Low Level Panic: Res no ha canviat gaire

Low Level Panic
16/06/2022

L’anecdòtica troballa d’una revista pornogràfica plena de fantasies masculines irrealitzables és el punt de partida de la història dels personatges protagonistes de l’obra. Les impressions sobre la narrativa que impregna aquesta van des de la hilaritat fins a la repugnància més absoluta que fa que Jo, Celia i Mary es preguntin qui són elles en realitat, si el fruit de la seva mateixa autenticitat o si s’han construït i esdevingut qui són en funció a un seguit d’expectatives físiques, socials i mentals necessàries per encaixar dins d’una societat tan masculinitzada com era la dels vuitanta i que malauradament no ha canviat gaire.

El text de Clare McIntyre de 1988 té encara una vigència esfereïdora en els fets narrats tot i la contextualització social a base de música (El «Psychokiller» de Talking Heads o el «Maniac» de Michael Sembello…) que ens fa que ens trobem propers en sonoritats pop esdevingut zeitgeist que ara, en ple del declivi de la segona o tercera postmodernitat, ens trobem alhora massa allunyats tot i saber que allò que es veu i es diu en escena és, malauradament, també de rabiosa actualitat.

A partir de fets -aparentment- irrellevants com preparar-se per anar a treballar o sortir d’aquest, així com empolainar-se per anar a una festa on ningú vol anar, es teixeix una història de sororitat barrejada amb anhels de felicitat i desig, que mai sabem si és del tot condicionat o fonamentat en les fantasies de cada un dels personatges, si és esdevenir ser un objecte o esdevenir una divinitat. Quan, per damunt de tot, el que trobem és una recerca de la identitat basada en l’autoestima i acceptació social per damunt de la mateixa acceptació d’una fisonomia i d’una ànima que l’habita.

Tot aquest recorregut vital i social emmarcat dins de la intimitat d’una cambra de bany massa concorreguda, on la màgia succeeix empoderant voluntats independents tant com transformat cossos incòmodes en què habitar en bells simulacres per enlluernar a homes i assolir aquella anhelada «felicitat» que ens complementa i ens obrirà les portes d’un paradís inexistent. Ser desitjada i aconseguir el desig no més que un simulacre per a fugir d’una societat que estreteix i empetiteix cossos, caràcters constantment per a construir nous motlles per a noves generacions que són exactament iguals als de les prèvies.

← Volver a Low Level Panic