Reconec la meva ambivalència davant de les adaptacions de clàssics. Per un costat, pot ser un goig reviure d’una altra manera la història que ja sabem. Per altre, no és pretensiós creure que un pot aportar res nou? Si els clàssics són veritablement atemporals, no és un oxímoron voler-los adaptar al moment actual?
A aquestes alçades explicar l’argument de Romeu i Julieta seria redundant: és ja un lloc comú i col·lectiu. Per contra, les formes d’aquesta adaptació sí donen per parlar. Sorprenentment, l’últim clàssic sota la direcció de David Selvas aconsegueix posar les últimes modes, tecnologia i recursos de direcció actuals al servei d’aquesta tràgica història d’amor. Qui no n’ha defugit i alhora anhelat ser-ne protagonista?
Per un costat, Selvas aconsegueix reduir la durada de l’obra respecte altres pel·lícules o versions. I no pas alterant-la sinó aprofitant les escenes simultànies, implícits, el llenguatge no verbal i unes aconseguides el·lipsis o salts temporals. En segon lloc, l’obra presenta una notòria modernització estètica de personatges com Mercuri o de la pròpia representació de “fer festa” que refresca la història, hi treu la pols que els anys hi podien haver deixat, i ens la posa més a l’abast. Per últim, el veritable mèrit: l’adaptació és fidel a l’argument original i qualsevol canvi en la forma – i n’hi ha uns quants – n’està al servei.
Sense intencions moralitzadores, sobreactuacions ni passades de frenada o petulàncies de la direcció per sublimar els seus propis conflictes. Comptant a més amb actors solvents, joves promeses (ja consagrades) i un bon equip tècnic, ens trobem davant d’una adaptació a l’alçada del que el bard anglès requereix.