Recomendaciones

L’oblit i el silenci s’esquerden sota la força poètica de Veus de Txernòbil. Una peça de teatre visual basada en el llibre La pregària de Txernòbil de la guanyadora del Nobel Svetlana Alesksévitx. L’obra està configurada com un gran zoom que comença amb una visió general del país (Ucraïna – Unió Soviètica) durant i després de l’explosió del reactor i que va apropant-se amb cura a les històries dels petits pobles afectats i sobretot els seus habitants. Cada persona, sovint representada amb un gran titella, té un relat únic i colpidor. Els cinc actors de la peça manipulen els objectes amb delicadesa i precisió i fan que de la forma neixi una emoció bategant que oscil·la entre l’horror tràgic i […]

AQUÍ «de Santander a NY», és un monòleg amb direcció i dramatúrgia de Queralt Riera, interpretat a tres veus per Annabel Castan, Patrícia Mendoza i Núria Tomás. Totes elles són la Lis, una supervivent, una dona d’una sensibilitat extrema, però també dura i resistent. AQUÍ és un assaig sobre la bogeria d’un personatge dividit en dos grans línies emocionals, la de l’amor i la de la mort. Una peça estructurada en dos actes, on en el primer acte la Lis apareix a l’estació de tren Grand Central Station de Nova York. Està commocionada. Va vestida de núvia i porta un ram de flors a la mà. Al vestit una gran taca de sang. En el seu monòleg, la Lis ens […]

“Veus de Txernòbil” és una creació col.lectiva de la Cia Potcuia a partir del llibre “La pregària de Txernòbil” de Svetlana Aleksiévitx” publicat el 1997, i el documental “Les àvies de Txernòbil” que es va emetre en el programa 30 minuts de TV3. “Veus de Txernòbil” neix a partir d’un projecte escolar que van presentar els alumnes d’estudis d’itinerari físic i visual de l’Institut del teatre. Un cop finalitzada la presentació ( maig de 2017), els alumnes decideixen portar-lo més enllà de l’àmbit acadèmic i creen la Companyia Potcuia. La Cia Potcuia es basa principalment en la manipulació d’objectes i titelles amb la finalitat de treure a la llum fets que han estat silenciats més enllà de les tragèdies individuals […]

Què amaga el Ministerio del Interior? Què amaguen professionals de reputada trajectòria? Si mirem els noticiaris o obrim el Twitter a qualsevol hora (ja no) ens sorprendrà la gran quantitat d’escàndols relacionats amb secrets d’estat, mentides curriculars, trames de corrupció, robatoris indiscriminats de diner públic… Cada nou escàndol tapa l’anterior, i els protagonistes s’afanyen a amagar els plats bruts posant al damunt una vaixella encara més bruta. Però què passaria si el que es tracta d’amagar és l’aparició d’un extraterrestre que té la confessa voluntat de dominar la terra? Martí Torras Mayneris (Rhum, Rhumia, Divinas, La Taverna dels Bufons) dirigeix amb solvència aquesta comèdia marciana de l’economista i escriptor Trias de Bes, que s’estrena al món del teatre amb un […]

Bruno Oro afronta el seu primer espectacle en solitari amb Immortal, una visita divertida i profunda per tots els racons de la vida eterna. L’obra parteix d’una idea del mateix artista, qui ha confiat en Alejo Levis i Marc Angelet per a l’escriptura del text i la direcció. Els dos han sabut elevar el llenguatge còmic de Bruno Oro a la màxima potència. Han teixit l’espectacle com un tiki-taka de personatges que, en un futur, s’enfronten a la immortalitat: pares i fills, matrimonis que conviuen durant segles, veïns que es troben al metro…El fregolisme de l’actor arriba a nivells sorprenents quan manté converses entre cinc o sis personatges diferents, tots interpretats amb una admirable riquesa de matisos. El ritme no […]

Imagina que gracias a comerte una especie de osito de chuche te conviertes en eterno al paso del tiempo. Con esta premisa empieza la propuesta teatral Immortal, protagonizada por Bruno Oro. Bajo esta nueva realidad, el texto y sus múltiples personajes navegan a través de esta reflexión filosófica, ¿queremos ser inmortales? ¿Realmente nos aportaría felicidad? ¿Mejoraría nuestra existencia? Esta obra es 100% Bruno Oro, nos muestra su habilidad acaparadora para intercalar los diferentes personajes “brunororianos”, que ya conocemos de sus trabajos anteriores, y que ara se unen para mostrar al público esta narrativa. Entre los momentos humorísticos que hacen estallar de risa a toda la sala, el texto no se olvida de hacer alguna crítica implícita a situaciones actuales –como, […]

Divendres 13 de setembre, dia de l’apertura de temporada a la Sala Beckett, expectació i alegria continguda al mateix temps, retrobaments, curtes xerrades i un esdeveniment especial, un concert de Clara Peya proposat per a l’ocasió. Clara Peya, nascuda a Palafrugell en 1986 és pianista i compositora. Cofundadora de la companyia de teatre, dansa i música en directe Les Impuxibles, de la qual nosaltres hem pogut gaudir dels espectacles “Aüc: el so de les esquerdes” i “Limbo”. Al mes de març presentaran a la sala de dalt la peça “Suite Toc núm 6” amb Judit Pujol i María Velasco. Ha presentat set discos sota el seu nom on han col·laborat músics com Silvia Perez Cruz, Judit Neddermann, Pau Figueras, Ferran […]

L’adaptació que Güell, Barba i Dueso fan de la novel·la de Maria Aurèlia Capmany no toca ni una coma del text de la barcelonina per a preservar tota la força de la història de Carola Milà, la personalitat de la qual és construïda per Capmany a partir del fet de ser dona i no d’una reconstrucció minuciosa del passat. Feliçment… és un llibre de memòries d’una dona escrit per una altra dona, i l’autora aprofita les aventatges que atorga el gènere per a servir-se de l’oblit, de la desmemòria, precisament. La manca d’aquesta bastida és ben resolta en la posada en escena de Francesca Piñón que posa l’èmfasi, d’una banda, en l’opacitat de la protagonista i de la seva vida, […]

Aquest dijous ens vam apropar al Teatre Club Capitol per veure el primer «solo» teatral de Bruno Oro en una comèdia creada per Marc Angelet i Alejo Levis. IMMORTAL és una comèdia dramàtica futurista on Bruno Oro interpreta diferents personatges abocats a la immortalitat. Personatges molt reconeixibles als quals el fet de saber-se immortal els fa viure la vida d’una altra manera. Personatges que gaudeixen, pateixen o s’enfronten a la immortalitat. Bruno Oro, al que hem vist treballar en 2013 a «La Rosa Tatuada» al TNC, i en 2015 a «Polònia, El Musical» al Teatre Poliorama, a banda de les incomptables ocasions en què l’hem vist a la televisió, a «Polònia», interpretant a l’Artur Mas o l’Angel Acebes, ens ha […]

Tiene una cualidad la comedia realista muy valiosa: a través de su aparente ligereza consigue hacer trascender la vida misma sin que, casi, nos damos cuenta. Ovelles es un buen ejemplo de este fenómeno tan interesante de cierto teatro contemporáneo. Un argumento singular como el de tres hermanos urbanitas rondando la treintena que heredan inesperadamente 452 ovejas de un hombre de campo (su tío) es el punto de partida de un viaje fascinante que nunca levanta el tono ni los pies del suelo. La inusual circunstancia de estos personajes les lleva a debatir sobre las ventajas e inconvenientes del campo y la ciudad, haciendo un retrato bastante ácido de tres tipos de jóvenes barceloneses. La gran habilidad de sus autores […]

El propi Sergi Belbel va apressar-se abans de l’estrena a advertir-nos que Les roses de la vida és un divertimento sense cap altra pretensió que la de passar una bona estona mentre xarrupem un gelat de maduixa. Penso que aquest tipus d’advertències amaguen alguna mena de complexe d’inferioritat que no fan massa bé a la recepció de l’obra. En qualsevol cas, el text de Belbel neix condicionat, com sempre ho fa el teatre quan accepta el desafiament d’arribar a públic que espera ni més ni menys que un divertimento. L’obra es nodreix de l’enfilament d’un acudit rere l’altre, alguns més afortunats que els altres, i amb poca consistència dramàtica, probablement, ja no era aquest l’objectiu del projecte. Les interpretacions més […]

Es evidente que un dramaturgo y director con la trayectoria de Sergi Belbel se puede permitir el lujo, a estas alturas, de llevar a cabo cualquier proyecto que le apetezca. Sea la ambiciosa dirección de un clásico (Beckett, Pinter, Racine), de autores de nuevas generaciones (Claudia Cedó, Roc Esquius) o montar un ligero entretenimiento (como es el caso). La cuestión es no dejar de arriesgarse, experimentar y mantenerse fresco. Les roses de la vida es una locura simpática que, básicamente, busca la diversión sin muchas más pretensiones que el entretenimiento a través del humor absurdo basado en la palabra. En este sentido, la escena inicial es la más efectiva, la que genera más risas y la que consigue mantener mejor […]

No sabía qué iba a ver. Me gustan las sorpresas. En este caso tenía una pista que me hizo pensar que no perdería la tarde: Sergi Belbel como dramaturgo y director. He de confesar que no acostumbro a ver comedias. Cuando todo el teatro estalla en una risa única, insoportable, en momentos que a mí me parecen enredos sin sentido, pienso que no tengo sentido del humor o mi humor es muy distinto al resto de los mortales. En este caso, el ritmo trepidante, el diálogo brillante, la abundante información sobre otras obras de teatro, cine, autores y libros obligan al espectador a estar muy atento durante toda la hora que dura el espectáculo. Belbel utiliza la idea de un […]

CROADES és una obra escrita el 1989 per Michel Azama nascut a Vilallonga de la Salanca (Rosselló) en 1947, fill de mare espanyola parla perfectament el castellà i el català. Aquesta peça està dirigida per Jordi Vilà, del que nosaltres recordem “BOMBER(S)” una magnífica proposta que vam poder veure a la Mostra d’Igualada i que s’estrenarà al mes d’abril al Teatre Akàdemia. CROADES és un text que parla de molts conflictes vigents avui en dia i parla en genèric d’una guerra que posa davant de nosaltres la pregunta de si realment els conflictes armats tenen algun sentit. Un cant bellíssim a l’estupidesa de la guerra i un qüestionament a l’èpica bèl·lica, l’heroisme i el patriotisme. Ens endinsa en una realitat […]

Dia d’estrena a la Sala Atrium, sortim amb temps i ens trobem amb una tormenta que ens deixa xops. Però val la pena, tant la proposta com per anar al teatre. Amb un petit retard en l’hora d’inici per esperar a tots aquells “malalts de teatre” i que no ens volem perdre anar al teatre per molt que la climatologia vulgui el contrari. Ens trobem amb un monòleg escrit i dirigit per Queralt Riera. A més interpretat a tres veus per Annabel Castan, Patrícia Mendoza i Núria Tomás. Una obra amb veu de dona que ens explica la resistència i duresa de 3 episodis que molt bé podrien ser 3 monòlegs independents. Primer veiem com una dona apareix vestida de […]