Recomendaciones

La idea del control mental, de la capacidad para dirigir el pensamiento de las personas, de guiarlo en beneficio propio toma forma de forma explícita en un espectáculo que, pese a plantear constantemente la moralidad del dominio a partir de la manipulación, adopta un ritmo fresco y trepidante que atrapa. El gozo del teatro. El buen juego de Enric Cambray y Marta Bayarri, en el papel del consejero Valentín Muntaner y de una enigmática Marga Coll, respectivamente, bajo la dirección de Sergi Belbel, y la negra comicidad del texto de Roc Esquius son un cóctel casi perfecto para el espectador. El espacio, con la proximidad y el calor que aporta, ayuda a redondear la experiencia. Tal vez, se podría hablar […]

Anar a veure La Plaça del diamant al teatre pot voler dir moltes coses. Havent llegit o no el llibre, tothom sap que estem parlant de l’obra insígnia de Mercè Rodoreda i això, d’entrada, compromet qualsevol intent de portar-la als escenaris. L’opinió sempre es mou dins els marcs de la comparació, en aquests casos. Però l’experiència, en aquest cas, val la pena. Encabir dues-centes setanta pàgines de l’original en poc més d’una hora i vint minuts d’obra és el principal mèrit de la dramatúrgia que Paco Mir ha brindat damunt l’escenari. Això té un preu: el ritme dels actes s’homogeneïtza i s’accelera, i trobem poc temps per a païr el que veiem des de la butaca. Però el propi llibre […]

Lo primero que hay que dejar claro es que el montaje que Teatro Estudio Tees y Teatro Nómada han llevado a escena al alimón, pone el foco en la mujer, en Juana Inés, en la envergadura de su figura como mujer y en la alargada sombra que su manera de pensar y de afrontar el México del siglo XVII es aún hoy referente para todas las mujeres que reivindican la igualdad de oportunidades en todos los ámbitos. El montaje se divide en dos partes claramente diferenciadas. La primera de ellases la más sólida de las dos, y habla de la Juana niña, de la necesidad de luchar cada día para ganarse alguna ventaja ante los hombres. La historia se cuenta […]

Lo novedoso, casi por propia definición, es ya atrayente. Y por eso, el tema de la física cuántica genera expectativas a pesar de tener ya un cierto recorrido mediático. Uno definiría #Lifespoiler como una obra de ciencia ficción -a lo Regreso al futuro, con coche incluido- si no fuera porque sabe, o más bien intuye, que hay algo de realidad en el trasfondo de la historia. Es la siguiente: dos personas recién presentadas ya saben que tendrán un futuro sentimental común. Sin embargo, tras un accidente de coche, el camino hacia este futuro puede trazarse a través de diversas realidades paralelas. Y por supuesto, que se materialice una u otra va acarrear, como buen efecto mariposa, efectos y consecuencias drásticas. […]

El pas del temps i les enèssimes repeticions per TV3 han demostrat que «Plats Bruts» segueix present i forma part de l’imaginari col·lectiu de la majoria de catalans. Què bonic és creure en la certesa que ho seguirà sent per uns quants anys més. Pocs saben, però, que «Plats Bruts» és el resultat de «Kràmpack», una obra escrita per Jordi Sànchez uns anys abans que l’autonòmica de Catalunya estrenés la coneguda sèrie. «Kràmpack» no és una simple comèdia, sinó que més aviat és un text còmic amb l’al·licient que no arriba a travessar la frontera del que és irracional, a diferència de moltes de les comèdies que situacions impossibles d’imaginar marquen el transcurs de l’obra. En aquest cas no. L’obra […]

El plantejament és atractiu i genera expectatives: dues persones tenen una primera cita, però ja saben que seran parella i coneixeran detalls de la seva vida en comú futura. Aquesta premissa genera preguntes: Com ens afectaria saber el nostre futur? Si el coneixem, tenim la possibilitat de canviar-lo? Seguim creient en el destí com a ens abstracte? Mig cotxe presideix l’escenari, com si hagués travessat la paret del teatre. L’obra comença amb un accident de cotxe. A càmera lenta. Molt cinematogràfic. Aquest serà l’únic moment de pausa, d’agafar aire, de suspendre el temps. La resta de l’obra no ofereix respir. Argumentalment, és una ràfega d’idees, de girs, de canvis de to, de pluja d’efectes, que costa de digerir per la […]

La obra empieza con el diálogo de la protagonista -una astrónoma que trabaja en un planetario- con su hija, una niña que escucharemos varias veces a lo largo de la obra pero que no veremos nunca… Este presagio, que poco a poco se irá convirtiendo en un hecho constatable, es el motor que hace mover esta historia. Una conmovedora historia sobre una persona que por su oficio sabe ver hasta la más recóndita estrella, pero que en el terreno personal está desarrollando una dolencia que pronto la dejará ciega. Los datos científicos, las vivencias domésticas y las desazones más íntimas van dando forma a un relato que a veces cae en repeticiones, pero que se disfruta por su honestidad y […]

Después de Els jocs florals de Canprosa, había una cierta expectación ante la nueva puesta en escena de un clásico del teatro catalán por parte de Jordi Prat i Coll, de nuevo, en el Teatre Nacional. Curiosamente, en La rambla de les floristes nos encontramos una apuesta diferente de lo que, quizás, algunos esperaban pero no por eso menos efectiva e interesante. Con esta adaptación del magnífico texto de Josep Maria de Sagarra, Prat i Coll demuestra que su talento como director es versátil y que su personalidad va más allá del gamberrismo, la mirada paródica de nuestro folclore y las canciones de verbena. En este caso, el montaje apuesta por hacer un emotivo homenaje a las Ramblas y el […]

Abans de començar, cal recordar que Sor Juana Inés va ser una noble de la cort del Virrei de Mèxic al SXVII. La seva gran passió era aprendre, i fins i tot es va disfressar d’home per poder entrar a la universitat. Finalment per poder continuar tenint una labor intel·lectual, va haver de fer-se monja. En els seus escrits reclamava el dret d’accés de la dona a l’educació i critica la hipocresia moral dels homes. La proposta de les companyies Teatro Estudio (TEES) i Teatro Nómada planteja una reflexió sobre el gènere amb un enfoc feminista a partir de la vida i obra de Sor Juana Inés. A partir d’una escenografia polivalent, veiem diferents moments de la seva vida i […]

Tornem de nou a la Sala La Badabaloc, aquest cop per veure una col·laboració entre Argentina i Italia. Segons ens van comentar els actors italians, van estar a l’Argentina durant uns mesos i van aprofitar a llegir un text es van enamorar. Llavors van realitzar l’obra tant en italià com en espanyol (argentí). Va ser la possibilitat de poder treballar amb els creadors i veure com va néixer aquest espectacle. Podem dir que ens trobem amb diferents monòlegs dins d’una obra completa. Tot entre els dos extrems de la vida. El nostre naixement i de la nostra mort. Però la mort pròpia i també la dels nostres amics, coneguts i éssers estimats. És un vessament d’imaginació. Cada petit monòleg és […]

En Ensayo sobre la ceguera, un pueblo, excepto una mujer, quedaba temporalmente ciego. Salía lo mejor y lo peor del género humano. En Ensayo sobre la lucidez, esta sociedad ahora ve claro y de forma espontánea decide votar masivamente en blanco, provocando la incredulidad, ira y sorpresa de los políticos, que los preferían ciegos. Su reacción es ridícula, violenta, terrorista y sin autocrítica. Aunque aquí (Saramago) los malos son sólo la derecha, el masivo voto en blanco indica el cansancio del pueblo hacia todos los partidos. ¿Democracia es introducir un papelito en una urna y aquí termina nuestra responsabilidad? ¿Qué recibimos a cambio, en este contrato social? ¿Cuándo olvidaron los políticos que están para servir? ¿Y los medios? ¿Toque de […]

La Rambla de las Floristes es la obra con la que el Teatre Nacional de Catalunya estrena la temporada 2019/20. Este conocido texto de Josep Maria de Sagarra describe como la famosa y querida Rambla barcelonesa es un lugar lleno de vida e historias. Jordi Prat i Coll coge la batuta de dirección y lleva la calle descrita por Sagarra al escenario con un tono moderno pero sin perder la esencia clásica de los versos del autor. Esta obra me recuerda a un cuento, una historia dulce, tierna, que te explican en la cama antes de ir a dormir y te acaricia, llenando de amor tus pensamientos. Esto ocurre gracias a la cuidada y delicada escenografía que encontramos en escena, […]

Tinc la sensació que les Rambles són cada vegada un espai més al·legòric que físic. Caminar-hi és fer-ho per un lloc que ha estat, que havia estat o que podria haver estat. És una mena de no-lloc on potser només els turistes hi troben allò que els han promès, altres turistes. Estan tan connotades per tantes persones, per tanta història, per tanta mitologia, que abordar-les és gairebé impossible. Les Rambles post 17A imposen una mirada determinada que, Jordi Prat i Coll, ha imprès amb sensibilitat. Els versos de Sagarra són dits des de la meitat de l’escenari més propera al pati de butaques, a la manera realista, mentre que la part més profunda queda reservada per a les «ànimes de […]

Cuzco ha pasado como una exhalación por Barcelona: en la sociedad de la inmediatez todo ha de ser sustituído casi antes de nacer, pero ello no ha podido evitar que Wichita Co, que ya habían traído al Tantarantana su gran Nosotros no nos mataremos con pistolas, haya dejado huella en el barrio de Sant Antoni. Y lo ha hecho a golpes de texto, a golpes de Víctor Sánchez Rodrigo, que le tiene tomado el pulso narrativo a las historias sobre la desorientación millenial en un siglo XXI que ya no lleva pañales y que empieza a pedir explicaciones a sus habitantes. No hay atisbo de clichés ni de lugares comunes, y sí, en cambio, de un afán insobornable por penetrar […]

Belén Blanco pren el risc de pujar a l’escenari i pren amb el control de tot. Els monòlegs són una peça de gran dificultat, on el moviment i la veu prenen molt protagonisme; Blanco aconsegueix dominar-les perfectament. Kinderbuch s’aproxima al personatge de Hedda Gabler, una de les figures més reconegudes de l’obra d’Ibsen. Un personatge confús, i polèmic, revel a qualsevol norma social. Exactament passa amb el text de Diego Manso, que ens planteja un personatge incoherent en si mateix, una incoherència donada per les normes socials que tenim estandarditzades al nostre subconscient. Objectiu? Qüestionar-nos la realitat, els nostres paràmetres. Què són els homes i què són les dones? Que som com a conjunt? I com funciona la nostra amistat? […]