La comèdia és un gènere complex, malgrat que històricament a casa nostra s’ha considerat de segona per motius que encara no sé. No és un gènere fàcil perquè qui sap què és el que fa riure i el que no. En canvi, sí que sabem quins són els temes seriosos, que sempre funcionen: amor i tragèdia, traïció i fidelitat. L’actor Joel Joan es posa el barret de director, i també de coguionista, en l’obra «Joan Pera: júnior», la qual sap entretenir, fer riure i alliberar-nos pes de la nostra quotidinitat. I tot amb nivell.
Després d’aquesta introducció en què recomano que hi aneu a ulls clucs, i que si ho feu amb els adolescents de casa, millor, també he d’assenyalar que la introducció de l’obra és una mica extensa. És una introducció necessària per justificar que al protagonista, un Joan Pera que és president de la Generalitat i malgrat els seus 80 anys vol continuar presentant-se a unes noves eleccions, li visita la mort (no us dic com es presenta la mort, perquè aquí hi ha una de les escenes més brillants de l’obra) i li dona una pròrroga de vida de sis mesos. Ara bé, sis mesos que haurà de viure en el cos d’un jove actual, en què l’amor és fluid i líquid, en què la llibertat està al capdavant dels compromisos i sobretot en què la paternitat s’exerceix, sí s’exerceix, és a dir els homes canvien bolquers i passegen els nadons pel carrer. Així doncs, aquesta introducció és cabdal per entrar en el plantejament, en la ficció, però es fa extensa, i potser per això la primera part, abans de l’entreacte, no té el mateix ritme trepidant que la segona. Quan arriba la segona part, l’acció es precipita, i arriben moments que fan lluir l’actor Joan Pera, com ara el del part, o la conversa que manté amb la seva dona, que, tot i que amb un cert to carrincló, és bonic.
En conclusió, tenim un director, un Joel Joan, en plena forma, que ha sabut dirigir un dels grans, en Joan Pera, amb una obra que no deu haver estat senzilla de «parir», però que poden sentir-se segurs d’haver-se’n sortit excel·lentment. I si no, aneu-hi, i escolteu com la platea riu incessantment. Qui deia que el bon teatre és aquell que et permet deixar de pensar en tu mateix? Si a aquest fet, hi afegim que et fa riure, teatre en majúscules.
