Recomendaciones

Només un anunci es solo eso, un mero entretenimiento. Una comedia de ritme salvaje que se convierte en un intento de thriller en la segunda parte y que acaba de manera precipitada dejándonos con la duda de qué nos querían contar con esta obra. A todos los efectos, es el equivalente a las películas de domingo tarde: no te aburres, los actores lo hacen bien y, una vez acabada, te deja frío así que puedes volver inmediatamente a lo qu estuvieras haciendo antes. Seguramente sería un buen texto para otra sala, pero, desgraciadamente, creo que no le hace justicia a la trayectoria de la Sala Flyhard. Más información (en catalán)

Un enemic del poble es una de esas obras que nos recuerdan lo poco que cambiamos los humanos con el paso del tiempo. A pesar de su más de un siglo de antigüedad, podríamos creer que esta obra fue escrita antes de ayer. Un magnífico Pere Arquillué interpreta al doctor Stockmann, un hombre que solo comete un delito: defender la verdad sin tener en cuenta las consecuencias. Y, claro, cuando la verdad es incómoda, es fácil que las fuerzas vivas te recuerden que lo que haces perjudica el bien comúb (especialmente el suyo, claro está). Con una dirección arriesgada, una escenografía sorprendente al principio pero muy versátil a medida que pasan los minutos y unos actores en estado de gracia […]

Traduccions – Translations es una pequeña obra de arte. Una de esas obras que, de una manera aparentemente sencilla, va tejiendo un argumento complejo i delicioso que nos habla de nosotros mismos. La incomunicación, la identidad, la memoria, la tradición, las relaciones de poder, el amor, el arraigo, todos estos y muchos otros temas desfilan ante nuestros ojos de la mano de personajes inolvidables interpretados por un reparto entregado. Un texto que se cuece a fuego lento durante casi tres horas y que, al finalizar, te deja con el corazón encogido y la mente a mil por hora. Todo un placer para los sentidos y un nuevo acierto de laperla29. Más información (en catalán)

Petits exercicis per a un bon morir, que amb algunes innovacions importants recorda a la Trastienda (muntatge de fa uns anys del TDLS), és un viatge màgic dins el ventre de la balena sensorial del Teatre dels Sentits, amb sèu al Polvorí. Un viatge col·lectiu, a diferència d’Oracles, en què el públic s’endinsava en la foscor un per un… És obvi que hi ha molta gent acostumada a l’hàbit de seure a la butaca i esperar veure una obra; però en aquest cas –i en tots els muntatges del TDLS- no hi ha butaqueta on repenjar-se. És un viatge, i com a qualsevol viatge digne de ser aventura i no travessia turística, cal caminar i descobrir el camí per un […]

Aquets dies en la Sala Xavier Fàbregas del Teatreneu , tenim la sort de poder veure un del contes més universals dels germans Grimm, interpretats amb solvència i humor per la jove companyia vinguda de Madrid, he de dir però que està formada majoritàriament per actors catalans (Mar Alonso, Raúl Frutos, Rubén Ferrer i Jordi Araz) i amb música de Jaume Carreras. Un espectacle divertit i entretingut que ens ha fet gaudir d’una bona estona de música i cançons, on la interacció amb el públic és constant, mantenint d’aquesta manera la atenció dels més menuts i acompanyants. Una de les coses que més m’ha agradat a estat, que al acabar la representació han fet pujar a l’escenari als petits espectadors, […]

Prenent com a punt de partida un tema que tant a la literatura com al cinema s’ha tractat en moltes ocasions (els experiments psicològics amb humans), IQ 100 fa una reflexió molt interessant sobre la intel·ligència, les seves formes i limitacions. Excel·lentment dirigida per Ferran Audí, l’obra planteja la història d’en Litus, un noi retardat que als 35 anys és escollit per un equip de científics per sotmetre’s a una operació que el convertirà en un geni. Per explicar-nos aquest viatge mental i emocional, l’espectacle es divideix en tot un seguit de monòlegs on es demostra el talent fora de sèrie de l’actor Raimon Molins. Només acompanyat per la inquietant figura del ballarí Miquel Barcelona que, sense dir ni una […]

Com pot ser que gairebé no hagi rigut en la que proclamen com «la comèdia més divertida del planeta»? I no és que sigui un eslògan publicitari fet a casa nostra, ja que si passseges pels carrers de Londres et trobaràs la mateixa frase en el cartell del seu muntatge original. Llavors, què m’ha pogut passar? Tinc algun problema? Potser, però el fet de trobar-me amb un muntatge més proper a la caspa madrilenya no ha ajudat gaire a que hagi sortit totalment decebut del teatre. Òbviament, cal ser conscients que ens trobem davant d’un vodevil i, per tant, per definció del gènere es tracta d’una comèdia lleugera basada ens situacions equívoques i frívoles, però això no vol dir que […]

Ho dic perquè Map#2, l’ordinador que interactua amb la protagonista d’aquesta obra m’ha recordat al Hal 9000 de 2001 una Odissea del Espai de Clarke. I Cristina, la noia tancada en un búnquer per investigar la possibilitat de sobreviure amb l’única ajuda del ordinador ha demostrat la necessitat dels humans de relacionar-nos… encara que sigui amb la màquina d’intel·ligència artificial. Molt bona l’actuació de Cristina Fernández com a intèrpret, coreògrafa i ballarina. La il·luminació, junt amb els efectes del video-mapping, genial i les músiques que acompanyaven a l’artista molt ben escollides. Nit de teatre molt interessant i «diferent». Diferent a què? Doncs a les funcions que es veuen habitualment.

Crec que el principal problema de Refugi a Les Rocoses és que promet més del que ofereix. Te la venen com una comèdia esbojarrada però el seu humor és força convencional. Pretén donar girs inesperats però acaba confonent al personal amb unes escenes finals força difícils de pair. Vol parlar de temes transcendentals però tot queda relegat a quatre frases ben intencionades i fora de lloc. Veient-la sembla que han volgut captar l’esperit «gamberro» d’un Martin McDonagh, per posar un exemple, però la cosa no ha arribat a bon port… Val a dir, però, que hi ha situacions divertides i que amb l’aparició del personatge masculí es creen moments interessants. També s’ha de reconèixer que els actors s’esforcen per fer […]

Ahir al final vaig poder assistir a la Seca per poder veure Harket (Protocolo) una proposta arriscada que s’en surt amb nota. De la companyia PanicMap, el seu primer projecte és aquesta obra. I segons sembla no volen deixar el camí que han començat amb aquest espectacle que interactua tant els nous llenguatges escènics , com la part més tecnológica Tal com indiquen HARKET [PROTOCOLO], és més que un espectacle interdisciplinari en el qual dansa, teatre, humor, música, disseny i vídeo-mapping interactuen en la posada en escena. Amb l’angoixa davant la solitud i amb una coreografia perfecta i visual, ens dibuixa la història de Cristina i la seva convivència amb Map#2 (el sistema de intel·ligència artificial). Tenim un joc constant […]

I com que és previsible no acaba d’enganxar, tot i ser una mena de thriller polític. En un plis plas ens ensumem qui és l’amant de la candidata a líder del partit en unes primàries disputades en un plató de televisió d’un programa del cor… i no ens ho acabem d’empassar. Com que l’obra és fluixa i l’autor ha comés l’error de ser l’escriptor, director i actor, ha faltat la perspectiva d’una visió crítica exterior. Tot i la incorporació de tècniques videogràfiques que la podien dotar d’una certa modernitat, la cosa no ha rutllat i els actors, amb gent de categoria com la Roser Batalla, no hi han pogut fer res.

Largamente representado y aplaudido, quien no haya oído hablar de este musical es que acaba de despertar de un largo sueño o llega de otro planeta. Elisenda Roca, sabedora del encanto de la obra, apuesta por una puesta en escena sencilla, una acompañamiento musical mínimo y un reparto de primer nivel. Una producción muy acertada. Las situaciones planteadas hacen que la identificación sea ineludible y permite el curioso fenómeno de ver como medida que avanza la obra van riendo los espectadores por grupos de edad, primero los más jóvenes y finalmente los de más edad. Fantástico! Y es que es un espectáculo para reír, para pasárselo bien y disfrutar de las pegajosas melodías que nos harán compañía en el camino […]

Cuando ves una obra de Ibsen, de Strindberg, de Chéjov o de cualquier otro de los grandes maestros europeos del XIX, te das cuenta de la gran calidad literaria de sus textos, pero también de la construcción milimétrica y perfeccionista de sus tramas y argumentos. Nada sobra ni nada falta. Todo avanza hacia un objetivo claro, consiguiendo crear un camino donde el interés no decrece… ni ahora que han pasado 100 o 130 años. Es cierto que la adaptación de Juan Mayorga y Miguel del Arco ha enfatizado aspectos que acercan el discurso a la actualidad (tampoco hacía falta demasiada; los clásicos son clásicos porque siempre son terriblemente actuales) y quizás ha podado algunos personajes o situaciones… pero la esencia […]

Están haciendo una obra que te gustaría ver (porque te llama la atención el título, los actores, el director, o porque alguien te ha dicho que lo hagas). Compras una entrada y, muy a menudo, la imprimes. Esperas a que llegue el día. Llega. Vas andando, o en bus, o en moto, al teatro. En la entrada, te encuentras con una persona que te dice hola, te coge la entrada y la desgarra/hace un agujero/la mira. Haga lo que haga, querrá decir que te deja pasar. Entras. Y te encuentras otra persona; esta se encargará de darte las indicaciones necesarias para que llegues a la butaca en el menor tiempo posible. Hazle caso. Te acomodarás, como puedas, estudiando la manera […]

Eurípides, Shakespeare, Chéjov, Koltés… materiales complejos de trabajar. Tejidos delicados que hay que coser con atención y no son adecuadas para elaborar cualquier tipo de pieza. Autores que han conseguido hacer un uso magistral, a la vez que sutil, del lenguaje. Dramaturgos que han conseguido describir con excelencia las unidades atómicas de la existencia humana: las emociones, las angustias o aquellos impulsos más profundos y contradictorios que hacen de la vida una lucha contra nosotros mismos, nuestro peor enemigo. Es por eso que hay que ir con cuidado a la hora de resucitar cualquiera de sus textos. Hace falta un trabajo exhaustivo y meditado si queremos revivir sus personajes e insuflar el espectador con sus realidades, pues nacen de lo […]