Recomendaciones

Amb l’argument d’ aquesta funció, vam encetar una conversa amb una amiga. Una amiga d’aquelles per la que estaries disposat a fer qualsevol cosa… al menys així de primeres, sense pensar-t’ho gaire… Com l’Elena quan accepta donar-li un òvul a sa germana que viu a Austràlia per poder engendrar un fill. Boom!! La bomba s’ha activat. I de cop es troba viatjant a l’altra punta del món amb la seva germana gran. Fa molt que no es reuneixen les 3 i entre elles comencen a aflorar converses pendents i d’altres més recents que esdevindran un carrusel de dubtes cada cop més puixant per l’Elena que fa que es replantegi la seva decisió de ser donant. Quina relació esdevindrà amb aquest […]

Las antípodas son, por definición, la parte de la Tierra que se sitúa en el otro extremo del mismo diámetro. Podría englobar a Nueva Zelanda y Australia, en nuestro caso. Cuando utilizamos el término en clave humanística y no geográfica, nos referimos al espacio mental donde se ubica el individuo que piensa o actúa de forma totalmente opuesta a la nuestra. En Australia, la obra con la que el Israel Solà se estrena como autor en solitario tras su recorrido por la compañía La Calòrica, ambas acepciones se unen para tratar el concepto de familia. Y es que las tres hermanas protagonistas ponen en juego, en el otro jefe de mundo, caracteres muy diferentes producto de sus trayectorias vitales, y […]

A La Copla de Wisconsi les vaig conèixer amb l’inoblidable There was a fiesta!, una obra que vam poder portar als Terrats en Cultura; i a partir d’aquest l’he anat seguint. Una conferència performativa i cantada sobre feminisme i dissidència sexual en la música de la Transició espanyola. Un projecte guanyador de la Beca Odisseu Eòlia i+D 2022. Després d’ajornar la data inicial que tenia que anar a veure aquesta obra per una caiguda, al final he encertat el dia per començar les festes amb “Caçons que acanem en Fade Out” al Tanarantana. Amb aquesta proposta ens posen davant el mirall la cançó espanyola i més “cañí” y la contracultura dels anys 80. Amb aquesta obra ens obren els ulls […]

La vida es una constante transformación, alrededor de una persona o en su interior. Los cambios se producen normalmente por un crecimiento personal o social y como adaptación a todo aquello que envuelve a cualquiera. A veces, se necesita un empujón para conseguir marcar la diferencia entre el antes i el ahora. A menudo, y más hoy en día, no siempre quien influye en estos cambios desea realmente el bienestar propio de la persona que ha tenido esta transformación. Adam es un estudiante universitario que conoce a Evelyn mientras trabaja de vigilante en un museo. Ella es una estudiante de arte a quien le gusta provocar cambios allí por donde pasa y deja su huella en la sociedad. En principio […]

Basado en la idea original de María Nieto, Serena Altair escribe un texto sobre el amor y la felicidad en las relaciones de pareja. Ambos personajes interpretados por Anna Cerveró y Genís Lama reflexionan sobre la vida en pareja con algunas críticas, pocas pero directas, al amor romántico. Ambos, mostrando un dominio del escenario y con una muy buena interpretación, teorizan sobre la rutina en la pareja y los pilares fundamentales que la sustentan. La ruptura con las convenciones sociales para conseguir un amor verdaderamente libre es el nudo de la obra aunque va girando en torno a la felicidad. Jorge Velasco consigue con su dirección que el texto tome una forma más terrenal y concreta en el escenario y […]

Oliver Twist Christmas Story és un espectacle familiar inspirat en la famosa novel·la de Charles Dickens, creat, dirigit i coreografiat per Coco Comin, i que podeu veure al Teatre Cúpula Arenas Barcelona del 6 de desembre al 7 de gener. Coco Comín, que ja havia fet Oliver Twist l’any 2000, ha explicat a EFE que la idea d’Oliver Twist-Christmas Story va ser un encàrrec del director de la Cúpula. Es tracta d’una nova producció en català, amb onze actors sobre l’escenari (sis nens i cinc adults), que recreen una història immortal a través d’un captivador espectacle amb inoblidables temes cantats en directe. Tret de Luka Gordillo, el nen que dona vida a Oliver, i algun altre actor, molts d’ells ja […]

La forma de les coses, l’exitosa comèdia de Neil Labute, torna a Barcelona després de més de quinze anys, de la mà del dramaturg, escriptor i traductor català Marc Rosich. Va ser amb aquesta obra que Julio Manrique s’estrenava com a director teatral al Teatre Lliure l’any 2008. Jo la vaig veure un any després al Club Capitol. Em va agradar tant, que a la setmana següent vaig tornar a veure-la. Quan vaig saber que estava programada al teatre Versus Glòries, i a més a més era una versió d’en Marc Rosich, ho tenia claríssim, que no podia, ni volia perdre-me-la per res del món. Marc Rosich fa una relectura contemporània d’aquesta tragicomèdia que, tot i que va ser escrita […]

El clàssic de Lorca, La casa de Bernarda Alba, vista a la Sala Ars Teatre en una adaptació lliure de la companyia. Repressió, enveja, gelosia, luxúria, cobdícia … es troben a la casa de Bernarda Alba i l’ànsia de llibertat envaeix als seus habitants. L’última obra de Federico García Lorca, el van assassinar poc després d’acabar-la, mai va poder veure representada. He de dir que poques vegades he visitat aquesta sala al costat de Plaça Urquinaona. Sala Ars Teatre té una programació molt ecleptica i que costa trobar petites obres que m’atreuen. I aquesta ha estat una d’elles. He de dir que no he sortit gens decepcionat. Un drama de la representació femenina de l’Espanya més profunda que s’ha pogut […]

Esta obra fue producida y estrenada en Barcelona antes de llevarla a Buenos Aires y ahora nos vuelve quizás más madura, más auténtica. Es un texto escrito por Carlos Correa y es genial en lo que se refiere al contenido y al lenguaje. Dirigido por Carlos González Richard, dos actores, Gonzalo Villareal Porzio y él mismo son dos gauchos apegados a la tierra y a una vaca. Me recuerda a Ñaque, o de piojos y actores de Sanchis Sinisterra, en la que dos actores van deteniendo la representación para introducir sus propias reflexiones, sus dudas, sus luchas y contradicciones. En La lechera, ambos actores, en un ambiente rural, sucio y polvoriento se hacen reproches e insultan constantemente, como un juego […]

Emma Vilarasau deja de lado el registro más dramático al que nos tiene acostumbrados para lanzarse de lleno al Stand Up Comedy en esta comedia dramática de autoficción. Su personaje es una cómica al estilo de Joan Rivers – los que hayan visto la serie Hacks podrán sentirse identificados con su universo – que durante las dos horas que dura la obra alterna su faceta más pública en el escenario con su vida más privada en casa. Conforme avanza la historia los límites entre estos mundos se irán difuminando, al igual que lo hará el límite entre realidad y ficción, con un precioso monólogo final donde la actriz se quita la máscara y hace alarde de su gran empatía con […]

Angèlika és el nou espectacle, escrit i dirigit per Josep Galindo (direcció de La maternitat d’Elna i Monopoli); una producció original del Teatre Eòlia. Un espectacle de teatre còmic i dramàtic, ple de contradiccions ètiques, que reflexiona sobre la funció social de l’art i la capacitat de l’individu d’enfrontar-se al sistema i a la corrupció. Un espectacle amb una gran recerca historicopolítica, que parla de corrupció (política i judicial). Parteix de l’antic mite grec d’Antígona, passant per l’època romana, egípcia… per parlar d’estafes, assassinats, fraus, lleis, suborns, casos que han quedat en un calaix, blanqueig, impunitat i corrupció del nostre país. Les principals protagonistes Agèlika (Mariona Esplugues) i Sofia (Carla Pueyo), dues germanes bessones que representen les dues cares d’un […]

El autor y director norteamericano Neil Labute vuelve a aparecer en nuestra cartelera. Y es curioso que hayamos tenido que esperar tanto, puesto que a principios de siglo llegó a ponerse muy de moda. De hecho, en el 2008 Julio Manrique se estrena como director con La forma de las coses, para repetir poco después con la exitosa y premiada Coses que dèiem avui. Unos años más tarde sería la compañía Sixto Paz la que se atrevería con Pretty. Eran obras que habían sido escritas alrededor del año 2000 y que conservaban un espíritu y una forma de hacer muy de la época. Ahora mismo no es que hayan pasado de moda ni estén desactualizadas, pero quizás muestran un tipo […]

La nova producció de Rhum&Cia és un pas endavant en la seva carrera teatral cap a un circ dramatúrgic o un teatre construït sota la carpa metafòrica del circ. En aquest cas, la troupe, capitanejada per Joan Arqué, aprofita l’any Picasso per fer-ne un espectacle que fa servir la figura del malagueny com a excusa per articular una proposta que, tot i recolzar-se sobre alguns elements de la vida del pintor, per damunt de tot desenvolupa els llenguatges propis de la companyia: el clown i la música. Algunes de les imatges més icòniques del pintor serveixen per composar un seguit de retaules visuals que se sustenten, principalment, en la música i en l’hàbil ús d’instruments que fa un destacat Xavi […]

L’adaptació teatral de la darrera novel·la publicada d’Almudena Grandes explica l’Espanya dels anys 50, en plena dictadura franquista, quan tot just comença a guarir-se les ferides obertes de la Guerra Civil. L’actualitat o interès de la novel·la (publicada l’any 2020, un any abans de la tràgica mort de l’escriptora) podria radicar en entendre l’essència del masclisme que encara avui sua la societat actual. Grandes ho explica amb dues històries: la de Germán (interpretat per Pablo Derqui), psiquiatra que va exiliar-se a Suïssa i que retorna a Espanya per fer-se càrrec d’un cas que el va colpir de nen; i la de Doña Aurora (Blanca Portillo), la dona que va acabar amb la vida de la pròpia filla per la seva […]

Va ser el 1999 quan en Manolo i en Genis, altrament coneguts com a Astrud, van publicar el seu primer àlbum Mi Fracaso Personal. Aquest s’obria amb el tall «Esto debería acabarse aquí«. Un trencament de parella que mai acabava reeixint perquè, per un motiu o altre, hi ha sempre un gust i una tendència a esdevenir sempre ser «lo peor». Sovint s’estableixen un seguit de relacions simbiòtiques de personatges inversemblants amb relacions inversemblants que, a mesura que coneixem millor, les seves veritables relacions interpersonals, les considerem encara més inversemblants. Així i tot, acabem fent un acte de fe i abracem aquesta idea sense tenir-les totes que aquesta relació sigui factible. Al banc, però, tot és possible dins de la […]