Recomendaciones

L’escenari de la Sala Muntaner sembla la sala d’un restaurant minimalista, el color blanc domina tot, fins i tot el piano o la guitarra que, en un racó, esperen els músics. Tres dones, elegants i amb sabates de taló porten els estris per acabar de parar la taula, coberts i tovallons. Ens serviran un menú degustació de poesia, teatre i música. Aquest espectacle del 2013, una lectura dramatitzada, es va representar una sola vegada, la nit del 3 d’octubre al Teatre Municipal de Girona amb la concurrència del més florit de la literatura, el teatre i la cuina catalana. La Companyia La Remoreu, està formada per Ferran Aixalà, Eduard Muntada, Clara Olmo, Sandra Pujol i Marta Rosell; a causa de […]

Molt soroll, musicat, amb humor i clown, fan molt! no pas “no res”. Shakespeare s’hi destil·la en els monòlegs més purs, deliciosos alguns, divertits els altres, i molt!!! divertits en boca de David Verdaguer. L’energia coral és elèctrica i encomanadissa. Llàcer fa brillar els actors al nivell que marca, i no hi manca gota de talent. M’encanta la ximpleria que destil·len els enamorats, que utilitzin tècniques de mim i clown per exagerar la seva pèrdua de coneixement emborratxats d’enamorament. També m’enamora, i aquest sí, pallasso, és Guillem Albà. Un d’aquells ingredients que donen un toc especial a l’espectacle. Un cop gaudida la nit, llarga, però gaudida, queda, doncs, l’essència de Shakespeare, i de Llàcer. Deconstruir Shakespeare, fresc, jove, divertit, i […]

Aquesta ha estat l’obra escollida per a la inauguració de la nova Sala Beckett; no ens estranya gens que per inaugurar una nova etapa, s’hagi escollit una de les obres que més s’estimava en «papitu», ja que ell ha col·laborat moltíssim en l’obrador de la Sala Beckett i en Toni Casares, gran amic seu, ha volgut retre un homenatge a un dels escriptors que ha fet més per la dramatúrgia teatral contemporània a casa nostra. LA DESAPARICIÓ DE WENDY, va ser escrita el 1973, en tan sols tres mesos, per un Josep Maria Benet i Jornet absolutament enfadat amb el món, per què els crítics s’havien carregat sense massa arguments, la seva obra «Berenàveu a les fosques», estrenada al desaparegut […]

Se suele decir que Shakespeare, cuando se hace bien, es un autor muy comercial. Es difícil determinar qué quiere decir “bien o mal” en este contexto o, por lo menos, implica pisar un terreno peligrosamente subjetivo. Lo que no admite discusión es que este Molt soroll per no res dirigido por Àngel Llàcer es, ciertamente, un producto comercial de primera y así lo corroboran las cifras de venta de entradas. El espectáculo es una fiesta magnífica, divertida y luminosa que toma como referencia el Hollywood de los años cincuenta, adornando el texto del dramaturgo inglés con canciones de Cole Porter. Así, el montaje se propone enamorar y hacer feliz a la gente, y lo consigue sin ningún tipo de duda. […]

En el año 2007 los premios Tony, los más prestigiosos que se otorgan al teatro que se hace en Broadway, condecoraron a Spring Awakening como el musical del año. Aquellos ocho galardones la reconocieron como una de las grandes, a pesar de que al no tener un montaje espectacular de los que les gustan a las grandes productoras el espectáculo tuvo una proyección internacional discreta. Ahora, finalmente, Marc Vilavella y David Pintó la traen a Barcelona en un formato adaptado y reducido… pero con toda la fuerza de sus canciones y la energía de un reparto joven totalmente entregado a la causa. El despertar de la primavera, basado en la obra homónima de Frank Wedekind, tiene su punto fuerte en […]

Una nova proposta de la Companyia «Les Antonietes» escrita i dirigida per Oriol Tarrasón. Amb aquesta producció trenquen amb la línia de treball a la que ens havien acostumat, les adaptacions dels grans clàssics com Ibsen, Tenessee Williams o Arthur Miller. Volen amb això apostar per obrir una nova (doble) línia de treball, el teatre contemporani i la comèdia. Annabel Castan i Dani Arrebola són una parella d’actors que interpreten el paper d’un matrimoni en una tragèdia vestida de comèdia. I tota l’estona fan davant nostre aquest doble paper d’actor i personatge, interaccionant constantment amb nosaltres de tal manera que els llums de la petita sala del Maldà no s’apaga en cap moment. Som interpel·lats i som testimonis de les […]

Perquè ella es vol divorciar, però ell no, i això pot ser un problema… pels que es volen divorciar. Una trama lleugera, una mica feble i amb un discurs una mica reiteratiu, però m’imagino que l’obra no pretenia res més que divertir, i l’autor —Oriol «Antonieta» Tarrason— ho ha aconseguit. Com a director també ha portat al duo interpretatiu —Annabel Castan i Dani Arrebola— a un nivell considerable, i amics, romans, compatriotes, aquí hem vingut a veure una comèdia lleugera, a passar-ho bé i penso que els responsables de la funció ho han aconseguit. De tan en tant als que veiem força teatre ens va molt bé desengreixar i veure coses laxants, i no parlo de restrenyiment. Crítica completa » […]

Vist el que passa avui al món, no sé si és tan absurd. Ionesco sabia molt bé on tenia el dit i on era la nafra, o sigui que… Amb una excel·lent traducció de Joan Tarrida, Glòria Balañà ha dirigit unes Cadires molt ben alineades amb l’ajut de la parella Miriam Alamany i Carles Martínez, que han estat especialment encertats al servei d’aquest convidats que no existeixen, fantasmes, éssers del «no res» —Heidegger, Sartre…—. Penso que val molt la pena arribar-se al Teatre Akadèmia per assistir a la reunió convocada pel Vell i la Vella i escoltar al orador que han contractat malgrat el petit inconvenient de que… és mut. Crítica completa » http://bit.ly/2gpKIBi

Hi ha obres molt ben fetes, rodones i amb interpretacions fantàstiques que no aporten absolutament res de nou. En canvi, n’hi ha d’altres que potser no ho són tant, de rodones, però que són molt més interessants. Wohnwagen és una d’aquestes. És un d’aquells muntatges que valen la pena no només pel gaudi de veure’ls -que ho és i rius molt- sinó sobretot perquè surts amb la ment eixamplada, amb menys prejudicis i la grata sensació de veure que encara hi ha molts camins per recórrer dalt d’un escenari. I això que el tema de l’obra no és gens nou. Rémi Pradère s’inspira en aquella història d’insatisfacció que interpretaven magistralment la parella formada per Leo Dicaprio i Kate Winslet a […]

Alguns diuen a la tercera, però avui ha estat a la segona, perquè jo aquesta obra ja l’havia vist i ni me’n recordava. Aleshores la vaig valorar amb un sol aplaudiment, però és que la van fer en alemany i el sobretitolat no funcionava; toma! http://bit.ly/1Jn8PcR Avui ha anat diferent, i a fe de Déu que aquesta canalla que fan Wohnwagen a la Seca l’han muntat grossa. Ho han fotut tot de potes enlaire, com si per la sala Joan Brossa hi hagués passat un tornado… o una companyia de teatre postmodern, i entre un dimoni que no calla, una fada que és un «fado», una una bruixa molt dolenta que està mol bona… continuo? una parella que s’han enamorat… […]

Advertencia: los espectadores no pueden cantar en el teatro. Ni bailar. Por lo menos, teóricamente. Os aviso porque si vais a ver Priscilla «Reina del desierto», el musical no podréis evitar, primero, mover los pies al ritmo de la música disco y, después, sin poderlo remediar, tararear las letras de I will survive, Hot stuff, It’s raining men o I say a little prayer. Las plataformas, los vestidos imposibles y el buen humor que irradían todos los personajes hacen de este musical una experiencia muy divertida que necesita ser compartida con amigos y familiares. Como la película, hay momentos de tristeza, pero se compensan de sobra con la fiesta que se celebra cada dos por tres encima del escenario. Bernadette, […]

Cualquiera que, alguna vez, haya subido a un escenario y haya disfrutado de la experiencia, estará de acuerdo en que el sentimiento de felicidad que produce es inigualable. Esta euforia adictiva casi sólo se podría comparar con la adrenalina del comienzo de una relación amorosa. You say tomato juega, en cierto modo, con este paralelismo para hablar de la crisis de pareja, la generacional y la artística en una comedia dolorosa, con mala leche y muy honesta. Las dudas, la insatisfacción, la frustración o la negación son algunas de las emociones plasmadas por el dramaturgo Joan Yago en esta obra incisiva que sabe plasmar, en cierto modo, las decepciones que nos puede traer la vida y las dificultades para afrontar […]

El ambiente de la sala nada más entrar ya te transporta a otra realidad. Muy pronto ya no recuerdas que estás en Barcelona o dentro de un teatro. Luz láser, humo, música techno y una cúpula de tela brillante, todo para dar vida a un cuento de amor posmoderno poblado de referencias pop y personajes de las fábulas de la infancia: ángeles y demonios, hadas y brujas. Wohnwagen es teatro inmersivo e indescriptible, que busca sorprender y provocar al espectador, que busca una estética poco realista pero siempre para explicar su verdad, una propuesta arriesgada y divertida que seguro que no deja a nadie indiferente. Más información (en catalán) en Somnis de teatre

Priscilla, reina del desierto tiene todo lo que promete al cartel: pelucas, maquillaje, plataformas, colores vivos y mucha fiesta. Con una banda sonora que agrupa muchas canciones de aquellas que levantan cualquier fiesta y un presupuesto que permite cambiar de vestuario a cada escena, Priscilla es un musical que entra, sin duda, por los ojos. Aunque se echa de menos que la música sea en directo, lo cierto es que todo suena de maravilla y que las tres solistas principales, a pesar de pasar la mayor parte del tiempo colgadas de la boca del escenario, nos regalan unas interpretaciones magníficas. Una buena opción para una tarde entretenida. Más información en Somnis de teatre

Divertidísima versión teatral de Some Like It Hot de Billy Wilder (aquí todos la conocemos por Con faldas y a lo loco) que se marcan 15 actores y bailarines y un conjunto de jazz en directo al Teatre de l’Eixample. El montaje se estrenó la pasada temporada en el Teatro Gaudí y agotó localidades en un plis plas, y no es para menos: se basa en un guion que ya es un clásico de las comedias musicales, las coreografías de Laura Olivella te transportan directamente en Broadway, y los actores/actrices, en especial los tres protagonistas (Bealia Guerra, Rubén Yuste y el camaleónico Xavi Duch), están fantásticos. Sugar es una de las mejores propuestas musicales de la ciudad: es un musical […]