Una producció de la guardonada i reconeguda dramaturga gal·lesa Katie O’Reilly. Una obra que ha estat nominada al James Tait Black Memorial Prize 2019.
Sara Beer, una actriu amb una escoliosi severa, es pren amb molt d’humor la majoria de les interpretacions que grans actors de l’escena han fet de Ricard III, simulant diferents discapacitats i deformitats en els seus cossos.
Un espectacle que es nodreix de la història de Shakespeare des d’una perspectiva enginyosa, feminista i alternativa de la discapacitat.
Sara Beer s’enfronta al Rei i als anteriors actors sense discapacitat que l’han encarnat: Olivier, McKellan, Pacino, Sher i Eidinger. Acompanyada del cineasta Paul Whittaker, l’actriu explora el personatge i reflexiona a través de diferents interpretacions, rondalles, vídeos i projeccions en directe, com Richard III ha estat representat fins ara.
Una posada en escena simple on només ens enfrontem al monòleg de l’actriu, majoritàriament en directe i alternant algunes gravacions.
Una cadira que vols simular un tron i ella, que va desgranant els episodis de la seva vida que l’han marcat, la seva malaltia que la va tenir prostrada al llit, de cap per avall, moltes i moltes temporades, prostració que l’únic que li permetia era llegir o memoritzar tot allò que escoltava. Allà va sorgir el seu desig de ser actriu.
Ella era ridiculitzada a l’escola on li preguntaven per la campana de Notre Dame i va passar moltes vegades per quiròfan. Fins que tots es van convèncer que ella creixia torçada.
Un dia la seva vida es va creuar amb una pintura de Ricard III, que va ser rei d’Anglaterra des del 1483 fins a la seva mort dos anys més tard. Probablement el rei medieval anglès més conegut, immortalitzat per Shakespeare. Un rei que com la sara Beer patia d’escoliosi. I és aleshores que ella es va proposar que algun dia seria el rei a escena i es va preparar per fer-ho, buscant, com ella diu, el seu propi rei.
Hem intuït una magnífica interpretació i també un finíssim sentit de l’humor, que alleugera davant nostre la duresa de la seva vida. Malgrat reconèixer això la proposta se’ns ha fet força feixuga, ja que era en llengua anglesa i aquest monòleg posseeix una gran quantitat de text, que cal llegir ràpidament en el sobretitulat per tal de no perdre el fil de la narració. Evidentment, aquest fet ens ha impedit en molts moments veure les expressions de l’actriu que, podem dir, no para de bellugar-se a escena.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ