Recomendaciones

Un dels millors espectacles d’aquesta temporada sense cap mena de dubte. L’obra ha estat un èxit absolut, de públic i crítica, des de la seva estrena el passat mes de novembre de 2020. A Barcelona la Sala Gran del TNC plena de gom a gom i amb totes les entrades exhaurides. No és d’estranyar, Juan Diego Botto, autor i protagonista d’aquesta obra, és garantia d’èxit. Ja ens ho va demostrar, juntament amb Sergio Peris‐Mencheta (director), a Un trozo invisible de este mundo, obra guanyadora de quatre Premis Max. Un d’ells al millor actor de teatre, al que Botto va dedicar «a todos los hombres que siguen esperando en las cunetas de nuestro país a que se haga justicia» Una noche […]

La -suposada- obertura al mar de la ciutat de Barcelona a partir dels Jocs Olímpics de 1992 va suposar un canvi radical per a la fisonomia de diverses barriades, així com la desaparició d’altres. Fent un doble negoci amb la Vila Olímpica que havia d’acollir als esportistes de totes les nacionalitats. Doncs no només va ser un negoci difús per a amics constructors de màxim rendiment per poc temps d’ús, sinó que després es va revendre a aquells que volien viure en aquell nou barri nascut del no-res, allà on abans hi havia hagut xabolisme i fàbriques que havien deixat de tenir sentit dins de la ciutat perquè la producció s’havia traslladat primerament a l’extraradi i a posteriori, a altres […]

El mundo de los clowns se quiere renovar y cambiar las antiguas maneras de las narices rojas. Es el hijo (Oriol Pla) quien propone hacer una creación con una nueva mirada. Es una obra coral de una familia de artistas que trabajan juntos desde hace muchos años aunque algunos miembros de la misma dirigen también su vida artística en solitario. Vimos a Diana Pla en “Mis cosas y yo” hace un año en la Badabadoc. Era una obra difícil, atrevida y valiente en la que Diana desarrolla su mejor rol de clown femenino y nos demostró que era una excelente referente en este género. Oriol Pla nació y creció en un ambiente de clowns y salió a escena con su […]

El tamaño de algunos espectáculos se convierte, en ocasiones, inversamente proporcional al efecto que producen. Es el caso de Travy, una excelsa propuesta con olor a homenaje. Homenaje al recorrido, las vicisitudes y la cotidianidad de una familia que lleva el teatro a la sangre, y homenaje al teatro mismo. Porque el teatro es eso: piel, emoción, intensidad, mensaje, estética, sorpresa, propuesta… Travy lo tiene todo. Qué suerte, qué placer, poder compartir momentos así. Amor por el teatro, por el teatro puro, sin artificios. Como si tomaran la identidad de una familia de payasos italiana, de esas de caravana y carretera, Travy es el mote de los Pla-Solina. Los hijos, Oriol y Diana, han crecido leyendo el teatro como una […]

Florian Zeller estrenó El padre en el teatro Hébertot, en París, ahora hace 10 años. Enseguida se convirtió en un fenómeno, y sus traducciones se estrenaron con gran éxito en un montón de países. Aparte de ser un texto hábil y bastante oportuno sobre el tema del Alzheimer, también es un vehículo de lucimiento para actores veteranos que quieren arriesgarse y que tienen el valor de enfrentar un papel tan exigente. Algunos de los actores que se ha puesto en la piel del protagonista son Alfred Molina, Frank Langella, Keneeth Cranham, Robert Hirsch, Pepe Soriano o Anthony Hopkins en la versión cinematográfica. En nuestro país, y concretamente en el mismo escenario del Romea, ya la representó hace seis años Héctor […]

Sovint els professionals del sector de les arts escèniques i els seus anàlegs ens veiem abocats la precarització i d’haver d’assumir una tasca en la qual no ens hem -exactament- especialitzat. D’allò que hem estudiao, que se’n diu, i que quan no és del nostre grat i ens incomoda per no ser -exactament- la nostra especialització ens recorden també allò de haber estudiao. És per a això que la majoria sabem fer més d’una funció que sovint no tenen relació entre sí, fent que de vegades un autor, sigui també l’actor i director, dissenyador gràfic, estilista. D’això a la vida de còmic itinerant, ja sigui un il·legítim membre de la companyia Iniesta-Galván o Tespis i el seu carro, només hi […]

Des de l’elecció del títol fins a la disposició del cartell publicitari, tot fa pensar que hi ha certa traçabilitat en els relats de la obra. La trena és el símbol que fa de fil conductor de tota la funció. Al cap primer ens trobem amb un escenari minimalista: una paret amb 3 portes per on desfilen uns personatges que entrelliguen 3 històries coexistents en llocs geogràfics ben distants. És com estar llegint un llibre on els capítols es van intercalant els uns amb les altres en el moment més inesperat, deixant al lector amb fam de seguir passant pàgines i enllaçar amb els capítols anteriors per saber com acaba. Sinopsi 1. Una mare i una filla provinents d’una de […]

La familia es aquella entidad que reconforta, pero también atrapa y satura a veces. Estar juntos puede ser una alegría, y estar demasiado juntos demasiado tiempo puede crear un monstruo. Pero, ¿y si estar juntos hace sumar? ¿Y si potencia la creatividad? Parece que eso es lo que pasa con esta obra, porqué pese el estruendo que se arma encima del escenario, la familia Pla-Solina no deja de mostrar un torrente de ideas y creaciones artísticas diferentes. En este relato, Oriol Pla y Pau Matas exponen la relación que tiene el primero con su familia. Fueron la familia Travy durante los años en que actuaron juntos bajo el paraguas del clown, el teatro folklórico y popular, pero Oriol decidió dejarlo […]

Hace más de 10 años que se estrenó el primer The Hole, un espectáculo que mezclaba circo, burlesque y cabaré a partes iguales. Uno de los grandes éxitos de LetsGo, que tuvo dos continuaciones y que ahora vuelve –a propósito de la celebración de cumpleaños- con un show que reúne los números más recordados de su larga trayectoria. De hecho, la mayoría son del primer espectáculo, quizás el más picante y divertido de los tres. Y con él vuelven algunos de los personajes más curiosos, como el pony loco, la rata Maria de Mar, la Madame de Vinila Von Bismark o el maestro de ceremonias de Àlex O’Dogherty. Él estuvo en el inicio de todo y queda muy claro que […]

A l’obra “El pare”, l’espectador observa les interpretacions de la realitat que fa el cervell del protagonista, representat per l’actor Josep Maria Pou. La tasca no és senzilla perquè el protagonista pateix Alzheimer, i el que viu diàriament suposa una desconnexió respecte de la realitat dels altres, especialment la de la filla que en té cura. Aquest exercici, representar els dos plànols, seqüencials, diferents, és d’una dificultat extrema. De fet, hi ha moments en què l’espectador pot dubtar del que està passant, però just és aquest el punt més valorable de l’obra, que desconcerta com també ho fa la malaltia per a les persones que la pateixen: on soc, qui ets tu, què faig aquí, on és el meu rellotge. […]

Basada en el mateix text (Le Père) de Florian Zeller guardonat amb un Oscar l’any 2021, arriba els nostres teatres l’adaptació de El pare. Protagonitzat aquí per Josep Maria Pou, l’obra ens durà a la ment d’un home refinat que ja no és el que era. Pèrdues de memòria i confusions cada cop més accentuades. Desorientacions que el duran a l’angoixa i a la por. A ell, per descomptat, però també a la seva filla (Rosa Renom) i als espectadors. Un noble exercici de posar-se a la pell de les persones que la nostra societat més abandona: els avis. Potser el teatre no té els recursos per reproduir els cops d’efecte i de sorpresa de la gran pantalla. Segurament, és […]

Ahir diumenge vaig anar a la Sala Beckett a veure Travy, una de les propostes que vaig deixar escapar i he tingut la sort de poder veure-la en aquestes dates. Per començar ens fan entrar a la sala per la part del darrere, ja veiem que no serà un espectacle «normal». És un espectacle que sembla que sigui tot improvisat, però tot el contrari. Té un gran text al darrere i és l’acomiadament d’una forma de veure el clown d’una família de clowns. És un espectacle per riure, però pots acabar amb la llàgrima a punt d’explotar. Un cant alegre a la vida i a la mort. Travy és un espectacle per una família d’actors i que s’estimen el que […]

Últimament les veus contra el colonialisme se senten amb més força, sobretot al voltant de la presència o no de l’estàtua de Cristòfol Colom. No obstant, potser calia entonar algun tipus de mea culpa entorn els almogàvers (que encara no hem escoltat) o de la figura dels indianos, els catalans que es van enriquir a Amèrica i van transformar la costa del maresme amb palmeres i cases senyorials. I això és exactament el que ha fet Amèrica, l’obra de Sergi Pompermayer dirigida per Julio Manrique, que posa llum sobre una família fictícia però que fàcilment podem identificar amb qualsevol de les que a Catalunya es van fer d’or amb el tràfic d’esclaus. L’argument gira al voltant del 20è aniversari del […]

La novel·la filosòfica Utopia de Sir Thomas More publicada el 1516 ficcionava el viatge de Michael Hythloday a la societat més perfecta que havia conegut, la de l’illa d’Utopia. Aquesta societat insular es trobava mancat de la propietat privada, sense religió i on les famílies treballaven sempre per un bé comú i no individual. No vinculada a cap dels interessos personals dels membres de les famílies que les integraven, sinó que el bé comú es trobava per damunt dels interessos individuals. El llibre, tot i voler distanciar-se de valors religiosos, no va arribar a ser considerar com a herètic com a tal, perquè aquest es trobava fortament influenciat pels valors cristians. Amb l’arribada de l’anglicanisme amb Enric VIII, el divorci […]

«Amèrica» denuncia el microracisme diari i el racisme a l’engròs. Ho fa amb excel·lència, amb una bona posada en escena, senzilla fins i tot, perquè gairebé tot passa al voltant d’una taula. El millor de l’obra és que els diàlegs i les situacions que s’hi representen són versemblants, molt versemblants. Hi poso exemples: la mare (representada per Mireia Aixalà), una de les protagonistes, parla en castellà a la xicota del fill (representada per Tamara Ndong) el primer dia que la coneix, perquè és negra. Els catalans pensem que ho fem per ajudar-los, perquè ens entenguin, o això ens hem volgut creure, però el cas és un microracisme, el senyal que marquem aquelles persones d’una altra manera. Per continuar, el racisme […]