Recomendaciones

Helen Keller (1880 -1968 ) va ser una activista, escriptora i professora nord-americana sordcega. La primera persona sordcega que va obtenir una llicenciatura universitària. Va publicar el seu primer llibre el 1902, “La història de la meva vida” redactat per John Albert Macy. Basant-se en aquest llibre, un any més tard, William Gibson escriuria l’obra de teatre “El miracle d’Anne Sullivan” , que en el 1962 en va fer una adaptació pel cinema. La pel.lícula que porta el mateix títol que la novel.la, va ser dirigida per Arthur Penn i va guanyar dos Oscar. Anne Mansfield Sullivan (1866 – 1936), va ser una mestra nord-americana. -L’obra de teatre “El miracle d’Anne Sullivan” es centra en les setmanes que van des […]

Mentre prenem un tallat al bar del Teatre Lliure de Gràcia, recordem que fa exactament un any i una setmana que veiem als cinemes Yelmo la representació en directe d’aquesta mateixa obra, amb una posada en escena del National Theatre d’una durada de més de 3 hores i mitja, que ens va fascinar (podeu veure aquí aquella crònica). Estem convençuts que aquesta versió dirigida per Carme Portaceli, també ens agradarà…. però ens fa una mica de por que ens pugui arribar a decebre una mica, si la intentem comparar amb aquella altra. Per sort no va ser així, malgrat les enormes diferències entre les dues produccions. En entrar a la sala del Lliure de Gràcia la sensació d’un enorme escenari […]

A Wasted transpires teatre, t’hi embolcalles en la lluita i la tragèdia dels tres actors. Ets una mica l’amic a qui enyoren, a qui retreuen que no hi sigui prou, a qui estimen. WASTED no és superflu, no és inútil, diu a crits que no està tot perdut. Wasted és un exercici de supervivència, de superació, de tocar fons i sortir a respirar. La crueltat i la tendresa van de la mà a Wasted. Donar-los la mà és, per el públic, un exercici de realisme sobre el que viuen alguns joves, un cop de puny per a qui vulgui lluitar per un món més amable, i una excitació actoral en la que hi aboquen desbocament, a raig i sense contemplacions, […]

Una vegada més isc encantada tot i anar inevitablement amb expectatives. Grandíssim imaginari, meravellós treball d’estètica i amb objectes. Senzillesa, naturalitat i frescura que arrenca tendresa i em fa emocionar-me amb llàgrimes als ulls en diversos moments…em regalima per les galtes nostàlgia, alegria, culpa,…Genial també fer participar a tota la gent que els acompanyam, que encara em queda el dubte de si sempre van amb ells o si és una proposta de teatre comunitari. Destacar també les possibilitats meravelloses que els dóna l’espai on l’han representada, i com les han aprofitat. I una vegada més, és després de gaudir-la i d’estar ahí 100% amb els 5 sentits, totalment en el món de les emocions i les sensacions… que venen les […]

Dolça i amarga. Divertida i dramàtica. Veritats del món de l’espectacle, dels projectes vitals, dels desitjos i de la parella posades a sobre la taula. Molt interessant la manera en que es planteja tot perquè permet doble vivència: pots quedar-te amb la part d’humor i passar una bona estona però també pots entrar en la crua realitat que estan plantejant i es llegeix entre línies. Aleshores una mateixa escena i un mateix diàleg pot fer-te riure o remoure’t realment fins causar una miqueta d’angoixa. Som qui voliem ser fa 10 anys? Ens agrada la nostra feina? Sortim de la nostra zona de confort? Ens aporta felicitat la seguretat de la zona de confort? Recomanable tant si vols passar una bona […]

La passada temporada ja vàrem poder veure aquesta proposta, ara farà uns 11 mesos i recordem que ens va agradar molt (aquí podeu veure aquella valoració); malgrat això, estàvem encuriosits dels canvis que el seu autor i director Roc Esquius, li havia donat a aquesta nova versió. De fet l’únic actor que repeteix és Isidre Montserrat, que té la sort de repetir un paper molt divertit, que és sense cap mena de dubte un bombonet, perquè és el personatge més incrèdul i que més rebutja d’entrada la pretensió de què el seu amic estigui parlant seriosament … i segurament és el que representa millor al públic de la sala que es queda astorat davant de què el protagonista es vulgui […]

El tema de la falsa identidad o de la suplantación siempre me han parecido temas muy interesantes, en cualquiera de sus variantes. Leyendo la sinopsis pensé que esta obra me daría un buen retrato psicológico y una explicación contundente a la historia de Romain Gary, un escritor francés que se reinventó a base de escribir bajo varios pseudónimos. Dibbuk se centra en la figura de Émile Ajar, el alter ego de Gary que más éxito tuvo y que más dolores de cabeza le dio, porque el éxito inesperado hizo que en un determinado momento fuera necesario ponerle cara. Jan Vilanova ha optado por dar muchas explicaciones desde el texto -con una buena cantidad de vídeos que lo corroboran-, pero se […]

És plaent poder començar a resseguir la trajectòria d’una companyia jove. Aquest és el cas de Sixto Paz, que des de 2013 ocupa un lloc preeminent a l’escena barcelonina amb una proposta sòlida que entén el teatre com un espai (també de temps) per a preguntar-nos coses sobre nosaltres mateixos, sense embuts i amb el màxim d’honestedat que estiguem disposats a posar sobre la taula. A «Pulmons», a «L’efecte» o a «hISTÒRIA», Sixto Paz ja havia dissenyat personatges que miren de comprendre’s els uns als altres i a sí mateixos, sovnit amb desesperació. «Dybbuk», el text més important de Jan Vilanova fins ara, i el muntatge més reeixit de Pau Roca, participa d’aquest mateix element essencial de la companyia, però […]

El hecho de que un taller de final de curso de una escuela de interpretación, en este caso el Estudi Laura Jou, se estrene en un teatro ya dice mucho de la alta calidad que ofrece este centro. Nacido de una creación colectiva de los alumnos junto con el director Iván Morales a partir del texto de William Shakespeare, el espectáculo en cuestión es un ejercicio de libertad teatral, fresco, enérgico y muy entusiasta. Morales demuestra que sabe aprovechar aquello que le ofrece un grupo de jóvenes actores y actrices con ideas ingeniosas y soluciones escénicas originales que, en algún momento, se vuelven incluso extravagantes. Sin embargo, para ser justos, si lo juzgamos como espectáculo profesional, hay que reconocer que […]

El teatro político o reivindicativo, tan sano y necesario para la cultura de una sociedad, es también un subgénero delicado. Algunas veces, resulta complicado hacer una denuncia ideológica sin caer en maniqueísmos, aleccionamiento moral o en trampas donde la fuerza del mensaje deseado se come todos los matices. Afortunadamente, Ragazzo es una de aquellas pequeñas grandes joyas escénicas que aparecen de vez en cuando para demostrar hasta qué punto vale la pena que exista este tipo de teatro, que su importancia no tiene límites y que la magnitud de su impacto es, ciertamente, catártica. El monólogo explica, con gran emotividad y sencillez, las circunstancias en las cuales, en 2001, un joven de 22 años fue asesinado por la policía durante […]

Carme Portaceli en la dirección y Anna Maria Ricart en la adaptación nos proponen un montaje que cautiva visualmente (con una puesta en escena sobria y elegante y un acompañamiento musical de lujo) y, al mismo tiempo, nos explica la historia de una mujer fuerte e independiente, con las ideas claras y una gran determinación. Una mujer moderna con muchas cosas que decir a los espectadores actuales.Y todo esto con un magnífico reparto que se deja la piel en escena, encabezado por una Ariadna Gil que parece hecha a medida para el personaje. Jane Eyre, que agotó antes de estrenar, se confirma como uno de los grandes montajes del año. ¡Felicidades a los afortunados que tenéis entradas! Más información en […]

El Teatre Borràs ha estat un espai d’èxit per a moltes comèdies teatrals, les quals han estat en cartell un bon grapat de mesos. L’última és Sota teràpia, la qual ha funcionat molt bé durant mesos, tot repetint l’esquema de les anteriors. No obstant això, el text pretén anar més enllà de la simple comèdia, amagant un rerafons social que no desvetllaré pels que encara no l’han vist. Tot i això, l’obra segueix el mateix esquema que les seves predecessores i es troba faltar risc en ella, optant per seguir la mateixa fòrmula fins al final i provocant en l’espectador una sensació de deja vu. En aquest sentit, l’obra funciona i compleix amb el seu comès, però li manca personalitat […]

Dybbuk es una víctima de su propia premisa. El programa de mano promete explicarte por qué un escritor de éxito crea uno de los mayores fraudes de la historia pero, al final, el texto sólo consigue dar vueltas sin rumbo en torno a este personaje que se escurre entre los dedos. Lo que tendría que ser una reflexión sobre la identidad, se convierte en una recopilación de hechos vitales de Romain Gary que no consigue llegar al fondo del personaje ni de sus motivaciones. A pesar de contar con una acertada dirección y puesta en escena, y un reparto cargado de talento, el montaje sólo brilla en momentos concretos y el texto nunca acaba de elevarse. Una lástima. Más información […]

Un monòleg amb dramatúrgia, direcció i interpretació d’una actriu valenciana, Pilar Martínez. Una dramatúrgia basada en el text original de Manuela Ortega que ens parla de la seva vida. LAS MADRES PRESAS és la crònica real d’uns fets que paga la pena recordar i explicar. Un homenatge a les mares que van lluitar contra la misèria i la repressió. Una constatació de què la història del franquisme també es construeix amb persones anònimes que van sobreviure malgrat tot. Ens parla de dues mares, Josefa i Aurora, que van ser empresonades a la postguerra i es van conèixer a la presó. El marit de la Josefa també estava empresonat i tenien set fills que van quedar sols, la més gran, Isabel […]

Muñeca de Porcelana no es el mejor texto de Mamet (la historia se va desinflando a medida que avanza la trama y se acaba convirtiendo en poco más que una anécdota estirada), pero vale la pena ir sólo para ver trabajar a José Sacristán. Y es que con casi 80 años, Sacristán tiene una voz, un movimiento y una presencia escénica que ya las querrían muchos. El montaje es él y él consigue engancharnos a la historia y hacer con nosotros lo que le da la gana durante una hora y media. Es cierto que pertenece a una escuela de interpretación bastante diferente a la catalana y que, en el fondo, está un poco pasada de moda, pero verlo en […]