Recomendaciones

Como hablar de un tema tan sensible y «serio» como la religión y no acabar en la tumba o en un calabozo? Eugenia González La Rosa ha retomado la tradición del juglar, aquella que sólo necesita un intérprete con una gran capacitar para contar historias sin más artificio que su voz y su cuerpo, para convencernos (o no) de la existencia de Dios, en un monólogo muy personal, pero que me ha sorprendido en forma y contenido. La historia de una atormentada señora, la Dolores, con angustia existencial y alergia social, es el trampolín para explorar de una manera muy lúdica y entretenida los puntos clave que argumentan o reprueban la existencia de un Ser Supremo. La exhaustiva investigación sobre […]

Sembla que és una obra realitzada per aquesta Setmana Santa. Està molt bé que parlem de Déu, i que ens avisi abans de tot que no estem davant d’un Musical (sembla que ara tot ha d’estar cantat per ser apreciat) i per aquest motiu tenim l’afegit de «La Comedia». Però en aquesta «comedia» no surten violins, ni angels a escena i s’ha d’agrait. Tenim a Eugenia Gonzáles, una actriu i comedianta, que presenta un nou espectacle a la Sala Fènix. Amb molta passió i gestualitat es presenta a l’escenari. Un escenari nú, on ella és omnipresent i l’ànima de tota la funció. Com ens explica a l’inici de l’espectacle (amb o sense raó), l’espectacle necessita un actor i un espectador […]

Gabriel Córdoba va néixer a Múrcia, però fa més de dotze anys que es va instal·lar a Barcelona. És actor, director, dramaturg i professor de stand up a «Stand Up Academy Barcelona». Tot i que amb 14 anys ja feia teatre, la seva carrera teatral va començar l’any 1994 amb el muntatge “Edipo Rey” de Sófocles. En l’actualitat porta més d’una trentena d’espectacles a les seves espatlles. L’any 2003 es presenta a “Star Comedy”, un concurs de monòlegs del que resulta ser el guanyador. A part de la seva carrera teatral, ha actuat en televisió, ha participat en curts, i ha escrit un parell de llibres. “Gabriel Córdoba. Superstar» és el nou espectacle que podeu veure al Teatre de Raval. […]

La companyia Igíifuga amb EL JUGADOR aposten per tornar a versionar un text clàssic, amb una versió molt lliure d’Albert Pijuan, allunyant-se una mica de la complexitat tècnica de l’última proposta KOHLHAAS, en la que s’utilitzava la retransmissió de vídeo en directe, inclús fora de la sala, al carrer. Malgrat tot, no descarten deixar d’utilitzar els mitjans audiovisuals, perquè aquí també apareix una pantalla de suport on van apareixent esdeveniments puntuals de la història europea, en un intent de lligar la història de Fiodor Dostoievski, amb l’actual destrucció dels ideals fundacionals de la comunitat econòmica Europea. En aquesta versió, el jugador Alekséi s’ha transformat en una dona, Aleksandra; tota la resta no ha variat significativament, malgrat que aquí únicament se’ns […]

No soy espectador habitual de Stand-Up Comedy ni me conozco todas las reglas del género, pero está claro que cuando te encuentras con alguien que cree en lo que hace y que explota a fondo su personaje te acaba convenciendo. Aquí no estamos ante el típico humorista que explica chistes ante un micro sobre cualquier situación, sino que hay un motivo, una excusa y un personaje. No hay que olvidar que Gabriel Córdoba fue de los primeros en subir los monólogos cómicos a un escenario, ahora ya hace unos 14 años. Además, el actor ha estudiado el género a fondo, y actualmente es de los pocos que ha teorizado sobre el tema en dos libros que analizan el arte y […]

“Close to Liza” és un espectacle íntim i proper. Un recital dramatitzat en petit format on en Xavi Casan s’encarrega de la direcció artística, Dani Campos de la direcció musical i la Virgínia Martínez posa veu a un ampli repertori de cançons de Liza Minelli, una icona indiscutible dels musicals i de la música de cabaret. Si fa uns dies m’haguéssiu preguntat qui és la Liza Minelli?, us hagués contestat: la filla de l’actriu Judy Garland i el director de cinema Vincente Minnelli, i la protagonista de “Cabaret” i “New York, New York” L’essència. La seva infància. S’apaguen els llums. Dins una de les habitacions del Maldà s’escolta la veu de la Virgínia Martínez cantant a capella “Over the rainbow”, […]

Que Marc Rosich es mejor adaptador que dramaturgo es un hecho que, analizando su trayectoria, resulta cada vez más evidente. Su punto fuerte acostumbra a ser el concepto, el punto de vista, la descripción del universo y de los personajes… y no tanto los diálogos o el desarrollo narrativo cuando es él quien firma el texto original. En este sentido, A tots els que heu vingut tiene un punto de partida brillante y un magnífico envoltorio repleto de detalles de grande inteligencia, como nos tiene acostumbrados este lúcido director. Mercè Aránega interpreta de forma espléndida una abuela convergente, recientemente viuda, decepcionada con Jordi Pujol y que sólo se consuela con la música de Núria Feliu. El retrato de esta señora […]

Aquesta creació d’Espai Dual es va presentar al Teatre Condal al mes de juny del 2016 i nosaltres no vam tenir l’oportunitat de veure-la; ara no hem volgut deixar passar l’ocasió d’anar a l’Off de la Villarroel on tenen programades 12 funcions fins al 23 de Maig. Un divertidíssim espectacle on es combinen música, humor i teatre gestual. Un espectacle sense paraules on els tres intèrprets són capaços d’explicar un munt d’històries, només amb murmuris, sons o expressions en angles, francès o algun idioma inintel·ligible. Els tres són mims, són acròbates, són grans músics, són bons cantants, són actors, són clows, … ho són tot. Blai Juanet Sanagustín, Marc Sastre i Oriol Pla estableixen des del minut u un joc […]

Con la fuerza que el propio nombre de la compañía promete, El Martell presenta en su segundo espectáculo un variado compendio de escenas relacionadas con temas como la violencia o la injusticia. El espíritu de denuncia política y social de la propuesta es efectivo y sirve como recopilación de tristezas que se han sufrido y se sufren en todo el mundo desde hace siglos. La dramaturgia de Laia Alsina i Ferrer está construida como una especie de caleidoscopio en el que se mezclan todas estas situaciones terribles que, finalmente, desembocan en un grito de malestar colectivo bastante catártico. El problema es que el abanico resulta tan amplio que su pretendida contundencia acaba por diluirse en su propia diversidad. No es […]

Clara i directa. Quins camins ens portaran a recórrer aquestes sabates? I aquelles? Fresca i original manera de contar-nos el que volen, amb un to conceptual i metafòric però perfectament comprensible. Un exemple de que es poden explorar altres llenguatges i no fer-ho tot literal sense oblidar que tens davant un públic a no perdre i al que vols fer arribar algún missatge. Tot i tenir un to còmic, es destil.len també per moments els sentiments desagradables que es presenten en la situació en la que es troben els protagonistes, de manera que no es cau en la superficialitat ni la frivolitat. Riem, però també tenim algún moment de respiració entretallada… Ritmes variants, canvis i evolució en els personatges, ús […]

Una entretinguda història escrita per Marc Rosich, per encarreg del TNC. Tal com ens va explicar a la roda de premsa, en aquell moment feia molt poc que havia esclatat «el cas Pujol» i va pensar que aquest podia ser el fil conductor de la seva proposta. La Magda Casals de Clarà, un paper fet a mida per a l’extraordinària Mercè Aránega, és una dona de la burgesia que viu en un pis de l’Eixample de Barcelona i que s’ha quedat vídua fa molt poc. Ella és mestressa de casa i el seu marit era un comercial de l’Enciclopèdia Catalana. Hem trobat un pèl exagerada i ridiculitzant la forma en què es presenta el «procés», amb la preparació de l’onze […]

Jo no ho tinc tan clar. Sembla que no passa res, però segur que han passat moltes coses, doncs per començar aquesta parella de dones viuen en un lloc inhabitual. Una mena de refugi, un campament als «afores de la urbs»? Hi ha hagut una guerra? de les de a hòsties o als despatxos financers? A ells ara els que els preocupa és si han de fer alguna cosa o quedar-se «afora» sense fer res i que les coses segueixin així. No és cap decisió fàcil. Tot i així no ha estat un mal dia; han aconseguit dues pomes, de veritat, fins i tot semblen de cultiu biològic. Crítica completa » http://bit.ly/2nNcnUU

Quantes «Jo’s» hi ha en mi? Des del primer moment l’actor deixa d’estar sol en escena a la vista de l’espectador. Com aconsegueix que un escenari tan gran amb una sola persona física estiga tan ple d’altres persones, de situacions curioses i extravagants, d’emocions de tots els colors…? Amb una gran qualitat de guió, que atrapa, sorprén i fa riure gairebé tot el temps. Amb un imginari ben ric i potens que ens transmet a través de visualitzar-ho ell sense perdre la concentració ni un segon, i amb una qualitat increïble en el treball físic. A més ens condueix a diferents atmosferes: quan ja estem una estona en un mateix espai i amb uns mateixos personatges, pam! canvi! no hi […]

No és la primera vegada que La Ignífuga escull la narrativa com a matèria primera per al seu teatre. A 2016 van presentar també al Tantarantana i formant part, com en el cas de El jugador, d’El Cicló (cicle de companyies independents de Barcelona), Kohlhaas de Heinrich Von Kleist. En ambdós casos proposa una posada en escena amb elements aliens a les formes més tradicionals del teatre, en aquest cas, una guitarra elèctrica, cançons de Led Zeppelin, micròfons (a la Rigola), una pantalla… Albert Pijuan és el responsable de la dramatúrgia i, per tant, corresponsable, com a mínim, en la decisió d’haver col·locat en primer pla la vessant socioeconòmica de l’obra de Dostoievski. Pijuan i Pau Masaló (director) s’enduen l’anècdota […]

Fora del nostre país, hi ha una gran confiança en els nens a sobre l’escenari, deixant-los portar tot el pes d’una obra i demostrant-nos que són totalment capaços de fer-ho. No ens enganyem, això gairebé no passa a casa nostra i són contades les ocasions en què ho podem veure, llastimosament. Per això, entre molts altres motius, obres com aquesta resulten una alenada d’aire fresc i una manera diferent de veure i sentir el teatre. D’altra banda, la posada en escena esdevé impecable i original, mantenint una directa simbiosi amb la mateixa història que es narra. Així, tenim teatre dins del teatre (amb la opció d’estar alhora també dins del cinema), una realitat vista per actors que alhora són personatges […]