Recuperar els clàssics, i els clàssics catalans és, sens dubte, un deure del teatre nacional de Catalunya.
I si un text manté una temàtica universal i tremendament actual i necessària com l’empoderament de la dona, la tria és, sens dubte, encertada.
I si el repartiment aposta per grans intèrprets, que no sempre se’ls dona oportunitats per a fer primers papers en grans muntatges, com és sens dubte, el cas de Rosa Boladeras i Xavier Ripoll, aleshores el meu aplaudiment és incondicional.
L’Antònia és aquell personatge femení fort, valent, tendre, irònic, còmic de vegades i molt dramàtic en d’altres, i Rosa Boladeras és excel·lent, i en escreix, en tots els registres. No puc dir ni un però d’ella. Ni del Ramon que interpreta en Xavier Ripoll. Res a dir. Impecables.
De la posada en escena, evidentment, tot va a gustos, he trobat a faltar la utilització de la immensitat de l’escenari en més ocasions de l’obra. En els cinc minuts finals fer ostentació de la profunditat m’ha semblat desaprofitat.
La Rambla a càmera lenta (ja entenc que podria interferir massa que fos un niu de vida i cridòria), no m’evocava “la meva rambla”, i la il·luminació l’he trobat “pobre” en ocasions que els protagonistes s’allunyaven de la parada de l’Antonia i quedaven, al meu parer, poc il·luminats. Insisteixo que és qüestió de gustos, i que el que en d’altres sales no demano, en el Nacional em fa l’efecte que de vegades es queda curt, pels mitjans de què disposa.
He titulat la meva ressenya amb una frase de l’Antònia, per què expressa tant allò que he sentit en aquesta posada en escena…Sentiment i paraula. El vers, tant ben dit, tan entenedor, tan col·loquial, acompanyat dels tons, musicalitats, textura i intencionalitats perfectes. Sentiments expressats en paraules i silencis, en mirades i gesticulacions mesurades i amb xiuxiuejos i crits. Enèrgic, sincer, fluït.
M’agrada la sororitat que traspua, un dels darrers mots inclosos al diccionari el 2019, que es posa en escena en un text de l’any 1935. Aquest cuidar-se entre dones, vigilar-se, estimar-se, defensar-se.
La rambla d’aquestes floristes que lluiten per sobreviure entre punxes i colors, entre perfums i pudors, en un temps, que com ara, cal reivindicar la independència i llibertat de tothom, i particularment de les dones.
Carme Canet