Quin cos cal tenir per a interpretar Ricard III? La història de les representacions de la tragèdia de Shakespeare sembla demostrar que pot ser alt o baix, ros o morè, però canònic sempre, i per tant, ben allunyat de l’aspecte real del duc de Gloucester. Sara Beer és una actriu gal·lesa amb una escoliosi severa que ha donat al seu cos una forma que l’ha deixat fora d’un cànon que funciona amb la mateixa intenció opressor que el corsé de Milwaukee que la Sara, nena, es negava a posar per a poder jugar amb les seves amigues.
Katie O’Reilly col·loca sobre l’escenari una mena de tron i un llençol que fa de pantalla per a projectar-hi els enregistraments i el video en directe que complementaran la labor memorable de Sara Beer que, amb tota la ironia i la flegma britànica del món, es pregunta quin és el seu lloc al teatre, quin és el lloc que li permetran ocupar, què estem disposats com a espectadors a acceptar a l’escenari, quin és l’estatut de l’actriu quan interpreta un personatge… La majoria de les respostes no són agradables i posen en evidència l’arrogància amb què el cànon (de tots nosaltres) imposa cossos normatius i discrimina els que no ho són.
La posada en escena és sòbria, amb escenes breus que relacionen la seva infància, l’assetjament, la casa de l’àvia… amb l’assetjament a què també intenta sotmetre-la la societat adulta, i amb la necessitat de reformular l’essència del fet d’actuar i la relació del personatge amb el cos i la ment de qui l’interpreta.