direcció i dramatúrgia de Queralt Riera, l’espectacle va guanyar el 47è Premi Octubre de Teatre Pere Capellà, la Beca Odisseu 2018 i va quedar finalista al Quim Masó 2018. L’amor (no és per a mi, va dir Medea) és la vida d’una dona —identificable sens dubte amb el mite grec al qual ret homenatge— marcada pels episodis de més potència i absència amorosa que, al cap i a la fi, n’acaben determinant el destí. El text de Riera destaca pel to poètic amb què dona veu al personatge que interpreten a mitges Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza: no és que l’amor no estigués fet […]

Romeu i Julieta és la història d’amor més vegades explicada que va més enllà de la literatura. D’aquesta obra, escrita el 1597 per W. Shakespeare, se n’han fet versions de tota mena, clàssiques i modernes. L’hem vist en ballet amb música de Prokófiev, simfonies de Bellini i Txaikovski, musicals, pel·lícules, cançons de tots els estils (flamenc, melòdica, reggaeton, clàssica…), òperes, obres de teatre clàssiques o trencadores com aquesta última, una adaptació de la Brutal més propera i actual que aconsegueix apropar aquesta història d’amor al públic d’avui. Un projecte que compta amb el dramaturg de la Calòrica, Joan Yago, que n’ha fet l’adaptació i amb el Yannick Garcia Porres que n’ha fet la traducció. La posada en escena d’Alejandro Andújar, […]

Un text sobre la Memòria històrica que es centra en les ferides mai tancades de la Guerra Civil. Veiem que tenim dues escenes que succeeixen finalitzada la guerra i als anys 80. Personatges que inicialment no tenen lligams entre ells. El primer que podem veure és que el temps no sembla avançar, estem com a la postguerra. Tot es repeteix i l’únic que queda és el dolor Ha finalitzat la guerra, és l’any 1939 a València. Una conservadora del Museu del Prado interrogada per un franquista interrogant-la per un quadre desaparegut. A l’altre costat en un poble de València l’any 2009 una dona d’una fundació parla amb l’alcalde per un tema de la memòria històrica. Veiem les escenes com van […]

La cartelera de musicales no destaca por ser, en general, de obras adultas, de peso, y aunque a veces el mensaje sea de calado se endulza con tratamientos ligeros. Lo anterior está muy bien pero se agradece que podamos disfrutar -en el sentido más amplio de la palabra- de propuestas como esta Una luz tímida que llega desde Barcelona y dignifica el género (entiéndaseme bien, que soy musical lover hasta la médula). Un tema duro, potente y no tan lejano que no puede ser olvidado: la dramática y sensible historia de amor de dos mujeres en el franquismo y su lucha, desigual, ante una sociedad que no sólo las silencia sino las aniquila. Dos profesoras, en la Barcelona de finales […]

Si no conoces a Albert Pla, deja de leer este texto y ve a Youtube a descubrirlo, ponte sus discos y deléitate con una de las voces más singulares del panorama artístico catalán. El cantautor se esconde detrás de un personaje de voz dulce y apariencia frágil, que juega en el límite de la cordura y el infantilismo. Es aquel loco al que se le escapan verdades como templos y tonterías monumentales, una tras otra, sin filtro ni freno. El escudo protector de la locura permite al cantante y bufón lanzar mensajes absolutamente subversivos, proclamas antisistema o destrozar la idea del amor romántico. «¡Mega transgresor!», piensas cuando lo ves. Pero nada más lejos: los lindos llevan entreteniendo a la sociedad […]

Muerte de un viajante es un texto clásico, de los años 40, que está sorprendentemente vigente. Me fascina a la par que me asusta que algo escrito hace más de 70 años se pueda llevar a la situación presente con tanta facilidad. Supongo que es la magia de los grandes autores, como Arthur Miller. La obra nos presenta a Willy Loman, el prototipo de hombre que busca insaciablemente el sueño americano, y una y otra vez se da de bruces con la realidad. Una realidad que le empuja a trabajar insaciablemente hasta la extenuación por un mísero sueldo con el que poder pagar una hipoteca, seguro de vida y electrodomésticos que se estropean con sospechosa facilidad. Pero el protagonista vive […]

A Hemingway se li atribueix l’aforisme “estimar malament és el mateix que no estimar”. I en la mitologia grega, en trobem un munt d’exemples. Violacions, infidelitats, enganys i infanticides. És el cas de Medea després de la traïció de Jason. En aquesta obra de Queralt Riera revivim i també ressignifiquem aquest clàssic d’amor, desamor, passió i tragèdia aterrat a les nostres referències i a la nostra quotidianitat: la sèrie a cor obert i la indústria catalana, a tall d’exemple. En L’amor (no és per a mi, va dir Medea) s’hi desenvoluparà aquesta història explicada d’una forma ben curiosa, des del principi i des del final, es a dir, des de la infantesa i la senectut de Medea, i confluint ambdues […]

La desaparición del hijo predilecto de unos padres hace que emerjan todos los fantasmas de una familia acomodada, los conflictos de relación que existían entre ellos y los problemas de cada uno. Es un argumento que ya se ha visto otras veces. Recuerdo la película “Festen” de Vinterberg y Mogens Rukovd (1998) y que fue representada en Catalunya en teatro en 2005 con una adaptación de Bo Hansen. Aquello era un verdadero drama en el que detrás del lujo, la riqueza y el encanto de una familia burguesa con una aparente relación impecable se escondía una verdadera tragedia. Puede que Víctor Sánchez Rodríguez nos quería decir precisamente que no es una situación especial ni insólita: unos celos destructores hacia el […]

En mi infancia había unas ediciones que adaptaban las obras de William Shakespeare para niños, para poder ser representadas en las escuelas o con grupos infantiles de teatro. Recuerdo una sobre El sueño de una noche de verano que resultaba de lo más alentadora y fantasiosa. Unos años más tarde, entrado ya en la adolescencia, vi en el Romea la versión de La tempestad que hicieron Jorge Lavelli y Nuria Espert, que para aquel momento ya era una versión atrevida y bastante diferente… con un decorado que, oh sorpresa, también era una caja hermética de madera con puertas y ventanas secretas. Con todo esto quiero decir que es bueno que Shakespeare se adapte a diferentes públicos, experimente con nuevos lenguajes […]

Hacer reír es muy difícil, aunque no lo parezca. La empatía por el drama siempre es más sencilla de conseguir, pero encontrar aquel punto de comicidad que conecte con cada persona que conforma el público es muy complicado. Esta obres es un ejemplo del trabajo exhaustivo y la creatividad que se necesita para conseguir arrancar una carcajada entre las espectadoras. Apelando a la complicidad del público para la construcción del espectáculo, esta producción se conforma por diferentes segmentos donde la improvisación es un eje vertebrador. Cada escena es la narración de una historia que se va estructurando a través de frases, categorías o informaciones aportadas por personas del público. De esta manera, los tres intérpretes que conducen el espectáculo establecen […]

Reconec la meva ambivalència davant de les adaptacions de clàssics. Per un costat, pot ser un goig reviure d’una altra manera la història que ja sabem. Per altre, no és pretensiós creure que un pot aportar res nou? Si els clàssics són veritablement atemporals, no és un oxímoron voler-los adaptar al moment actual? A aquestes alçades explicar l’argument de Romeu i Julieta seria redundant: és ja un lloc comú i col·lectiu. Per contra, les formes d’aquesta adaptació sí donen per parlar. Sorprenentment, l’últim clàssic sota la direcció de David Selvas aconsegueix posar les últimes modes, tecnologia i recursos de direcció actuals al servei d’aquesta tràgica història d’amor. Qui no n’ha defugit i alhora anhelat ser-ne protagonista? Per un costat, Selvas […]