Recomendaciones

Como ya es habitual, la Companyia Ignífuga ha vuelto a escoger un texto clásico como punto de partida para su nuevo espectáculo. En este caso ha sido El jugador de Dostoyevski, y han convertido su relato sobre la ludopatía en un retrato de la Europa moderna (donde solo importa la pasta y los gobiernos se juegan el futuro de sus ciudadanos en los mercados, los grandes casinos modernos). Con una puesta en escena contemporánea y decadente (llena de chándales y lentejuelas), unos intérpretes entregados y efectivos y aquel humor cínico tan marca de la casa, El jugador es un montaje moderno, arriesgado y brillante. ¡No os lo perdáis! Más información (en catalán) en Somnis de teatre

Ah! (Judit) es un montaje que aborda las violencias que nos rodean desde el grito y la reivindicación. Con una estructura fragmentada, el espectáculo presenta diferentes situaciones que ilustran su tesis: violencia institucional, violencia machista, tortura, represión, explotación… El resultado es un retrato angustiante y nada autocomplaciente sobre la sociedad en que vivimos, y una invitación a gritar y sublevarse en su contra. Más información (en catalán) en Somnis de teatre

Ramon Madaula habla en su segundo texto como autor dramático de la inseguridad y la necesidad de que nos quieran. Para hacerlo, nos presenta a un político incapaz de hacer su discurso de investidura a causa de un tic nervioso en el rostro. A partir de aquí, nace una comedia muy divertida en la que dos hombres, político y psicólogo, intentan abordar todas estas inseguridades en tiempo récord para que el político pueda, finalmente, tomar posesión. La familia, los coach y la política son el eje de los gags de un montaje que no sólo hace reír sino que permite disfrutar del buen trabajo de sus dos protagonistas: Ramon Madaula y Roger Coma. Más información (en catalán) en Somnis de […]

Después de años de crisis económica y con los datos de paro en crecimiento perpetuo, hacerse autónomo ha dejado de ser una salida meramente vocacional para mucha gente, que se ha visto obligada a sumarse a este colectivo. Y a pesar de las muchas ventajas que tiene esta forma de trabajo, todos los que la llevamos a cabo sabemos que también tiene sus desaventatges, y de eso se ríe con complicidad e inteligencia este Autónomos, un espectáculo pensado especialmente para hacernos pasar un buen rato. Gags, canciones, un punto de cabaré y mucho humor es lo que ofrece, de la mano de dos divertidísimos actores cómicos y un excelente pianista en directo. ¡No os la perdáis! Más información en Somnis […]

«Calli home, calli, que això és Brossa. Quin acudit parlar de coses tan classicones…» perquè sí, estem davant una peça teatral de Joan Brossa, entre absurda i surrealista i, és clar, el «pàjaru» ha substituït l’argument per la situació; la història són els dos petit burgesos dels anys seixanta, matrimoni, que un diumenge a la tarda, com és habitual, reben la visita de «l’amic» un altra petit burgès que representa que és entès en moltes coses i a qui la dona admira i afalaga. L’escena de les papallones li acaben de donar el toc de poesia visual, i no explico res més. Bona direcció i bones actuacions. El públic entusiasmat. Aneu-hi; val la pena, a més de teatre de Brossa […]

Los temores de quienes parecen intocables son uno de los puntos que se repiten en la escritura de Ramon Madaula. Si en su debut dramatúrgico, Coses nostres, presentaba la vulnerabilidad de un actor frente a la crítica, en L’electe es un futuro presidente el que, en la intimidad de su despacho, acaba desvelando sus complejos y sus frustraciones. ¿Los desencadenantes? Un TOC en la cara que le impide pronunciar el discurso de investidura y un psicólogo que dispone de media hora para curarle. Lee la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-de-l-electe/

En un momento en el que las diferencias de género en los ámbitos personal y profesional están siendo cada vez más estudiadas y criticadas, Saara Turunen escribe y dirige teatro. Las protagonistas de esta historia son corazón y cerebro hechos mujeres. Dos almas -y dos actrices- en un mismo cuerpo. La primera es una sex symbol que se viste de rojo, se pinta los labios y se enamora. La segunda lleva bigote y escribe sobre el capitalismo y la muerte. Juntas se ahogan. Separadas caen en “algo peor que la muerte”: el vacío. Lee la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-broken-heart-story/

En termes generals, la realitat laboral dels nostres dies estaria envoltada d’uns nuvols negres que ens faria mirar-la de forma negativa. Però, per què no riure’ns d’ella encara que sigui per una estona? Això ens proposen Álex Martínez i Andreu Rami, centrant-se en l’àmplia tasca dels autònoms, però reflectint una realitat en la que tots en podem veure reflectits d’una manera o un altre. En aquest sentit, juguen amb encert amb una història i uns personatges molt propers que ens fan riure i que, si volem, també ens poden fer reflexionar al voltant de la situació que viuen i/o vivim, sempre a partir d’una posada en escena senzilla, però molt efectiva. De fet, els dos actors i creadors de l’espectacle […]

Joan Brossa va ser un poeta, dramaturg i artista plàstic català. És possiblement el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX, i un dels primers defensors de la poesia visual de la literatura catalana. Per ell tot l’art era poesia. Un quadre, una escultura, el teatre, fins hi tot la màgia esdevenia per ell poesia. De fet la poesia és l’element comú en tota la seva obra, d’aquí ve que Brossa qualifiqués el seu teatre de «poesia escènica», “Diumenge” n’és una mostra. Als que us decidiu anar a veure “Diumenge” no espereu trobar teatre tradicional. No hi plantejament, nus, ni desenllaç. Brossa substitueix l’argument per situacions. A primera vista sembla que estiguis davant d’un quadre […]

Si algo me gusta de ir a la Sala Flyhard es la sensación de estar yendo a ver teatro vivo, recién hecho, que habla del aquí y ahora. Desde sus inicios mantienen la apuesta por la nueva dramaturgia catalana, y es el campo de pruebas que está forjando una nueva manera de hacer teatro, más cercana y directa. Con Refracciones he descubierto a Concha Milla, que nos propone una comedia que pone en evidencia los diferentes prismas con el que cada miembro de la pareja vive el día a día. La propuesta es fresca y desenfadada al principio, y adquiere tintes de drama romántico a medida que avanza la historia. La trama acompaña a una pareja desde el enamoramiento hasta […]

“DIOS. La Comedia” es un monòleg escrit, dirigit i interpretat per l’actriu Eugenia González La Rosa, que podeu veure a La Sala Fènix de Barcelona. La primera vegada que vaig veure l’Eugenia va ser a La Seca Espai Brossa amb La Companyia de la Rosa, interpretant “La mascarada fantàstica”, un espectacle dins de Commedia dell’arte (l’ofici de la comèdia), en el que vaig descobrir a una gran artista còmica. “DIOS. La comedia” és la primera part d’una trilogia que presenta en solitari. Cinc anys d’investigació i experimentació, han donat com a resultat una obra divertida, trepidant, esbojarrada i plena de sorpreses. Un espectacle amb una sola actriu, que busca la complicitat del públic, es transforma en un munt de personatges, […]

Sinó interpretar, i això vol dir quelcom més que vocalitzar el que hi ha escrit al pentagrama. Interpretant-la la música es transmet en la seva totalitat i arriba allà on ha d’arribar; digueu-li cor, estómac o espinada. i com s’aconsegueix això? Per començar es necessiten bons temes i que el que els interpreta els entengui i els faci arribar. Una vegada vaig veure al Julio Iglesias cantant tangos com si fóssin la Gwendoline, i com a mariconada va quedar sublim. Aquí la Virgínia Martínez, amb l’ajut de Dani Campos al piano i responsable dels arranjaments, junt amb el Xavi Casan com a director artístic han aconseguit que veiéssim i sentíssim la Liza Minnelli, i d’això es tractava. Bravo Crítica completa […]

Un espectacle que és un conjunt d’escenes concatenades que intenten analitzar l’explotació laboral, la repressió política, el masclisme de la societat i en general temes relacionats amb la injustícia i la violència en qualsevol forma de manifestació. Un tipus de teatre que combina el text amb el gest, perquè als dos se li dóna la mateixa importància, en un intent de fugir del “realisme”, utilitzant també el mim i la dansa. Una obra que no posseeix una línia argumental seqüencial i on els actors no interpreten personatges sinó que més aviat parlen d’ells i les relacions entre ells. Ens mostren un munt de situacions injustes, d’una duresa brutal, sense pausa, sense oportunitat de deixant-se respirar i que molt sovint ens […]

Emmarcat en el cicle de Llicència Poètica que ha programat la Sala Fènix, aquest dilluns hem pogut veure aquesta proposta de l’Òscar Intente que ens ha emocionat molt. Una acurada tria de poemes, al voltant de la nostra raó de ser com a país, que va preparar l’actor Òscar Intente l’any 2002, un espectacle que ha recuperat quinze anys després, quan el procés cap a la independència es presenta com una possibilitat real, que ni tan sols s’entreveia en aquell moment. Obres de poetes de tots els temps, Jacint Verdaguer, Joan Margarit, Salvador Espriu, Ventura Gassol, Josep Maria de Sagarra, Marcel Riera, ….. que l’Òscar va escollir amb l’ajut del filòleg Jaume Aulet i establint, a partir de la selecció, […]

La companyia la Brutal ha volgut fer una aposta per aquest text de l’escriptor britànic Noël Coward; es tracta d’un text escrit el 1929 i estrenat al King’s Theatre d’Edimburg l’any 1930 i que va fer pensar a Juan Cavestany que versionar aquesta obra era «un projecte d’arqueologia». Aquesta adaptació ha anat un pas més enllà que presentar una comèdia sobre la lluita de sexes i ha donat una mica més de profunditat i dramatisme a les relacions de parella que no acaben de trobar l’equilibri. Es distancia de l’original en el tractament de les relacions del matrimoni format per l’Amanda (Marta Marco) i l’Eduard (David Selvas) que s’han acabat divorciant i es tornen a retrobar al cap de dos […]