A l’Àtic22 ahir era nit d’estrena i es representava LA FIESTA EN PAZ una proposta escènica d’Aleix Duarri, que ha escrit i que també dirigeix.
Una visió de la transició espanyola, realitzada per gent jove que per sort no la varen haver de viure, malgrat que segurament han hagut de sentir a parlar molt sovint al cole o als seus pares. Tot això, explicat des d’una sèrie continuada de retalls o esquetxos, que en un primer moment poden desorientar a l’espectador perquè estan representades sense cap transició, la qual cosa obliga als joves actors a fer un canvi de registre continuat.
Un munt de flaixos de la història recent, on apareixen des de carlistes que fan titelles, polítics com Suárez o Felipe González, recerca de fosses comuns, els grisos dispersant grups de més de tres persones, l’excessiva protecció dels pares vers als seus fills, la repressió que va exercir l’església catòlica, Rocio Jurado, el cop d’estat de Tejero, la consideració de què els gais eren malalts als que s’hauria de curar… i a la força, l’educació repressiva, els càstings d’actrius en l’època del destapa i tants i tants altres…
Crec que es tracta d’una bona idea inicial, malgrat que potser de moment insuficient perquè considero que caldria aprofundir una mica més, abans de donar-la per acabada. No pretenc que s’expliqui tota la transició en 50 minuts, que és el que dura la proposta, però potser sí que algunes d’aquestes petites històries, puguin ser captades amb més claredat per part dels espectadors…. i malauradament algunes d’elles no ho aconsegueixen.
Interpretacions correctes, més creïbles potser la dels actors homes, i dic actors perquè malgrat que consta oficialment que són 2 actrius i un actor, el mateix director fa una petita incursió com quart actor, per mi un dels millors moments de la proposta.
Si desitgeu veure l’apunt original, només heu de clicar AQUÍ