Recomendaciones

El Parc de l’Estació de Nord acull de nou una cita imprescindible dels estius barcelonins: les adaptacions contemporànies a l’aire lliure de les comèdies de William Shakespeare. A Barcelona s’ocupa d’aquesta empresa (que també gaudeixen les veïnes de ciutats com Nova York, Montreal, Londres o Louisville) la companyia Parking Shakespeare, qui cada any encarrega a un dramaturg que revisiti les obres més populars del bard anglès. Enguany la directora i dramaturga Marta Aran (Els dies mentits, La noia de la làmpada, La segona Eva) adapta i sacseja Nit de Reis (o el que volgueu), una de les comèdies d’embolics més hilarants de l’autor. Dos bessons naufraguen amb un vaixell de la Transmediterrània. Separats per l’accident i sense conéixer quin ha […]

Es difícil saber si detrás de las obras de Llàtzer Garcia hay mucho de vivencia propia o de recuerdos reales, pero en los programas de mano de muchas de sus piezas siempre hay un punto de partida que nos sitúa la trama en aquel interesante terreno de los hechos reales. Será verdad o no, pero está claro que uno afronta la obra desde otro ángulo, dando a los personajes la verosimilitud que necesitan y dotándolos de una aura de misterio que perdura incluso acabada la función. En su último texto vuelve a pasar el mismo, y los dos personajes principales nos acabarán acompañando a casa… nos guste o no. Al final, les visions explica la historia de dos hombres adultos […]

SAFO se puede describir en pocas palabras: fuerza, sororidad y poética. La propuesta es de esas que te envuelven desde el minuto cero: nada más entrar al teatro te da la bienvenida una majestuosa escenografía, que es un presagio de lo que vas a ver: Un marco en el que se van desarrollando escenas como cuadros pictóricos, como canciones en un concierto, como capítulos de una vida, como los versos de un poema de Safo. Lo que ocurre encima de ese escenario es brutal. El equipo crea una propuesta muy plástica, a la que acompaña la música, las canciones y la danza, y que recrea, reinventa, da vida a ese personaje histórico del que poco se ha escrito y mucho […]

Ahir vam baixar als inferns de la mà de Jordi Prat i Coll, i vam conèixer un món gens agradable on hi conviuen aquells que un dia, no en sabem les raons, van sortir-se’n del camí. Un camí sense retorn. Un text punyent, fosc, fins i tot incòmode. Un text amb un vocabulari sense filtres. Una obra inspirada en els carrers del Raval, lloc on fa més de vint anys que hi viu el dramaturg. Fàtima seria com entrar en una exposició de fotoperiodisme on el fotògraf vol mostrar una realitat que moltes vegades volem ignorar. És la crua realitat de moltes de les persones que viuen al carrer, drogoaddictes, pervertits, sensesostre, traficants… gent que pateix, gent fràgil, gent ferida. […]

Marta Buchaca signa i dirigeix Quant temps em queda?, una comèdia coproduida per la companyia La Pocket i el Grupo Focus, protagonitzada per Lluís Villanueva, Betsy Túrnez, Marta Bayarri i David Vert. De què va l’obra? En Pere (Lluís Villanueva) li queden 30 dies de vida i ha escrit una llista amb totes les coses que li agradaria fer abans de morir. Què busca Marta Buchaca amb aquesta obra? Fer-nos reflexionar sobre si estem vivint la vida que volem viure. De fet, tot va començar fent-se a si mateixa la següent pregunta: Si em quedes poc temps de vida, què faria? Marta Buchaca parla sobre la mort utilitzant la comèdia per recordar-nos que s’ha de gaudir de la vida en […]

Encara no hem entrat a la sala, que ja trobem personatges ben particulars caminant atabalades entre el públic i donant consignes i premisses. Però… són personatges? Són les actrius? Juguem en la zona de frontera i, amb aquest desconcert inicial, entrem a sala per continuar jugant. Aquesta proximitat i espai desdibuixat entre caracterització i realitat ens acompanya al llarg de tota l’obra. Entrem en un univers que va en acord amb això, amb una realitat paral·lela, etèria, curiosa que habiten éssers mitològics. Bé, éssers mitològics, animals, elements curiosos,… tot pot trobar el seu lloc i és possible en aquesta excèntrica fabula, fins i tot nosaltres com a públic. La Peleona juga amb nosaltres, juguen entre elles, juga el text, l’escenografia […]

Només entrar a la sala, la visió a l’escenari de la increïble escenografia que l’habita, ja és un presagi del que ens espera els pròxims 90 minuts. Grandiositat, força, fermesa, presència, majestuositat, contundència. Ens trobem davant d’una obra plàstica en moviment, d’un concert escènic, de teatre musical, d’un recital dramatitzat, d’una mescla d’arts i disciplines que componen una poètica extasiant. Una tempesta d’estímuls constant que ens col·loca en un grau d’intensitat màxim i ens atrapa, com ho feien els versos de la poetessa que inspira l’obra, de la que tan pocs ens han arribat. Qui va ser Safo? La figura d’aquesta dona que va viure en l’antiga Grècia, ens és presentada amb l’essència que devia destil·lar. Una d’aquestes dones pioneres […]

No es extraño ver, de vez en cuando, espectáculos europeos que analizan la actualidad política o determinados aspectos de la sociedad desde la sátira. Ahora me vienen a la memoria Ubu Roi o Belgian Rules, pero hay muchos más ejemplos. como por ejemplo aquel esperpéntico Concours européen de la chanson philosophique. Aquí, sin embargo, cuesta más encontrar este tipo de formato, y es por eso que Europa Bull supuso una agradable excepción en el momento de su estreno (finales del 2019) y lo sigue suponiendo en la actualidad. Desgraciadamente, aquel teatro político que hacían Els Joglars ahora ya hace unos cuántos años ha quedado casi olvidado para muchos… El espectáculo de Jordi Oriol reúne a representantes de diferentes países en […]

A veces es difícil escribir sobre producciones que te han dejado con la boca abierta y procesando las emociones que te han provocado. Este es un ejemplo, porqué se trata de un sobreestímulo de momentos, escenas, luces, colores y música que no para de interpelar con el público. Safo fue una poetisa lírica griega que vivió entre los siglos VII i VI aC en la isla de Lesbos y escribió sobre el amor y la manera de entenderlo. Y en esta obra se intenta hacer una revisión de su vida y obra a partir de lo poco que ha quedado escrito de las dos cosas. Incluso se exploran algunas de las teorías de su vida y muerte, a partir de […]

Fa nou anys vaig anar a veure aquesta obra per primera vegada a l’Off de la Villarroel. Per mi va ser el descobriment del teatre argentí i del jove dramaturg Nelson Valente, una de les figures més representatives del circuit teatral actual, tant a l’Argentina com a casa nostra. Basada en la frase «els nens i els bojos mai menteixen», El loco y la camisa neix dins l’under argentí. Després de cinc anys de representacions en pisos i petits teatres argentins, l’octubre de 2011, arriba a Barcelona a l’Espai Món dins el Festival Ulls. La primera vegada que trepitja un teatre és el 2011 a la Nau Ivanow, on la van veure els programadors de La Villarroel, que la van […]

El loco y la camisa de Nelson Valente ja s’ha convertit en tot un clàssic de la dramatúrgia argentina, un imperdible que no et pots deixar escapar. Ja el vaig poder gaudir fa uns quants anys quan va aterrar a Barcelona amb altres espectacles de Nelson Valente. Com sempre, el teatre argentí ens sorpren. I com va fer-ho fa uns anys, ha tornat a fer-ho. Una obra divertida i plena d’emocions. Ena parla d’una família que vol amagar els seus plats bruts, tot queda en família i que ningú en sàpiga res, però veuen que no és així. Cinc actors en estat de gràcia, que fan que l’espectacle sembli molt senzill i molt proper a tots nosaltres. Al final un […]

No es ningún secreto que a Jordi Casanovas le gusta tratar, de vez en cuando, temas que todavía son noticia, que todavía acaparan noticiarios y nutren muchas tertulias mediáticas… o de café. A veces lo hace desde el documento puro y duro (Ruz-Bárcenas, Jauría) y otros desde la ficción, como en el caso de Alguns dies d’ahir o la que ahora nos ocupa. Y además, en el caso de Immunitat podríamos decir que ha sumado su habilidad para el thriller, para el juego escénico y la comedia teñida de reflexión. El resultado es sorprendente, y muy efectivo. Una especie de Mètode Grönholm de cariz social, pero con una mirada propia, particular, y una serie de giros dramáticos que descolocan y […]

Next to Normal és el primer musical de Broadway que s’ha representat en un format 100% immersiu. És una coproducció entre l’empresa argentina Del Campo Global, la productora catalana Layers of Reality i el Grec Festival de Barcelona. Es tracta d’una adaptació a 60 minuts del llibret original que han fet els seus autors, Brian Yorkey i Tom Kitt per a ser vist en un espai immersiu de 2000 metres quadrats, en el que públic i actors comparteixen un mateix espai. Tot un luxe poder veure i escoltar de tan a prop les veus d’Alice Ripley (Diana), qui va estrenar aquesta obra a Broadway i va ser guardonada amb un premi Tony per aquest paper, Andy Senyor Jr (Dan), Jade […]

Sis persones han estat convidades a l’atzar a participar en un mostreig demogràfic. Aquestes persones han estat reunides en una sala, se’ls ha assignat una xifra i se’ls ha donat una capseta amb únicament dos polsadors: un de verd i un de vermell. La intel·ligència artificial els preguntarà com volen actuar en cada un dels casos que se’ls plantegi i aquestes persones hauran de votar si hi estan a favor o si hi estan en contra. Aparentment, tot sembla molt senzill, les preguntes són fàcils de resoldre, però hi ha un problema, totes les decisions s’hauran de prendre en seixanta segons i per unanimitat o no podran sortir de la sala. Evidentment, és molt complicat anar tots a una; l’entorn, […]

A mesura que el salvatge sistema capitalista avança d’una forma més i més salvatge i de les formes més inusitades, comprenem millor els símptomes i diagnòstics de la Societat Líquida de Bauman, que deixa d’esdevenir quelcom permeable i mutant per una societat canviant per a esdevenir quelcom heterogeni, insuls i sense cap mena d’idiosincràsia. Deixem de buscar les veritats reflectint-nos al mirall perquè ja coneixem perfectament la nostra fisonomia, però no ens reconeixem. De la mateixa manera que ja no reconeixem els nostres hàbits ni usos i trobem en el nostre panteó particular, un grapat de deïtats efímeres les quals desconeixem per complet el seu nom. La infància viscuda i la reviscuda, allunyada de la consciència de la globalitat i […]