Recomendaciones

Vaig veure aquesta proposta a l’Escenari Joan Brossa dins el cicle de teatre documental, anomenat Teatre Verbatim. Es tracta d’una forma de teatre que va néixer al Regne Unit durant els anys 60-70, que es basa en construir una dramatúrgia a partir del testimoni oral de la gent que s’ha vist implicada en els fets reals que s’esmenen en la representació. Teatre fidel a la realitat, on el text és cent per cent literal. En aquesta ocasió , es tracta del resultat d’un treball de recerca i investigació d’un grup de professionals, entre els que destaquen en Ferran Joanmiquel i en Llàtzer Garcia (dramatúrgia i direcció), l’Elies Barberà i la Marta Montiel (interpretació), i la col·laboració de l’Edu Vásquez. Tot […]

“Vaselina” és una obra de l’autor italià Gabriele di Luca traduïda per l’actor Joan Negrié i dirigida per Sergi Belbel. Bon text, bones interpretacions i bona direcció. “Vaselina” és el primer espectacle d’una trilogia formada per “Animals de bar” i “Cous cous Klan” que parla sobre el fracàs. Podríem dir que “Vaselina” és una comèdia políticament incorrecta, amb uns personatges políticament incorrectes, i amb un llenguatge políticament incorrecte, directe i sense filtres. És el retrat d’aquells que en diem marginats, individus que es desvien socialment dels comportaments i rols establerts. Persones envoltades de problemes que lluiten per sobreviure, plens de contradiccions i vulnerabilitats. Les víctimes d’una societat consumista, materialista, competitiva i individualista. Els addictes a les drogues, al joc, a […]

“Thanks for vaselina” de Gabriele di Luca es la versión original que fue estrenada en Italia en 2013 y no ha parado de representarse desde entonces. El autor la dedicó “a tutti i familiari delle vittime e a tutte le vittime dei familiari. Fue descubierta por Joan Negrié y presentada a Sergi Belbel quien no dudó en adaptarla para ser representada en Catalunya. El mismo Negrié ha hecho la traducción en lengua catalana. Tania Brenlle, directora artística de La Villarroel, en la rueda de prensa de la presentación se mostró muy ilusionada de arrancar la temporada con esta obra que es estrena absoluta en el estado. Vaselina es una obra trágico-cómica. Es también una obra dramática porque los cinco personajes […]

Poder presenciar historias de amor intensas y vitales como la que han forjado Nuria Espert, Lluís Pasqual y Federico García Lorca es un lujo que esta época convulsa y envidiosa nos ha permitido disfrutar. Lo que podemos ver en la Abadía es el nuevo hijo nacido de esta historia de amor. De amor necesario, de amor imperecedero, de amor desbocado e hiperbólico y de amor que sobrevuela el paso de los años. Este «Romancero gitano» es como volver al origen. Tras «La oscura raíz», «Haciendo Lorca» y «La casa de Bernarda Alba» vuelven a reunirse tres seres que pese a haber navegado solos en muchas ocasiones, estaba escrito que tendrían que volver a reunirse. Porque hay amores y necesidades que […]

Vaselina es una ácida, bruta y descarada comedia escrita por el reconocido dramaturgo Gabriele di Luca. A partir de un disparatado abanico de personajes el autor trata interesantes temáticas que todavía generan debate en la sociedad, como es el caso de las adicciones, el incesto, la transexualidad, las sectas religiosas o el maltrato animal por nombrar algunas. Lejos de tratar estos tabús con la delicadeza y prudencia a la que estamos acostumbrados, el texto entra como una apisonadora que arrasa con todo. Este atrevimiento acompañado de un lenguaje bestia y ordinario crea algunas situaciones cómicas que, sin embargo, también pueden generar cierta incomodidad en el espectador al tomar distancia y comprender lo que le está provocando la risa. La obra […]

Gabriele di Luca es uno de los dramaturgos italianos más exitosos, sobre todo por esta Thanks for Vaselina que escribió para su propia compañía, Carrozzeria Orfeo. Se trata de una obra gamberra y políticamente incorrecta que completa una trilogía, junto con Animales de bar y Cous Cous Klan. Según Sergi Belbel, director de esta propuesta, se trata de una «obra poligonera», a pesar de que a momentos recuerda incluso el humor salvaje y sin prejuicios de la serie británica Els Joves. Aquí se habla de drogas, de sexo, de alcoholismo, de ludopatía, de transexualidad, de veganismo, de síndrome de Down… pero sin ningún filtro ni ninguna autocensura. Todo esto provoca situaciones divertidas y otras de incómodas, mientras la trama avanza […]

Calma…calma és el que et va envaint els primers minuts de l’espectacle, per tornar-te a portar a l’estrès, conduir-te de nou a la pau, per tornar-te a remuntar fins a un ritme frenètic. Un únic personatge ens porta a transitar per aquets estats. Una sola presència per a tot un gran escenari que, en la seva petitesa ho avarca tot. Encara que val a dir que no està sol en l’espectacle: prompte percebem la presencia d’un equip que l’acompanya en aquesta aventura, amb una coordinació precisa i exemplar. Trobem aquesta mescla entre poesia i deliri. Anem d’allò absurd i extravagant a allò més senzill i delicat, amb l’estil que caracteritza els seus espectacles. A nivell de recursos trobem cos, evidentment, […]

Torna Guillem Albà amb Calma!, un espectacle multidisciplinari que combina clown, música i veu, manipulació d’objectes, ombres, moviment i titelles. Amb Calma! fem un viatge visual als seus inicis més minimalistes, amb una posada en escena modesta i senzilla que amb un molt ben trobat joc de llums i una precisió de moviments, ens fa entrar ràpidament a l’aventura. Hi ha petites pinzellades que semblen un gest de complicitat als que recordem Sketchofrenia, el seu primer espectacle de clown creat al 2007. Una aventura íntima i profundament còmica sobre com fem ús del nostre temps i de quina manera ens transforma fins al punt de no necessitar res més que un mateix. Una revolució poètica que convida a mirar-nos des […]

Entrem a la sala, ens asseiem a les butaques i… comença el viatge. Viatjarem en el temps, en l’espai, a interiors i exteriors, de la mà de persones, animals i d’altres…si, d’altres éssers i formats diversos. Com a guies d’aquesta aventura tenim un bon grapat de personatges. Vertaderament la Silvia Albert Sopale desapareix per cedir l’espai a Tomasa, Sara Baartman, el negre de Banyoles i tants més que no desvetllaré. Tots i totes exemples del que ocasiona un abús de poder des del privilegi blanc. És un viatge amb diverses estacions. També podriem fer el símil amb un collage o una tela de patchwork, ja que és com una composició de retalls que conforma una mateixa realitat. Personatges molt diferents, […]

A pesar de que, a veces, nos parece que el panorama teatral no sale del normativismo blanco, heterosexual y masculino, lo cierto es que, poco a poco, aunque sea en espacios pequeños, estamos viendo cómo la cartelera se está abriendo a la diversidad y a las minorías. Un buen ejemplo de este camino hacia la inclusión es Blackface, el nuevo espectáculo de Silvia Albert, que, después del éxito de No es país para negras, vuelve con un monólogo cómico igual de crítico e incisivo. Con un carácter tan fresco como reivindicativo, la actriz hace una sátira social y política sobre algunas de las tradiciones racistas con las que hemos convivido en nuestro país a lo largo de la historia sin […]

En un moment de Blackface…, un dels personatges, que, com tots els altres, és interpretat per la Silvia Albert, s’escola entre bambolines i, per art de màgia, o més ben dit, per “art de teatre” és conscienciada de manera sobtada sobre el racisme estructural que regeix el seu entorn, el seu país. No és trivial aquest fet, potser és l’expressió d’un desig, fer teatre que remogui consciències, que influeixi en la societat. En qualsevol cas, el teatre de la Silvia Albert mira d’incomodar, de convèncer-nos d’allò tan important al teatre que és que el que ens estan explicant té a veure amb nosaltres i no ens en podem desentendre. Albert fa servir dues estratègies igualment efectives: la primera és la […]

“BlackFace” és el segon espectacle de la companyia No es país para negres que es pot veure a la Sala Fènix. Es tracta d’un unipersonal tragicòmic creat, dirigit i interpretat per Silvia Albert Sopale, una afrodescendent que posa veu a una comunitat silenciada, mostrant-nos fins en quin punt el racisme és present dins la nostra societat. Racisme que és present en celebracions, festes populars, fets i situacions que ens són del tot quotidianes, i que hem naturalitzat des de ben petits. Fets del tot intolerables, molts dels quals ni tan sols hem estat capaços d’identificar com a racistes i dels que malauradament fins hi tot hi hem participat. Hi ha poques veus que el denunciïn que el rei Baltasar pintat […]

Incómoda, culpable y con la consciencia removida. Así es como una servidora salió de ver el nuevo espectáculo de la compañía No es país para negras. Y no era para menos. Blackface y otras vergüenzas es una obra que pretende crear consciencia en sus espectadores y poner en duda la idea preconcebida que ha tenido la sociedad en ciertos aspectos, ya sea por tradición o desconocimiento. Oda Mae Brown –sí, como Whoopi Goldberg en Ghost– es la protagonista y, como en la película, es una vidente que deja su cuerpo a personas muertas que tienen alguna cosa que explicar. Principalmente, estas voces pertenecen a mujeres negras que quieren explicar su historia. Pasamos pues, de la negra Tomasa a Sara Baartman […]

Fa un parell al Teatre Gaudí es van poder veure quatre dels 14 espectacles que es van representar dins el “l FESTIVAL MICRÒMETRE” a la Masia de Can Ratés de Santa Susanna. Podeu llegir la meva recomanació en aquest enllaç https://www.teatrebarcelona.com/recomanacio/micrometre-festival-de-microteatre-neus-monico-fernandez-65090 Com l’experiència ens va agradar molt, i dins la programació d’enguany hi havia programades dues propostes que ens venia molt de gust d’anar a veure, vam decidir saltar-nos el Festival de Tàrrega, cita a la que no hi hem faltat des de fa uns quants anys, i escapar-nos a Santa Susanna per tal de gaudir d’un cap de setmana intens però a la vegada tranquil. Enguany hi havia programats 17 espectacles de disciplines molt diverses: circ, acrobàcia, ciència ficció, […]

Tras No es país para negras, Silvia Albert Sopale vuelve a denunciar el racismo a la vez que inaugura la nueva temporada de la Sala Fénix con su nueva creación. A través de un tono humorístico ácido y provocador, cuestiona la práctica del blackface, es decir, cuando una persona blanca se pinta la cara de negro para representar a dicha raza. Un ejemplo de cómo la representación puede ser utilizada para ridiculizar la diferencia y perpetuar así los privilegios del sector dominante. Pero más allá de mostrarnos algunos ejemplos cercanos de esta práctica, como son el caso de la Negra Tomasa o el Carnaval de Alcoy, el espectáculo irá destapando “otras vergüenzas” de casos en los que la raza blanca […]