Recomendaciones

A “Només una vegada” ens preguntem on són els nostres límits, en quin moment considerem què hi ha o no violència de gènere. A l’obra surt una pregunta que penso que és molt significativa, quina era la teva finalitat?, què volies aconseguir?. En la resposta està la clau. Marta Buchaca ha escrit i dirigit una obra sobre la violència de gènere. Un text extraordinari, molt ben estructurat, on l’acció ens manté intrigats durant tota la representació fins al final. Un final sorprenent. Un text que vol trencar amb les etiquetes, sobre el perfil de qui pot ser víctima o agressor, independentment del seu estatus social o nivell intel·lectual. Un text que et fa reflexionar sobre els rols socials que encara […]

Ahir, nova nit de Festival Grec a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, per tal de veure aquesta proposta d’un dels creadors més avantguardistes del teatre europeu, JAN FABRE i la seva producció BELGIAN RULES. Un espectacle dedicat a Bèlgica, el seu país, una reflexió crítica sobre la identitat nacional. Durant quatre hores Jan Fabre ens parla de Bèlgica, i parla, també, de teatre. El 2003, Jan Fabre, va dur al Grec «Je suis sang», definit com «un conte de fades medieval», que va sorprendre a tots i va fascinar a molts. La temporada passada Àlex Rigola programava a Madrid «Mount Olympus«, 24 hores de tragèdies gregues, que nosaltres podrem gaudir a Barcelona el juny de l’any vinent. A BELGIAN […]

En la línea del estilo absurdo de dúos de humor clásicos como Tip y Coll o Faemino y Cansado, Los Torreznos nos presentan su nuevo espectáculo donde la acción poética se mezcla con el surrealismo y el contenido pseudofilosófico. El montaje es sencillo, honesto y directo. Juega sus elementos con claridad. Su objetivo, aparentemente, es reflexionar sobre la interpretación de la realidad en contraposición a la ficción y el arte, burlándose, en cierto modo, de la ridiculez de ciertas actitudes intelectuales y de los tópicos de reflexiones de cafetería. La pieza encuentra los puntos más divertidos en la acidez de su crítica pero, por lo demás, resulta repetitiva, con un ritmo deliberadamente estancado en sus bucles y su tono anticlimático. […]

LA FAVORITE de Gaetano Donizetti (1797-1848), és una de les primeres òperes escrites pel compositor per al públic francès, després del triomf aclaparador de l’adaptació francesa de Lucia di Lammermoor. Òpera en quatre actes amb llibret d’Alphonse Royer, Gustave Vaëz i Eugène Scribe, que va ser estrenada el 2 de desembre del 1840 a l’Acadèmie Royale de Musique de Paris en la seva versió francesa. Al Liceu va arribar per primera vegada, en versió italiana el novembre del 1850. En 2002 es va representar al Liceu en la versió original francesa. Una història ambientada a la Castella d’Alfons XI en el segle XIV. L’acció adaptava una obra anterior, «L’Ange de Nisida» per a la qual Donizetti havia escrit alguns fragments. […]

Jan Fabre es un artista belga que ha tocado casi todos los palos del mundo del espectáculo: dramaturgo, director de escena, coreógrafo, diseñador, etc. Es por esto que sus espectáculos son difíciles de catalogar, ya que a menudo se acercan más a la performance que al teatro convencional. En Belgian Rules hace una disección de cuatro horas de su propio país, y también de sus conciudadanos. Un retrato nada amable ni complaciente, que empieza con toda una declaración de intenciones: un borracho se dirige al público y, cerveza en mano, comienza a contar la historia del país. De hecho, las cervezas serán un leit motiv del espectáculo, junto con los erizos -una de las maneras de representar el carácter de […]

Cuando alguien escribe sobre un hecho dramático de su propia vida, el texto que se deriva siempre tiene algo que lo hace único, indestructible y muy personal. Claudia Cedó ya nos sorprendió hace tres años con Tortugues: la desacceleració de las partícules, un texto juguetón e ingenioso que convenció a casi todos, pero ahora nos sacude con la historia de un aborto no deseado. Y lo hace meditadamente, con la misma firmeza de sus primeros textos y con una estructura teatral que ha acabado convirtiendo el espectáculo en un éxito. La decisión de hacer una obra coral, de mezclar otros temas, de hacer aparecer un elemento incorpóreo y de dividir al personaje principal en dos son aciertos dramatúrgicos que redondean […]

Els dinars familiars en dates assenyalades han estat una font d’inspiració indiscutible per a la ficció, mostrant els diferents conflictes personals que esclaten al reunir-se amb els parents i que s’acaben convertint en grupals. En aquesta ocasió, la data i la celebració és l’Acció de Gràcies americà i l’obra que el reflecteix és una de les recents multipremiades als Tony, tot i que la versió que podem veure no és la mateixa que es va fer als Estats Units. En general, es tracta d’un text ben portat en el que prima l’atenció als personatges i a les seves interaccions per sobre del plantejament d’un conflicte que ho faci esclatar tot. En aquest sentit, els diferents problemes que porten els personatges […]

A l’Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuïc i dins del Festival Grec hem pogut gaudir de RHUMANS, l’obra de la companyia “Rhum & Cia” que tanca la trilogia iniciada l’any 2014. En aquesta ocasió és Jordi Aspa, cofundador de la companyia “Escarlata Circus”, qui dirigeix l’espectacle. Aquesta trilogia clownesca es va iniciar amb RHUM(2014) que va ser un homenatge a Joan Montanyés i Martínez ‘Monti’ (1965-2013), que amb la seva mort prematura havia deixat inacabat el projecte sobre la figura del mític pallasso Enrico Jacinto Sprocani, ‘Rhum‘ (1904-1953), i que els seus companys van decidir acabar. La segona de la trilogia va ser RHÜMIA (2016), segurament la més esbojarrada i cridanera on el públic participava activament. I ara es […]

Àlex Rigola proposa una adaptació lliure del clàssic «Oncle Vània» en un projecte per a 4 actors i 60 espectadors a la recerca de l’essència de Txèkhov dins d’una caixa. Una proposta en què uneix actors i personatges compartint nom, com ja va fer a la seva última adaptació d’aquest autor, IVÀNOV. D’altra banda utilitza com a escenari una gran caixa de fusta tal com també va fer al Grec 2017 amb el seu muntatge WHO IS ME. PASOLINI (per sort ara no hem patit la calor «fora mides» d’aquella proposta). Oncle Vània és una de les obres cabdals del teatre universal i una de les més representades de Txèkhov (1860-1904), una obra que continua vigent, i en paraules de […]

“Mi hijo sólo camina un poco más lento” és un espectacle que va néixer dins el marc de la primera edició del Festival de Dramatúrgia Europa +Amèrica al 2014 (una trobada entre professionals del teatre que genera l’intercanvi d’obres d’autors estrangers, sota la direcció d’artistes argentins). Dos dels nostres dramaturgs catalans ja hi han participat: el primer va ser en Josep Maria Miró al 2014 amb “Fum” dirigida per Anna Katz, i al 2016 Jordi Casanoves amb “Un home amb ulleres de pasta” dirigida per Silvia Gómez Giusto. La versió portenya de “Mi hijo sólo camina un poco más lento” arriba per primer cop al nostre país dins el V Festival internacional de teatre de Tarragona (FITT Noves dramatúrgies). Dos […]

Me hubiera encantado ver la cara de los productores del teatro Schaubühne Berlin cuando la directora británica Katie Mitchell les propuso hacer cine en directo. Así, tal cual. Quizás le ofrecieron la posibilidad de incluir una cámara manipulada por los propios actores. Quizás le sugirieron que podrían hacer una historia en una única localización, sin grandes cambios. Pero Mitchell no quería una obra de teatro en la que se usara el vídeo: ella quería hacer, en cada función, una película encima del escenario. Y lo consiguió. En Ombra (sombra) el proscenio se convierte en un plató de rodaje. En el centro, un coche con su correspondiente fondo en movimiento. Al extremo izquierdo, un ascensor, creado a partir de un cubículo […]

Com a teatre i com a denúncia i per això toca el que ha de tocar: la fibra a les persones decents i el collons als descerebrats que tot ho arreglarien a hòsties (perdoneu el llenguatge gruixut). Buchaca ha escrit una obra imprescindible presentant-nos una psicòloga que fa teràpia per ordre judicial a l’home que li va trencar el braç (accidentalment?) a la seva parella. En cassos com aquest res és blanc i negre; més aviat hi ha una extensa gramma de grisos fins arribar, malauradament, massa sovint al negre. No us la perdeu, teniu temps fins el dia 22. El Grec vola! Crítica completa » https://bit.ly/2L8HNRk

GRITO PELAO és una reflexió sobre la maternitat amb tres dones a escena i una quarta en camí. Carlos Marquerie ha fet una dramatúrgia orientada a destacar el profund desig de ser mare de la bailaora, Rocío Molina. Ella ha decidit tenir un fill, sola, perquè en aquest moment de la seva vida no té parella i ha decidit fer-ho amb inseminació artificial. Ho desitjava des de fa molt de temps, ens parla de fins a cinc anys i creia que aquest desig incomplert feia que fins i tot artísticament aquest fet li impedia desenvolupar-se com ella desitjava. Ho ha aconseguit i per sort ara ja està embarassada de 18 setmanes; a partir d’aquest desig ha construït una coreografia, que […]

Vera Mantero es un personaje en sí misma y es ella el motivo principal por el que ir a ver este espectáculo. Se trata de un ejercicio antropológico marcado por la ficción que intenta recuperar y hacer una radiografía de los serreños del Algarve en Portugal. Con un montaje que combina audiovisual, música tradicional, parte de danza y performance, Mantero nos intenta mostrar la cultura de la sociedad que vive – o, mejor dicho, vivía- en la Sierra, las montañas del norte de aquella zona. Empieza aprovechando imágenes de archivo de los años 70 para formar un discurso de búsqueda e investigación de la zona y su gente. Como vivían, cuáles eran sus intereses y como se veían respecto al […]

Tenía muchas expectativas puestas en este Grito Pelao, sobre todo porque al frente están dos de las figuras que más han hecho para renovar el flamenco y romper toda clase de moldes, Rocío Molina y Sílvia Pérez Cruz. Dos mujeres que se atreven con todo y que tarde o temprano tenían que coincidir en un espectáculo. Pero a pesar de las esperanzas depositadas, el grito se ha transformado en bostezo. Las más de dos horas de duración acaban por difuminar la idea inicial, la futura maternidad de Molina, y alargan situaciones y números hasta llegar al agotamiento. No se puede negar que las dos artistas son extraordinarias en sus respectivos géneros y que hay escenas bellísimas, sobre todo hacia el […]