Recomendaciones

Qui diu que a Barcelona durant l’estiu no es pot veure bon teatre?. Dons mira… acosteu-vos al Cafè Llantiol. Allà hi ha una noia, es diu Mirta, i us està esperant. Qui és la Mirta? La Mirta és una jove actriu que busca un somni, poder treballar en el món de l’espectacle. La veritat és que fins ara no ha tingut gaire sort, però qui sap… pot ser avui això canviarà. Ha quedat amb en Ramón, aquell representat que per fi, la farà famosa. Ella l’espera en el banc d’un parc. Està nerviosa, emocionada. S’ha posat un vestit llarg per l’ocasió; és groc…, ella no té manies, no és supersticiosa …pensa que no li anirà pitjor del que li ha […]

Qui no coneix l’obra mestra de Txaikovski “El llag dels cignes”?, una de las peces més coreografiada i versionada de tots els temps, des de la seva estrena el 4 de març de 1877. El llag dels cignes és la historia de l’amor impossible entre el príncep Siegfried i Odette, basada en el conte alemany “El vel robat” de Johann Karl August Musäus. Es tracta d’un clàssic del ballet escrit en quatre actes ( “El jardí del castell del príncep Sigfrido”, “La riba del llac”, “El gran saló del castell del príncep Sigrido” i “La riba del llac”), dirigit en aquesta ocasió per Timur Fayziev, fundador i director del Ballet de Moscú. El Ballet de Moscú és una companyia amb […]

Si ets dels que els hi agrada el cabaret i la variété no us podeu perdre «Swing» Una bona proposta pels que ens quedem durant el mes d’agost a Barcelona és anar a El Molino, el local que millor representa la vida més canalla, divertida i nocturna de Barcelona. Durant aquests dies si pot veure “Swing” , un espectacle de cabaret i variété al més pur estil francès. “Swing” és la barreja del “music-hall” d’ahir i avui. Un espectacle que mitjançant la fantasia, l’humor, la música i la dansa, ens convida a viatjar a través del ritme per la història del teatre musical, i de la seva evolució per a l’entreteniment del públic. Un entreteniment escènic elegant i molt visual, […]

A l’acabar l’espectacle, mentre la platea es posava de peu en un sol impuls, jo em preguntava què acabava de veure. Tot havia començat com un monòleg reivindicatiu, agosarat i crispat, però entremig s’havien colat escenes que no m’encaixaven i cap al final l’actriu s’havia acomiadat amb un joc metateatral que no havia acabat d’entendre… Fins i tot hi va haver temps per a una cançó a capella, que el públic va victorejar amb fervor. No cal dir que Clara Segura -possiblement l’actriu més versàtil i formada que tenim ara mateix a casa nostra- pot amb qualsevol dels diferents fronts i reptes que li proposa aquesta obra de Marta Galán, però jo segueixo pensant que es tracta d’una proposta confosa, […]

El darrer espectacle que he vist en l’edició del Grec d’enguany no podria haver estat més encertat. Es tracta d’un muntatge, que ja es va poder veure durant la passada temporada, en el que participen sis ballarins professionals i 50 persones, totes elles entre els 45 i 75 anys. Haig de reconèixer que, a priori, no les tenia totes amb mi, però un cop vist l’espectacle puc dir que aquest conté moments de gran qualitat artística. Així, els moviments corals transmeten una gran força visual i emocional marcada per una excel·lent direcció de Sebastián García Ferro, el qual aconsegueix crear i transmetre unes coreografies corals sumament potents. En aquest sentit, la participació dels figurants és totalment encertada, no caient en […]

La historia de amor de la ciudad de Barcelona con el teatro argentino ya viene de lejos; probablemente, del éxito de los primeros espectáculos de Javier Daulte de la década pasada a quien siguieron otros autores y directores como Claudio Tolcachir, Daniel Veronese o Nelson Valente, entre otros. El problema de esta fructífera corriente bonaerense es que ha dejado un listón muy alto y, ahora, cada nuevo espectáculo que nos llega tiene que competir contra unas expectativas muy altas. Esto le pasa un poco a Cuando vuelva a casa voy a ser otro, una obra divertida e interesando sobre la búsqueda de la propia identidad explicada desde diferentes puntos de vista. Escrita y dirigida por Mariano Pensotti, la propuesta contiene […]

A menudo se critica que estrellas de la televisión poco o nada vinculadas al mundo de los escenarios protagonicen espectáculos a pesar de su falta de experiencia y, normalmente, carencia de talento interpretativo. A nivel comercial, la popularidad permite este tipo de experimentos. Hay que tener en cuenta, no obstante, por verle también el lado positivo, que este tipo de propuestas atraen a un público que raramente se anima a ir al teatro y hay que reconocer que esto tiene su mérito. De este modo, que figuras populares como, en este caso, Jorge Javier Vázquez sirvan de reclamo para que nuevos espectadores vayan a ver una obra no es tan horrible como parece, ya que (nunca se sabe) quizás, una […]

Malgrat que érem coneixedors que es tractava d’una proposta de Circ, creiem erròniament que potser era molt més innovadora en les seves formes i no ha estat així; hem vist en aquest espectacle un circ massa tradicional amb números d’equilibri, salts, tombarelles, acrobàcia, malabars … cap novetat a excepció de l’espectacular escenografia a base de «Guadues», un gènere de plantes de canyes de bambú gegants, conegudes també com a «bambú americà». Malauradament no té res a veure amb l’espectacle PALS que el mateix Leandro Mendoza ens va portar la temporada passada al Grec i que va tenir força èxit; en aquest cas no es tractava d’aquella companyia argentina «Buenos Aires Polo Circo», sinó una companyia equatoriana de Guayaquil, la del […]

Una de las novedades más saludables de los últimos años para el teatro veraniego de nuestra ciudad ha sido la aparición y consagración de la ya imprescindible compañía Parking Shakespeare. A pesar de que cada montaje tiene detrás un director invitado diferente, lo cierto es que han conseguido encontrar el espíritu lúdico que en las obras del celebérrimo dramaturgo inglés encaja mejor y forjar así su efectivo sello personal. De esta manera, con esta libre adaptación de Las alegres casadas de Windsor que ha hecho Marc Rosich, vuelven a demostrar que Shakespeare, cuando se hace bien, es comercial, accesible, fresco y para todos los públicos. El excelente grupo de actores ya tiene cogido por la mano el tono y las […]

El nombre de David Plana siempre irá asociado a un tipo de teatro que empezó combinando thriller, violencia y personajes turbios. Obras como Mala sang, La dona incompleta o Petita mort asentaron las bases de una dramaturgia que, en un determinado momento, decidió emprender otros caminos… Es cierto que en El bon pare también hay una parte oscura, escondida, pero la voluntad de hacer una comedia más amable y comercial se encuentra en las antípodas de su primera obra. Aún así, no se puede negar que Plana todavía tiene mano para crear situaciones incómodas y para dialogar escenas realmente divertidas. Quizás el principal inconveniente, dramatúrgicamente hablando, es que cuando la trama está en su punto álgido enseguida vamos hacia una […]

+45 ha estar tota una sorpresa ja que ens va agradar molt… un espectacle de dansa que ja s’havia pogut veure en temporada al Mercat de les Flors, al mes d’abril quan es va poder veure la premier i que nosaltres ens vàrem perdre. Després aquesta peça ha fet gira entre els municipis que han participat en el procés de creació: Mataró, Olot, Girona i Sant Boi. Sembla que és molt possible que a partir d’ara es pugui arribar a fer una gira internacional d’aquest espectacle. +45 és un projecte de Sebastián García Ferro en el qual participen, com a intèrprets, sis ballarins experimentats d’entre 45 i 65 anys i 40 intèrprets no professionals d’edats similars. Es tracta d’una peça […]

Que te expliquen la historia de varias generaciones familiares en torno a los negocios que las han hecho triunfar no es, a priori, un plato que me apetezca demasiado. Pero esta trilogía -aquí reducida y condensada en una sola obra- es un texto inteligente e impecable. Un texto que, con las licencias propias de un tema que abarca casi dos siglos, nos hace una radiografía muy entendedora de lo que ha supuesto el capitalismo en el mundo occidental. Y lo hace, precisamente, con un buen número de recursos estilísticos y con un espíritu juguetón que no nos hace perder el hilo en ningún momento. Es difícil mantener el interés mientras se habla de transacciones comerciales, venta de acciones o estrategias […]

A més l’he trobat deslligada. Són tres històries que no tenen relació i que m’han semblat que les han enllaçat amb calçador. També diré que la sci.fi no és un gènere que em faci bavejar. El que més m’ha agradat és la incorporació d’un corifeu al estil grec que ens feia la introducció, però això és poca xixa. En quant a les actuacions, se que sempre repeteixo el mateix concepte, però quan no hi ha gruix, els actors no hi tenen res a fer. Crítica completa » http://bit.ly/2aSJBZf

Ahir vàrem poder gaudir d’un espectacle difícil de poder ser explicat per escrit, perquè és totalment eclèctic, diferent de tot el que hem pogut veure fins ara; potser està situat entre el Teatre, la performance i la participació voluntària del públic. El protagonista és en Juan Domínguez, un val·lisoletà que ara viu a Berlín, on fa pocs dies acaba de presentar aquesta proposta que protagonitza i dirigeix, amb la col·laboració de la seva parella. Juan, davant nostre assegut a una cadira i molt a prop d’ell un ordinador portàtil que utilitza una mica com si es tractés d’un faristol, per poder seguir un guió del que vol desenvolupar…. el sentim molt proper i ens adonem que li agradaria que els […]

Malauradament ens va decebre, perquè en general ens hem avorrit força, malgrat que reconeixem la gran dificultat tècnica de poder sincronitzar la música d’una orquestra en directe amb la projecció d’una pel·lícula (que no pot parar la seva projecció) i amb els moviments dels actors- cantants, interpretant sobre el fons d’una pantalla plana de cinema, sense la perspectiva que tenen els espectadors a la Sala. Hem vist moltes versions d’aquesta òpera còmica i potser aquesta és la que menys ens ha agradat; la raó l’atribuïm potser a què la trobem massa estàtica, pel fet que els cantants són «penjats» i lligats amb arnesos, tot apareixen al mig de la pantalla quan uns mecanismes giratoris els deixen a la vista; malgrat […]