MOUSTACHE ens explica una història inèdita, ambientada en el Londres de principis del segle XX, en el local del «Moustache Music Hall», un espai on s’ofereixen espectacles destinats a la classe obrera i on únicament s’admeten espectadors del gènere masculí amb bigoti. Aquest Music Hall té com estrella principal al petit Max, un exitós comediant i ballarí, amb un ocult desig interior…. arribar algun dia a treballar com a actor reconegut en algun paper seriós d’alguna obra de Shakespeare.
Potser la trama és segurament el més fluixet de tot, perquè malgrat que no cal un gran argument per reflectir la vida d’aquell local dedicat al Music Hall i gairebé amb encadenar números que s’anaven representant en aquell espai, ja és suficient, creiem que la imatge que es vol donar del Clown, no és ni de lluny la més idònia ni realista.
Un altre aspecte que no ens van acabar d’agradar, és el tipus d’humor carrincló que ens va semblar força antiquat, potser vàlid en una altra època, però molt allunyat de l’humor crític i intel·ligent a què estem acostumats, almenys a casa nostra.
….. i evidentment, encara em va agradar menys que un Musical 100% català es representi en castellà, amb l’excusa de què ha del seu elevat cost econòmic s’ha de rendibilitzar el més aviat possible. Si tots els productors de Catalunya pensessin de la mateixa manera, avui en dia el català, la nostra llengua, hauria desaparegut de les nostres sales de Teatre.
Malgrat tot, s’ha de reconèixer que té una factura impecable, perquè té una qualitat extraordinària, especialment en el que fa al ball que bàsicament és del gènere de claqué, amb una perfectíssima sincronia i unes coreografies dignes d’un Musical de Broadway. Val a dir que pel cos de ball, s’han escollit potser els millors 10 ballarins que han format part en alguna ocasió de la Companyia de Claqué Coco Comin. La direcció coreogràfica va a càrrec dels mestres de tap-dance, Sharon Lavi i Júlia Ortínez, compartida amb la mateixa Coco Comin.
Un aspecte que s’ha de valorar molt positivament és que la música és en directe, ja que a banda i banda de l’escenari se situen 6 músics que arriben a tocar fins a 47 instruments diferents, dirigits pel mestre Xavier Mestres, valgui la redundància…. i amb un treball de so realment extraordinari, perquè el resultat que escoltem des de la platea és senzillament magnífic i espectacular.
Si desitgeu llegir l’apunt original, només heu de clicar AQUÍ