«La natura no fa inferiors a les persones, el què és possible per l’home no és impossible per la dona”
“Casa de nines”, “La senyoreta Júlia” i “La Gavina” són les tres grans obres de la literatura dramàtica triades i adaptades per la companyia Sala Atrium que formaran part de la “Trilogia de la imperfecció”.
Una trilogia que dona veu i protagonisme a la dona, i que porten per títol “Nora”, “Júlia” i “Nina”. Totes tres estan adaptades i dirigides per Raimon Molins , director de la Sala Atrium de Barcelona i protagonitzades per Mireia Trias, Oriol Tarrassón, Patrícia Medoza i Gal·la Sabaté.
“Nora” ,la primera de les tres obres de la «Trilogia de la imperfecció», està basada en la gran obra d’Henrik Ibsen: «La casa de nines» ( 1879), una de les primeres novel·les que tracta sobre la independència de les dones, i que va suscitar gran polèmica en el seu dia, per un costat l’escàndol social, i per un altre banda una revolució per les dones de l’època, que van prendre com exemple a Nora com a model de dona moderna i lliure.
«La casa de nines» és la primera obra d’Ibsen representada en català, i l’obra més traduïda i representada d’aquest autor.
La Sala Atrium és per mi, un lloc de referència, un d’aquells llocs que quasi sempre en surto sorpresa, ja sigui per la posada en escena, les interpretacions o els seus projectes teatrals . És realment increïble que en un espai tan reduït es puguin fer coses tan grans. Amb Nora penso que han tornat a donar en el clau.
Primer de tot he de dir que m’ha agradat molt la proposta que ens ha presentat el director Raimon Molins; a partir del personatge de la Nora, la principal protagonista de l’obra “La casa de nines” de Henrik Ibsen, ha fet una proposta molt diferent del que havia vist fins ara, ha barrejat teatre d’interpretació amb projeccions audiovisuals filmades pels propis actors en directe. És cert que aquesta companyia en algunes de les seves propostes ja havia utilitzat les filmacions en directe, “Hamlet” o “Himmelweg” n’és un exemple, si no em falla la memòria. Però en aquesta ocasió és diferent, les càmeres i micròfons estan situats en diferents espais, fins hi tot, en alguns espais que no són visibles pels espectadors, i que formen part de la funció. Gràcies a les càmeres podem observar el que passa en el seu interior. Proposta que dona un punt d’actualitat a l’acció. Ibsen a la seva novel.la situa l’acció a Noruega, el Nadal de 1879, la proposta d’en Raimon Molins és molt més propera i actual.
L’escenografia dissenyada per Clàudia Vila, esdevé un dels elements clau d’aquesta proposta. És una escenografia realista i alhora innovadora, on l’espai està molt ben aprofitat. Es tracta de la casa d’una família benestant, amb pocs mobles i sense cap mena de luxe. Mentre evoluciona el personatge de la Nora, hi ha un moment que l’escenografia es transforma, és justament en aquell instant on podem veure la casa de nines en la que està atrapada la Nora. Sensacional !!!
Pel que fa als actors tots quatre mereixen el meu reconeixement , però si haig de ser del tot sincera, la Mireia Trias, en el paper de Nora, està realment impressionant !!!, la seva interpretació va in crescendo i evolucionant a mida que el personatge es va transformant, el seu comportament psicològic va canviant a mida que avança l’argument.
Pel que fa a la Patrícia Mendoza, no deixa mai de sorprendre’m la seva facilitat de fer creïbles tots els registres o personalitats del seus personatges.
A l’Oriol Tarrassón i la Gal.la Sabaté els hi falta un puntet de credibilitat, però tot i així, fan una feina increïble.
Aquesta obra és una crítica social. És l’enfrontament de la realitat de la dona contra les conviccions socials d’una l’època. Nora és l’heroïna que posa en qüestió i s’enfronta als valors de la societat que li ha tocat viure. Una societat dominada pels homes, on la dona té un paper irrellevant. La nineta del pare, la nina del marit. La dona “florero” actual.
En un moment donat Nora, es dóna compte, de la seva realitat, quina ha estat la seva vida…, i passa del món fictici, el d’una casa de nines, al món real que acaba de descobrir.
Allunyada d’allò que ens fan entendre que és el correcte i del que s’espera de les dones, busca el camí davant la possibilitat d’escapar del rol adquirit socialment, per apropar-se al seu jo més íntim: la llibertat de ser ella mateixa i la seva independència com a ésser humà, escollint el camí més difícil, deixar enrere la seva família. Nora finalment prefereix la soledat abans que viure en un món de nines, boniques d’aparença, però buides en el seu interior.
«I jo…, quina preparació tinc per educar els nens? No estic a l’altura d’aquesta feina. Abans tinc davant meu un altre deure. Haig d’educar-me a mi mateixa. I tu no ets un home per ajudar-me a aconseguir-ho. Me n’haig de sortir tota sola. I per això ara et deixo.»
En els anys 70, Noruega va ser el primer país del mon en aprovar una llei sobre la igualtat de gènere, avui en dia encara continuen lluitant.
**** 1/2