Qui digui que està tot fet i tot inventat és que no coneix La Brutal. Totes les seves propostes tenen un segell previ de «perillositat» i «risc», però amb el pas del temps i a mesura que van aflorant nous projectes seus, s’estan guanyant aquesta confiança per part del públic de saber que -si hi vas- apostes amb seguretat pel teatre. I res millor que celebrar els deu anys amb un Shakespeare. I de quina manera ho fan. Qualsevol versió de «Romeu i Julieta» té tots els punts on una adaptació pot caure en l’horror per si sola en termes d’actuació: morts en escena, gent borratxa, vers, i baralles. L’elenc supera amb un notable tots aquests obstacles predefinits.
Es fa estrany sentir vers recitat de la boca d’aquests joves, dels quals estem més aviat acostumats a sentir paraules de l’argot de la generació Z i «mil·lenial» en els seus registres televisius que no un clàssic de Shakespeare. Veure’ls sobre de l’escenari i fora de la seva zona de confort però còmodes com peixos a l’aigua dona un punt extra a la proposta i accentua el valor a la feina feta de l’equip directiu. L’adaptació de La Brutal enfoca el drama des d’un nou punt de vista. Donant més força a la violència patriarcal i al desig. Sense perdre de vista el romanticisme necessari. Les escenes creuades simultàniament, els moments de càmera lenta combinats amb tempo normal i les transicions suaus i subtils fan que aquesta adaptació teatral prengui aires cinematogràfics com la majoria de les produccions de La Brutal.
Com en totes les obres de teatre, el moment de màxima esplendor de la companyia és quan ja hi ha unes setmanes de rodatge amb públic. Però aquest petit detall conegut per tothom no pesa suficient per a decantar el judici en contra. Un muntatge de joves per a joves, així i tot, amb preus no tant «jovesfriendly»… una proposta amb melodies de Nina Simone que, amb el permís de tots, jo adapto a què no «everything must change» sinó que només «something must change».