Todo lo que necesitas para ir al teatro

Ivànov: Joan Ivànov

Ivànov
1/05/2017

A Mia madre (2015), de Nanni Moretti, Margherita Buy interpreta una directora de cine (que també es diu Margherita) que demana als actors que siguin al costat dels personatges als quals interpreten, que es difumini la distància entre les diferents entitats, la de persona, la d’actor o actriu i la de personatge. M’hi va fer pensar l’Ivànov que Àlex Rigola ha muntat amb dramatúrgia de Ferran Dordal, Rigola, avesat a posar en dubte alguns dels elements indiscutits de la representació teatral tradiconal, fa un pas endavant i s’atreveix a qüestionar l’estatut de les entitats que participen a l’hora d’interpretar un personatge. Els actors i les actrius mantenen el seu nom de pila i defugen la introspecció com a premissa necessària a l’hora de ficar-se dins del personatge, en canvi, semblen voler confondre el públic, que no està segur de si escolta Ivànov o en Joan Carreras; l’Anna o la Sara Espígul; Lvov o en Nao Albet. No és important aquí esborrar qualsevol indici que aquells que veiem a l’escenari són actirus i actors, homes i dones, i no només això, sinó que sembla que és interessant mostrar-ho, fer-nos-en conscients. És clar que el joc metaficcional no és nou, però sí que és rellevant que una aposta tan descarnada i arriscada pugui veure’s al Lliure durant un mes, i més si, com en aquest cas, el resultat és d’una puresa i una emoció tan excepcionals… L’emoció que emana de la sobrietat, de la claredat, de la capacitat per a penetrar en el subtext de Txèjov i transmetre’l sense estridències i passant el testimoni a l’espectador, que també ha de ser partícip de l’experiència.

En efecte, l’Ivànov de Rigola és una experiència teatral pura, i per a tal cosa ha comptat amb en Joan Carreras enorme en el paper d’Ivànov, de Joan Ivànov potser hauríem de dir. Cal gravar amb lletres d’or l’Ivànov d’en Carreras a la Història recent del teatre català. Capaç d’entomar el desafiament de Rigola per a situar-se al costadet del personatge, a un costat, a l’altre, a sobre, a sota, fins a confondre’s amb ell i, alhora, no desvirtuar-ne l’essència. Brilla la resta del repertori, conscient de la doble o triple dimensió que són i representen a l’escenari. No sé si els trets hauran d’anar per aquí a partir d’ara, però correu a veure Ivànov, és una fita per al nostre teatre, per al teatre.

← Volver a Ivànov