Com un crit que surt de sota terra, de les entranyes de la terra, perquè és on s’enterra la memòria i les històries que la conformen. Bruels és una cerca en la memòria d’Oriol Morales i en la dels quatre protagonistes, amb la intenció de ser compartida amb la comunitat, els conciutadans, el públic. Uns records, sovint, manufacturats, fets a mida, segons la conveniència de cadascú.
Morales, fidel a la idea de memòria i de teatre com experiències col·lectives que s’entrellacen irremissiblement, decideix que la història principal sigui explicada a quatre veus i amb l’ajut del video directe i amb maquetes. Les veus no entren en conflicte entre elles, no hi ha diferents punts de vista. El discurs de cadascun dels personatges succeeix el de l’anterior encadenant-se amb l’únic objectiu d’arribar al final. Els dos actors i les dues actrius miren d’enfilar amb naturalitat les seves frases però no sempre se’n surten. Pauses massa llargues abans de començar a parlar, potser perquè la intensitat d’allò que acaben de dir no és tan gran com per a demanar-nos-la.
Bruels és teatre de descobriment, en el sentit que descobreix veritats, o no, amagades, que han romangut ocultes i que la memòria és capaç de rescatar, per a bé o per a mal, durant el temps que dura la representació.