Recomendaciones

La tercera edición del Cicle Escenes, que pretende unir música y artes escénicas en L’Auditori, ha dado esta vez la oportunidad a Joan Català y Roser Tutusaus, dos especialistas en acrobacia y danza contemporánea que hasta ahora sólo habían estrenado espectáculos de calle. Su experiencia en el trabajo físico y el movimiento se ha unido con la de los percusionistas de Frames Percussion, dando como resultado un experimento que denota sensibilidad y ganas de encontrar estímulos y relaciones entre las dos expresiones artísticas. De hecho, creo que en esta ocasión se han cumplido perfectamente los objetivos del ciclo… cosa que no siempre ocurre. Cuando se entra en la sala, un montón de piezas de hierro, chapas, tubos y utensilios de […]

Si ja com a lector Alícia al país de les meravelles necessita una imaginació desbordant, creure que aquest text pot ser traslladat a una sala petita de teatre en demana molta més. Pablo Ley ho aconsegueix a la Sala Atrium amb pocs elements, uns actors entregats i una direcció mil·limetrada. Tot i que amb una mica d’escepticisme al principi de l’obra, per la complexitat que suggereix aquest text, la veritat és que l’adaptació que en fa Ley és minimalista però molt eficaç. Amb una posada en escena mínima (una taula, quatre cadires i una estanteria), el posicionament dels elements i el joc de llums i ombres ens traslladen al desitjat país de les meravelles. La coreografia dels personatges, marcada al […]

… les protagonistes d’aquesta obra, una mena de falsa comèdia costumista; el to de veu exagerat, la forma de moure’s com si els hi fessin mal els peus caminant de puntetes, movent els braços fent «aspavientos», i quan s’han posat a cantar i ballar cuplets com el babilonia que mareo, m’ha caigut un per cada camal fins a quasi passaf vergonya. Em sap greu, però a l’entreacte he tocat el dos. Crítica completa » http://blocdenkbrota.blogspot.com.es/2017/03/la-senyora-florentina-i-el-seu-amor.html

Piedad Albarracín és l’autora i ballarina dels dos espectacles que hem pogut veure; ha viatjat des de Londres, on resideix, per presentar la seva última coreografia de dansa contemporània juntament amb en Thomas Hands, “Con-tacto”. Comencen parlant, ell en anglès i ella en castellà i expliquen els seus desitjos d’iniciar una relació, de conèixer tot l’un de l’altre, d’endinsar-se en la personalitat de l’altre, però sempre amb el límit del que l’altre vol donar a conèixer, del que vol compartir. Una relació que s’inicia pausadament, un apropament no invasiu, només ple de desitjos de saber i de compartir. Com ens explica la mateixa Piedad després, en aquesta peça han volgut «ballar» la seva relació de parella, com la van iniciar […]

Un començament potent quan l’Eli Iranzo irromp a l’escenari i ens avisa que el que veurem serà un drama, res a veure amb una comèdia, ja que ens parlaran del drama dels estereotips, en aquest cas de les dones que han de ser perfectes per definició en tots els àmbits, en el professional, en la relació de parella, com a mare, i l’única responsable del correcte funcionament de la llar. I a tres veus, Mónica Glaenzel, Eli Iranzo i Maria Pau Pigem, ens expliquen el «drama» de la dona que ha d’enfrontar-se amb un dia a dia frenètic i absorbent. Una dona que té dues filles petites i un marit, Gerard, que viatja molt perquè és fotògraf i ha d’esperar […]

Si ja em semblava brillant (i tot un repte) això de combinar el món dels autònoms amb un musical, ara que he tingut l’oportunitat de veure l’espectacle no puc fer més que treure’m el barret. L’Àlex Martínez Vidal i l’Andreu Rami, que col·laboren per primera vegada com a duo còmic en aquest show, destil·len una complicitat increïble des del minut 0 i saben com fer-nos riure amb les seves divertidíssimes interpretacions. Al seu univers hi caben personatges tan inspirats com un freelance primerenc amb idees de bomber o un gurú sense escrúpols (ni perruquer) que us atraparan tan bon punt s’obri el teló. Els números musicals són un dels punts forts de l’espectacle gràcies a unes lletres plenes d’ironia i […]

Más que una obra de teatro, Cartas de amor es una lectura dramatizada. La lectura de dos vidas escrita en el noble lenguaje epistolar. Lo que empieza con una invitación a la celebración de un octavo cumpleaños se convierte en una de las historias de amor más bonitas y a la vez más agridulces. Con humor, dulzura y mucha melancolía. Asistimos a la relación de dos almas que se buscan sin encontrarse y observamos el conjunto de decisiones y circunstancias que les llevan a nunca coincidir. Lee la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-cartas-de-amor/

Ja fa temps que esperàvem amb ganes el resultat d’aquesta proposta que s’ha aixecat amb un projecte de Verkami i amb una gran il·lusió per part de tot l’equip que l’ha dut a terme. Nosaltres hi vam col·laborar, perquè creiem en la feina d’aquesta petita sala que aposta per donar oportunitats a petites produccions i per la creació de noves propostes. És cert que el tema de Frankestein a priori no ens interessava massa i segurament això ha influït en la nostra valoració final. Felipe Cabezas ha volgut encaixar en aquesta proposta, d’una banda la biografia de l’autora Mary Shelley, des del moment del seu naixement fins que va començar a crear la seva novel·la, i d’altra banda la mateixa […]

Extraordinària Muntsa Alcañiz, la protagonista d’aquesta història, obra de la dramaturga Marta Barceló i guanyadora del II Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears. Tal com va manifestar a la roda de premsa la mateixa autora, aquesta no és una obra sobre la malaltia de l’Alzheimer, sinó una eina per explicar l’empoderament d’una dona davant d’una situació complicada. Estem davant d’un text molt vitalista i que transmet un bri d’esperança davant la irreversibilitat d’aquesta malaltia, no tant per la possibilitat futura de curació, com per l’actitud vital de gaudir de cada segon, cada minut, cada hora, cada dia … del temps del qual encara pot gaudir. Júlia reacciona, plora, nega, crida, riu i decideix anar complint pas per pas els […]

Mary Frankenstein Shelley fa servir tants ingredients en la seva creació que, al final, esdevé un espectacle sense rumb ni personalitat. Cabaret, horror gòtic, comèdia, biografia, història, teatre d’ombres, titelles… tot s’intenta encabir en 75 minuts sense arribar a apostar en cap moment per un únic codi o missatge. Malgrat comptar amb un bon punt de partida i una estètica interessant, el resultat esdevé decepcionant. Més informació a Somnis de teatre

En mans de la Companyia Solitària, Hedda Gabler d’Ibsen ha esdevingut un text contemporani carregat de ritme i referències pop sobre el que vol dir sentir-se atrapat a la pròpia existència. Amb una Hedda magnètica i carregada de matisos interpretada per Júlia Barceló i una posada en escena senzilla però molt efectiva, és de justícia que Filla del seu pare hagi esgotat entrades a totes les funcions (em diuen que hi ha llista d’espera!). Més informació a Somnis de teatre

Malgrat la magnífica posada en escena i interpretacions de què fa gala L’ànec salvatge, el muntatge no va aconseguir emocionar-me, i tampoc no va aconseguir que connectés amb un text que vaig trobar llunyà, efectista i alié. Tampoc no va ajudar, en la meva opinió, una adaptació allargasada tant en el primer com en el darrer acte, que es delecta en l’estètica sense aportar gaire quant a trama o discurs. En resum, una obra impecable des d’un punt de vista tècnic (com no hauria de ser d’una altra manera al Teatre Lliure), però potser massa grandiloqüent. Més informació a Somnis de teatre

L’ànec salvatge del Teatre Lliure de Montjuïc és sublim. Julio Manrique ha aconseguit fer una molt bona direcció i no ha de ser fàcil. Un càsting espectacular amb Elena Tarrats de Hedvig, Laura Conejero de Gina Ekdal, Lluís Marco d’avi Ekdal i molts més; actuacions de primera. Una escenografia extraordinària de Lluc Castells que ha acabat d’arrodonir l’obra com a perfecte. I sense oblidar-nos a Carles Pedragosa, pianista magnífic acompanyant en tot moment els sentiments que inundaven els nostres cossos. “A fora, ha deixat de nevar” i als nostres cors també. No us la perdeu, és única. La crítica completa: http://bit.ly/2llvlRk

Vaig tenir la sort de poder veure aquesta petita joia al Teatre Gaudí. Ara cinc anys després torna a Barcelona a La Vilella. Encara recordó aquell dia. Vaig sortir entusiasmada !!!. Acabava de descobrir tres coses: al dramaturg Tennessee Williams, a Thomas Lanier, i sobretot a un gran actor que fins aleshores desconeixia, Martí Peraferrer i Vayreda. Si sou d’aquells que no la vau poder veure, ara teniu una nova oportunitat. Acosteu-vos a La Vilella i gaudiu d’aquest meravellós espectacle. Creieu-me si us dic que seria una llàstima que us el perdéssiu. Paga la pena per molts motius, la posada en escena, el text, la interpretació i fins hi tot la proximitat i la qualitat humana que es respira en […]

Qui no coneix l’obra “Yerma” de Federico García Lorca , un dels poetes i dramaturgs de major influència i popularitat de la literatura espanyola del segle XX. “Yerma” (1934) juntament amb “Bodas de Sangre” i “La casa de Bernarda Alba”, formen part de l’anomenada “trilogia lorquiana”. Va ser estrenada a Madrid l’any 1934 i protagonitzada per Margarida Xirgu, una de les actrius més admirades de Lorca. Al 1960 “Yerma” va ser la primera obra de Lorca que es va estrenar després de la guerra civil espanyola. Moltes són les actrius que han interpretat aquest paper, Aurora Bautista (1960), María Casares (1963), Nuria Espert (1971), Aitana Sánchez-Gijón(1998), Mercè Arànega(2005), Silvia Marsó (2012),… Jo n’he vist tan sols dues versions, una en […]