Per si de cas, acumulem objectes i coses que fan més nosa que servei. Unes claus que ja no obren res, unes ulleres graduades, una capsa de llumins d’algun lloc que mai més hi tornarem, un joc de cafè, uns esquís de quan érem petits, unes cintes de casset, uns retalls de roba, un cable… Acumulem i acumulem coses, que per nostàlgia no llencem, per si de cas, i si… o perquè mai se sap.
Murmut va d’això, d’acumular i omplir caixes i caixes d’objectes inservibles, que apilonem durant anys fins a construir una paret plena de records, en la que ens hi podríem amagar, sota la frase per si de cas.
Murmut neix en època de pandèmia, època en què tots, en més o menys mesura, van fer una mica de «neteja» de calaixos, vitrines, armaris i habitacions. A casa vam llençar moltes coses que feia anys que estaven arraconades, com la iogurtera I el ganivet elèctric, però vaig continuar guardant d’altres, també inservibles, perquè al seu darrere s’hi amaguen moments i històries personals plenes de nostàlgia. I és que els objectes ens parlen, ens fan viatjar i reviure, de la mateixa manera que una olor o una cançó.
Murmut és una peça poètica que, barreja teatre d’objectes, text i música en directe. És un muntatge de petit format que gira al voltant de la memòria. Un espectacle íntim en el qual Jordi Palet, dramaturg, director i narrador, acompanyat de Toni Ubach, músic, il·luminador i tècnic, ens deixa entrar en el seu món personal, a través dels objectes, que el seu pare va anar guardant al llarg de la seva vida. Objectes que en el seu dia van ser quotidians, però que al llarg del temps es van anar convertint en objectes vells, obsolets, antics i inservibles.
Costa molt buidar, fer tria i llençar aquelles coses que per algú van ser importants i que van formar part de la seva història, la nostra història.
El primer que fa en Jordi és posar-se les sabatilles d’estar per casa (possiblement les del seu pare). Un gest que em va recordar molt al que jo vaig fer durant molts anys, amb la bata d’estar per casa del meu pare. Seguidament, comença a obrir caixes i a treure i manipular els objectes que hi son dins.
Murmut és reviure i recordar. Són moments d’alegria i moments de dolor. És nostàlgia, amor.
Tot i que la peça és plena de moments i escenes d’una sensibilitat i poètica singular, malauradament, no hi vaig acabar de connectar al cent per cent. Sap greu, perquè al darrere d’aquest muntatge hi ha una feina de generositat envers el públic enorme.
