Recomendaciones

És un retrat musical del Baró de Maldà on la música i la paraula són el fil conductor de tot l’espectacle. Construït a partir de la nota del costat; aquella que de vegades toques per error, però, si l’assumeixes i comprens , pot transformar la teva vida en un encert. El contingut emotiu de la història, així com la mateixa història, és transmesa mitjançant les paraules, la música, els moviments i els aspectes tècnics de l’espectacle com una unitat integrada. És un espectacle que ens parla de possibilitats i impossibilitats, d’amor i desamor, d’errors i encerts. Un espectacle en el que el mateix autor es converteix en personatge, aquell que es considera la nota incorrecta, producte de l’ error, fruit […]

Eulàlia Bergadà Serra, ballarina i coreògrafa mallorquina formada a Barcelona, ens va presentar anit la seva nova creació. Va ser la guanyadora del Premi de Dansa de l’Institut del Teatre 2015 i és per això que ens va delectar amb «Gold Dust Rush «, dins del Grec Festival. En aquesta ocasió ens vol oferir un viatge que gira entorn al concepte del deliri. Quatre intèrprets, inclosa la mateixa coreògrafa, adoren una columna formada per aurèoles de llum. Al meu entendre fa referència a allò diví, allò que ascendeix. Quasi totes els accions són desenvolupades al voltant d’aquesta columna central. Els intèrprets es submergeixen en un transcurs d’estats contraposats, fins al punt que la bogeria els condueix a obeir «la paraula […]

El Festival Grec torna a estar present dins del Museu d’Arqueologia amb l’espectacle “Farsa”, un text escrit pel poeta, novel·lista, director i dramaturg Albert Mestres. L’espectacle està estructurat en tres parts, tres escenes amb tres personatges i interpretacions diferents, en que s’ha utilitzat un llenguatge diferent. Els personatges: Joan Pròleg, Gènia (noia muda) i un Actor. No hi ha escenografia. La primera part “Pròleg” és interpretada per en Quimet Pla, el maquinista del teatre que ha de fer temps i salvar l’espectacle que encara no ha començat. És un monòleg en forma de comèdia. “Sóc el maquinista. Bé, el maquinista… maquinista és un dir, perquè en aquest teatre, oi, de màquines… Bé, en realitat també sóc el regidor de sala […]

A poc que us agradi el cabaret flipareu, us divertireu i us enamorareu de la Mónica Lòpez i «La Shica», dues dones guapes, coquetes i seductores, com han de ser les actrius del cabaret musical, però Antoni Comas i el propi Villalonga no es queden enrere. És un d’aquests espectacles refrescants que mai haurien de faltar a l’estiu, i el Grec… es fa a l’estiu. Molt bona música, des de les composicions del Baró de Maldà fins al Nessun Dorma de Turandot; aquí hi cap tot. Aneu-hi que encara el fan fins el 28, no badeu. Crítica completa » http://bit.ly/2ayQ8ZO

¿Acabamos siendo lo que realmente queríamos ser? ¿En qué nos convertimos a lo largo de los años? ¿Somos mejores cuando intentamos ser otra persona? Todas estas profundas cuestiones se van formulando en el transcurso de una obra de apariencia ligera pero de trasfondo complejo y realmente revelador. Mariano Pensotti ha partido de una vivencia supuestamente real -una conversación con su padre sobre una consecuencia de la dictadura argentina- para adentrarse después en una historia que tiene varios protagonistas y que se va abriendo al espectador como si fuera una muñeca rusa. El envoltorio escénico de todo esto también tiene su complejidad, puesto que actores y objetos están todo el rato encima de unas cintas transportadores que no paran nunca. El […]

Roberto G.Alonso i el seu equip van estrenar anit al Grec’16 «La Fragilitat dels verbs transitius», una obra que combina text i dansa per denunciar l’estigmatització dels transsexuals. En aquest cas quatre intèrprets mascles (representant els quatre principals rangs d’edat) ens expliquen la seva experiència de vida, exposen exemples com el rebuig de la seva família per la seva condició o les burles que han de suportar quant surten al carrer. La intenció del director, com descriu a la sinopsi, no és fer una reivindicació, si no parlar de sentiments. Al meu entendre, el tema es tracta molt directament, deixa de banda la insinuació, obrint al públic les finestres cap a les vides dels personatges d’una manera desmesuradament dramàtica. Els […]

Nosaltres vam veure molt poc d’aquest espectacle, perquè l’hora en que començava encara estàvem treballant, així que vam entrar cap al final. Sempre que sortim d’alguna proposta que en un principi no entenem que ens volia dir, de camí a casa l’anem comentant. Vam arribar a la conclusió de que la feina que s’havia fet era impressionant; set hores de discurs del tot abstracte, que no portaven en lloc, van aconseguir i provocar en l’espectador la seva finalitat: provocació, indignació, parlar, crear debat. Portem parlant-ne amb uns i uns altres durant quatre dies…no us sembla interessant?, ..creieu que no han aconseguit el que volien? Després de reflexionar sobre l’objectiu d’aquesta obra, i haver provocat que la majoria dels espectadors marxessin […]

No es la primera vez que la compañía francesa Adrien M / Claire B actúa en el Festival Grec. El año pasado pudimos ver dos espectáculos de su extenso repertorio: “Hakanaï” y “Cinématique”. Esta vez, han traído su nueva producción “Le mouvement de l’air” para volver a transportar al público por sus paisajes digitales. La interacción hombre-tecnología para recrear realidades fantásticas es la línea artística de esta compañía. Las grandes habilidades de los bailarines se fusionan con las enormes proyecciones, sin saber muy bien quien mueve a quien. En algunas escenas las imágenes digitales forman parte del decorado, en otras bailan junto a los artistas, en otras se enfrentan a ellos…Toda una amalgama de figuras geométricas, algunas reconocibles, otras totalmente […]

Que difícil és ser pares !!! Et creus que ho estàs fent millor que ningú, fins hi tot millor que els teus pares, i al final te’n adones que l’ofici de la paternitat és realment molt complicat. Mireu , dons a mi m’ha agradat molt el plantejament que fa en David Plana sobre l’assumpte de la paternitat. És un zasca!!! en tota la cara a aquells que es pensen que ho estan fent millor que ningú, i s’omplen la boca dient: “el meu fill no”. En definitiva això és el que li passa a en Roger Denís (Lluís Soler), l’alcalde d’una petita ciutat, que viu en un loft de disseny en una de les millors zones de la ciutat. Es […]

David Plana ens aproxima a la figura d’un pare i polític que en qüestió de només una nit veurà com el seu món canvia a l’adonar-se que aquest no és tal i com ell l’havia anat construint. Sens dubte, es tracta d’una trama interessant que l’autor va desengranant alhora que assistim a l’evolució que viu el protagonista, anclat en la protecció del seu propi pensament. Així, Plana encerta a l’hora de crear aquest personatge conjugant la profunditat amb l’entreteniment, tot i haver alguns altibaixos en la trama que per sort no arriben a fer ombra al conjunt. En aquest sentit, els actors defensen amb eficàcia els personatges, fins i tot en aquest moments més febles, fent que l’obra no decaigui […]

Aquesta proposta de Mariano Pensotti va néixer d’una història real tal com ens va explicar el mateix autor a la roda de premsa, arran del cop d’estat a l’Argentina, el pare del director va enterrar al jardí de casa dels avis uns objectes comprometedors. Dins de bosses de plàstic negres va guardar, llibres, revistes, fotografies, cartes de companys ; un cop finalitzada la dictadura, 40 anys més tard, va intentar retrobar-les amb el seu avi però no ho van aconseguir. No va ser fins més tard, quan el nou inquilí de la casa volia fer una piscina, que van aparèixer les bosses. El seu pare va reconèixer tots els objectes tret d’un, una cinta de cassette d’un cantant desconegut. La […]

Llàtzer Garcia s’ha inspirat en una de les millors sèries televisives dels anys 60, «The Twilight Zone” (La dimensió desconeguda), per escriure “L’última nit del món”. “La dimensió desconeguda” va ser pels espectadors, una obertura cap al món de la fantasia, la ciència ficció i les coses desconegudes. Us haig de confessar que va ser una de les meves sèries preferides J . Qui no recorda la sintonia del començament del programa i aquella veu tan misteriosa que deia …” Més enllà de percepció humana hi ha una cinquena dimensió. Una dimensió vasta com l’espai i eterna com l’infinit, just a mig camí entre la llum i l’ombra, entre la ciència i la superstició. Va des del més obscur dels […]

Aquesta versió que ha fet el Marc Rosich pels Parking Shakespeare és una joia. Està lliurement adaptada a un món proper al nostre, però hi ha de tot i de totes les èpoques. És descarada, irrespectuosa, modificada… en fi que al bard d’Stratford li hauria encantat. Falstaff és un impresentable mal vestit i llardós, Pistol i Nym sembla impossible, però pitjors. El pretendent de la nena Anne Page un Travolta impresentable i els altres pretendents uns cromos. I així la resta dels personatges, que més que la èlit anglesa de l’època que anava a passar l’estiu a Windsor, sembla la parròquia d’un balneari cutre de la postguerra espanyola. Memorable, una joia, no us la perdeu, paraula de Kabrota. Crítica completa […]

Anàvem a veure una comèdia, anàvem a veure una obra de David Plana, autor que ens va impactar en el seu dia amb «La dona incompleta» (i estem parlant de fa 15 anys si fa o no fa), anàvem a veure uns actors que eren una garantia, …. Tot això ho sabíem. Però el que no sabíem és que no ens agradaria gens ni mica. I comença bé, l’obra en la primera mitja hora ens ha arrancat algun somriure i ens ha fet pensar que gaudiríem, però ha estat un miratge perquè ha començat a derivar cap a l’exageració desmesurada i l’absurd. Creiem que a David Plana, a partir de la meitat de la representació el text se li ha […]

Al començament veiem tots els actors palplantats a escena i absolutament muts; el piano i el seu intèrpret en una plataforma que està situada a sobre d’uns rails de tren; és l’únic que emet sons, amb la gola i teclejant a sobre les cordes acústiques del piano. Una escena llaaaaarga d’uns 10 minuts que provoca una certa inquietud i angoixa en bona part dels espectadors. Platonov està a punt de suïcidar-se i el veiem passejar-se molt lentament amb una escopeta a la mà. El que segueix és un retorn delirant als darrers dies de la vida de Platonov, un viatge a través dels esdeveniments que han precedit la seva mort. Platonov erra entre els altres personatges com si aquests fossin […]