Malauradament ha estat un desengany en tota regla. Discrepàncies de valoracions a la sortida, l’Imma potser més benèvola que en Miquel, malgrat que a cap dels dos ens ha satisfet. … i això que en teníem moltes ganes de veure aquesta producció clàssica de Fernando de Rojas dirigit i interpretat per José Luis Gómez.
A priori, un luxe, poder veure representat aquest clàssic entre els clàssics i grans expectatives. L’escena inicial ens va agradar molt amb tots els personatges a escena com si d’un quadro es tractés i amb el so de la magnífica cançó que interpreten. Però en el primer quadro on queden sols els pares de Melibea que parlen sobre el seu futur i el de la seva filla, va desaparèixer la màgia.
Una posada en escena excessivament feixuga i sense interès, amb una escenografia que obligava als actors a realitzar moltes pujades i baixades d’escales, totalment innecessàries, per una bastida tubular que, entenem, volen representar els petits carrers dels pobles de Toledo.
Una forma d’actuar en general massa imposada, utilitzant els ja coneguts excessos declamatoris «made in Madrit» i una gestualitat molt forçada que a nosaltres ens posa «malalts», ens ha impedit gaudir com esperàvem. Molt destacable, i de lluny, és la interpretació que José Luis Gómez fa del personatge de la Celestina. Gómez de 76 anys s’ha inspirat en el quadro de Picasso –La Celestina (1904) – per a la caracterització del personatge. Només el maquillatge comporta una hora de feina a cada representació.
La Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, plena i amb molts estudiants, ha aplaudit molt aquesta proposta i pel que hem vist a la web les localitats estaven pràcticament exhaurides per a totes les representacions.
En veure tants grups d’estudiants, he pensat que segurament no és la manera d’apropar el Teatre a la gent jove i que potser obligant a anar a veure aquest tipus de representacions, amb deures posteriors, l’efecte pot ser absolutament el contrari al desitjat, perquè potser fugiran «camesajudeume» de qualsevol representació teatral, per molt contemporània que sigui.
Si desitgeu llegir l’apunt original, només heu de clicar AQUÍ