David Selvas està agafant gust i rodatge a dirigir textos reconeguts —clàssics?— i, tot i que La meravellosa família Hardwickeno és un Txékhov, el dramaturg Christopher Durang va aconseguir mantenir l’aura d’aquells espectacles que li serviren d’inspiració. Tant la traducció de Cristina Genebat com els encerts en la banda sonora i en el vestuari ajuden a preservar l’imaginari col·lectiu txekhovià acompanyant aquest text estrenat l’any 2012 amb el títol Vanya and Sonia and Masha and Spike.
La Sonia (Carme Pla), el Vània (Albert Ribalta), la Cassandra (Lide Uranga), la Masha (Marta Pérez), l’Spike (Alejandro Bordanove) i la Nina (Paula Jornet) donen vida al muntatge. Podem oblidar-nos dels noms dels personatges perquè ens hi sentirem identificats igualment: adonar-se que el temps ha passat de cop, la frustració per tot allò que no hem tingut, la por de perdre el que ens queda, etc. Els actors broden la seva feina i defensen els papers sense fissures. I és que, amb menció especial a Marta Pérez i Alejandro Bordanove —que, en aquest sentit, interpreten els personatges més difícil—, resulta ben senzill sentir empatia pels germans Hardwicke i pels seus coneguts: així és com se’ns posen a la butxaca.
Cap al desenllaç, en una explosió magistral de «l’oncle» Vània davant de la família —tot i que ja comença a fer-se pesat assignar el rol infernal a les xarxes socials—, és quan els personatges tenen aquellarevelació que l’espectador també sent en algun moment de l’obra. Però no parlo de reconèixer incrustacions diverses de Les tres germanes, L’oncle Vània, La gavina o L’hort dels cirerers, malgrat que l’obra té més gràcia si també s’hi localitzen totes aquestes referències.