L’imperatiu categòric és un concepte desenvolupat a la filosofia de Kant que fa referència a aquelles proposicions que justifiquen una acció com a necessària o imprescindible.
A partir d’aquesta premissa, Victòria Szpunberg desenvolupa tota una sèrie de proposicions que aconsegueixen transformar en necessari o imprescindible allò més injustificable: l’assassinat.
I ho fa, destil·lant aquestes proposicions de la realitat més propera i coneguda. Una realitat que, tal vegada, tenim tan assimilada que el mal que ens provoca s’ha tornat imperceptible: precarietat, alienació, l’egoisme amb el qual teixim les nostres relacions més íntimes i també les socials, la impostura, la imatge per davant de la identitat, la superficialitat per davant de la profunditat; tots els elements que caracteritzen el món actual i que generen els nivells d’insatisfacció, desorientació i manca de sentit que molts joves pateixen sense saber per què ni fins a on.
L’autora, que també dirigeix l’espectacle, ens proposa totes aquestes qüestions a través d’una gramàtica lleugera i irònica que aconsegueix allò tan meravellós del teatre i del millor art: fer-nos riure mentre observem com es prepara la tragèdia.
Àgata Roca, en el paper de víctima transformada en botxí, i Xavi Sáez, en el paper desdoblat de múltiples abusadors, ens acompanyen en un viatge per multitud d’escenaris, on petites subhistòries acaben component un mosaic calidoscòpic ben acurat de la merda en la què s’ha convertit el món (social).
Una obra imprescindible de teatre de text on s’explica molt més del que es diu. Un viatge pel clavegueram urbà d’aquest meravellós segle 21 de riqueses immenses, intel·ligències suposades artificials i infelicitat molt real, amarada amb significatives dosis de ràbia que, potser, tard o d’hora, acabarà per convertir-se en categòrica.