Acostar el teatre al públic jove és una tasca difícil de la qual hom no atura de lamentar-se, però fer arribar els clàssics al jovent amb muntatges de qualitat per a tots els públics és encara més complicat. La darrera producció de La Brutal, Romeu i Julieta, se’n surt, i tot fa pensar tindrà èxit: el muntatge, dirigit per David Selvas, s’emporta aplaudiments espontanis dels espectadors fins i tot abans del final. I el repartiment, enèrgic, s’entrega per «reviure la història d’amor més famosa de tots els temps» que, malgrat fer bandera d’una perspectiva «poc romàntica», sí que manté la potència romàntica del sentit més etimològic del terme.
L’espectacle es farceix, a l’inici, de tocs còmics i moderns que dinamitzen l’escena i la fan indubtablement jove (el tipus de ball, les cançons que sonen, les referències contemporànies, etc.). A destacar, la interpretació d’Emma Arquillué: fugint del to còmic inicial buscat expressament, la versemblança de les llàgrimes faciliten l’empatia pel patiment d’un primer amor com és el de Julieta amb Romeu, al qual Nil Cardoner posa cos i veu. És igualment remarcable la interpretació de Guillem Balart que, brodant amb gràcia les seves aportacions, protagonitza amb Anna Barrachina una escena digna de recordar en l’escena teatral catalana.
La nova traducció de l’obra de Shakespeare a càrrec de Yannick Garcia Porres es combina amb l’adaptació de la mateixa per part de Joan Yago. La llàstima és que el conjunt del text —en general, encertat— perd força perquè, en boca d’alguns membres de l’elenc, la mètrica i el vers que s’han intentat respectar no acaben de fluir amb naturalitat. Així com tampoc sembla que prenguin sentit els apunts puntuals en anglès que es fan entre un parell de personatges. Amb tot, l’espectacle permet constatar que el públic respon positivament als esforços que van en la línia de modernitzar els clàssics: els textos bons ho són, a voltes, per universals, però tal com s’apunta al final de la funció, sovint hi ha elements que val la pena canviar.