Recomendaciones

El títol d’aquesta obra pot portar a més d’una persona a no anar-la a veure, espantats per la possible espesor del seu text i per la por a que aquesta es faci feixuga. Realment, això no és així, ja que l’autor dota de comicitat a la història i aconsegueix fer digerible el contingut del text, sense cansar a l’espectador. Tot i això, el to de l’obra resulta massa forçat en alguns moments i la sobreactuació esdevé un inconvenient, la qual cosa és una llàstima perquè durant la major part de l’espectacle les actuacions resulten molt correctes, destacant un sublim Mario Gas. D’aquesta manera, la part de comèdia d’embolics resulta massa forçada en comparació amb la resta de l’espectacle, esdevenint irregular […]

Un text pensat per ser llegit i no pas per ser interpretat en un escenari i d’aquí la dificultat d’aquesta adaptació d’Ignacio García May, dramatitzada i dirigida per Marc Montserrat-Drukker. Aquest text va ser escrit el 1955 pel que, aleshores, era un jove reporter del diari «El Espectador» de Bogotà, Gabriel García Márquez. Va ser publicat en el diari durant 14 dies consecutius i en 1970 va ser recopilat en el llibre que ara coneixem, i publicat a Barcelona per la reconeguda Carme Balcells. Ens explica la història de Luis Alejandro Velasco, un tripulant del buc militar colombià A.R.C. Caldas, ancorat al port de Mobile, Alabama (EUA) per unes reparacions. Un 28 de febrer sarpa amb destinació a Cartagena de […]

Ya hace más de veinte años que Yasmina Reza estrenó su artefacto más puro y exitoso. En aquel momento, Arte supuso un encaje perfecto entre la comedia de boulevard y el teatro pseudo intelectual, que permite reír… pero con criterio. También brindó la posibilidad de reunir tres actores brillantes para que brillaran todavía más con unos diálogos ingeniosos y ciertamente irónicos. Todo aquello funcionó en más de medio mundo, y lo más curioso es que 22 años más tarde todavía sigue funcionando. La pátina de intelectualidad ha quedado un poco diluida y la autora no ha conseguido superar su propio texto, pero el ritmo interno de la pieza y la composición de los tres personajes -no siempre tan sutil como […]

Fa uns quince anys, vaig tenir l’oportunitat de veure aquesta obra en un muntatge dirigit per Josep Maria Flotats al Teatre Tívoli, el qual va suposar en el seu moment un èxit de crítica i públic. El text de Yasmina Reza arribava a la platea amb força i qüestionava el concepte d’art, alhora que disseccionava les relacions d’amistat. És va convertir en un èxit instantani i va passar a convertir-se en un clàssic contemporani, representant-se per tot el món. La versió que ens arriba ara al Teatre Goya és tot un encert a diferents nivells. No només aconsegueix transmetre a la perfecció el text de Reza, sinó que es fa d’una forma totalment dinàmica i encertant en el to còmic […]

Sin perder el tono cómico, el texto se introduce en las partes más oscuras de los personajes llegando a tratar temas tan serios como la ludopatía, el alcoholismo y el maltrato. Nunca he creído que el grito sea una buena forma humorística, y es cierto que al montaje dirigido por Daniel Veronese le sobran algunos decibelios. La broma fácil parece de entrada que roza la frivolidad. Sin embargo, todo tiene un porqué, y vale la pena esperar a la resolución de la trama para entender el verdadero mensaje de la pieza. Precisamente la intriga de toda la situación es el gran atractivo del texto de Matias del Federico. Del mismo modo que ocurría con comedias del estilo como Toc Toc […]

Una oficina amb dues taules, un despatx amb una persona treballant dins, una escala i un passadís en el primer pis. Arriba l’Aurora (Chantal Aimée) que flirteja descaradament amb el vigilant. De mica en mica arriben les altres cinc dones. Elles formen part de la brigada de neteja de les oficines. Tota la història que ens expliquen passa en el transcurs d’una nit. Una de les dones, Sofía (Àurea Márquez) és la que lidera la revolta i vol que la resta de dones facin el que ella diu. S’enfronta amb el vigilant, únic representant de l’empresa, i vol prendre actituds radicals que no totes comparteixen. Però totes s’hi avenen, excepte Rita (Júlia Truyol) que és justament la seva cosina i […]

Els espectacles de dansa que ha protagonitzat la bailaora de flamenco MARÍA PAGES, (almenys els que nosaltres hem pogut veure fins ara), tots ells… TOTS, ens han fascinat; creiem erròniament que aquell DUNAS que vàrem veure al GREC 2010, mai es podria superar… i més tard vàrem poder veure UTOPÍA i ens va passar exactament el mateix; …. i ara descobrim amb ÓYEME CON LOS OJOS, la Maria Pages encara més autèntica, ja que es mostra davant dels nostres ulls, tal com és, desproveïda del suport de la seva companyia, en un «solo» de dansa, ple de sensibilitat que ens ha deixat sense alè. La dansa la porta gairebé ella sola, excepte una petita i meravellosa col·laboració del ballarí José […]

No vam ser a temps de veure aquesta proposta quan la van programar al mes d’abril I ara no volíem deixar passar l’oportunitat de veure-la. Nosaltres recordem vagament aquell nen que sortia a programes d’Antena 3 o TeleCinco imitant personatges com Felipe González o Aznar. Recordem, un nen amb jaqueta lluenta de color blau i unes ulleretes. Tenia i té, un any més d’edat que la nostra filla. Quan ella jugava amb nines, Rubén ja anava pels platós de televisió i viatjava sovint a Madrid. No tenia amics, no podia seguir el curs escolar amb normalitat, no podia- signat per contracte- jugar a futbol …. Rubén Ramírez havia jugat sempre a imitar les veus que escoltava per la ràdio, de […]

En aquesta ocasió no us parlaré ni de l’escenografia, ni de la direcció, ni tan sols de les interpretacions dels actors. El que més he valorat és la iniciativa de Lluís Pasqual. Recordar per no oblidar. Fer memòria. Any 1938, per cobrir les nombroses baixes, són enviats a primera línia de foc nois sense cap mena de preparació militar, són els de la lleva del 41, nois que en aquell moment tenien 17 anys. Aquesta generació van ser batejats com “La quinta del biberó” “In Memoriam” és el relat d’una historia viva amb la intenció de servir d’exemple per a futures generacions, per evitar que uns fets tan dolorosos es tornin a repetir. “In Memoriam” es un homenatge a una […]

Hem arribat !!! ….. l’últim dia però hem aconseguit encabir a la nostra agenda aquesta proposta de la Sala Fènix que no ens volíem perdre. Un treball sensacional de Felipe Cabezas. Una habitació buida amb un únic somier contra la paret, una daga penjada una mica més amunt i un home assegut, encongit de dolor i de solitud. L’home és Bruto. Ha de prendre una decisió lluitant amb els seus sentiments en pro de la democràcia. Un monòleg teatral inspirat en Juli Cèsar, l’obra de Shakespeare. Bruto s’enfronta al dilema d’assassinar a un dictador que amenaça amb tiranitzar Roma, una persona a la qual estima profundament i que a més és l’amant de la seva mare, tot i que no […]

Poques vegades tenim la oportunitat de poder veure teatre clàssic als nostres teatres, així que sempre que veig programada alguna obra d’aquest estil intento no perdre-me-la. En aquesta ocasió venia la companyia Teatro de la Abadia amb un dels clàssics més importants de la literatura espanyola, la “Celestina”, una tragicomèdia escrita per Fernando de Rojas, datada al voltant de l’any 1499. La “Celestina” era un imprescindible que no em volia perdre per moltes raons: -Perquè m’agrada el teatre clàssic. -Per ser la primera obra de la literatura espanyola traduïda a l’anglès. -Per ser considerada una de les obres que dóna naixença a la novel·la i el teatre modern. -Per que el paper de la Celestina en aquesta ocasió estava representat […]

Hay una leyenda urbana según la cual, cuando se habla de filosofía en una emisora de televisión, los espectadores huyen a mirar otros canales. Probablemente falsa e interesada, esta teoría aprovecha un triste concepto colectivo de nuestro imaginario que asocia filosofía y aburrimiento. El filósofo declara parece intentar luchar contra estos prejuicios apostando por el humor de un texto que, en realidad, es más ingenioso que desternillante. Sin embargo, el espectáculo está dirigido como un vodevil pasado de rosca y excesivo que, en realidad, no es, provocando una extraña sensación en el espectador. Afortunadamente, obviando estas estridencias tonales, el texto está repleto de frases ocurrentes, respuestas graciosas y salidas sorprendentes del protagonista (un temperamental Mario Gas) que hacen que, en […]

“Les dones sàvies” és una obra de Molière (Jean-Baptiste Poquelin), estrenada l’any 1672 a París , basada en situacions i personatges contemporanis del tot reals. Mentre Molière a la seva obra fa una sàtira sobre l’educació femenina de l’època, i critica la hipocresia de la societat del seu temps, Lluís Hansen, responsable de la dramatúrgia, en fa una versió més esbojarrada adaptada a la nostra època. Hansen ens proposa una versió més actual de “Les dones sàvies”; manté el to i la forma originària del llenguatge, però sense la necessitat de ser recitada en vers. Per un altre banda ha adaptat l’obra a tan sols vuit personatges , interpretats tots ells per dos actors, l’Enric Cambray i Ricard Farré. Així […]

En la línea independiente, innovadora y actual de la productora, el nuevo montaje de La Brutal plantea un interesante conflicto sobre una pareja de periodistas (fotógrafa y reportero) que vuelven de Iraq a su apartamento de Nueva York, donde tendrán que recuperarse de las heridas físicas y emocionales que les ha causado la experiencia. Escrita por Donald Margulies, el espectáculo usa como telón de fondo el suculento debate sobre los límites del periodismo de guerra para hablar, en realidad, de una crisis amorosa donde la vocación profesional y los objetivos vitales entran dolorosamente en contradicción. Con un cuarteto de intérpretes excepcional, entre los que Ramon Madaula destaca por su magistral naturalidad, lo mejor de la dirección del siempre acertado Julio […]

En La fiesta en paz Aleix Duarri crea con mucho acierto un mosaico que intenta describir la sociedad española de la época de la Transición. Con la mirada de quien quiere aprender y llegar al fondo de la cuestión, pero sin ideas preconcebidas, Duarri elige momentos, personajes, sensaciones y anécdotas para confeccionar un espectáculo interesante, poético, sensorial y con toques de humor. Con un ritmo frenético y unas interpretaciones ajustadas, La fiesta en paz constituye un retrato de un momento único y extraño que no nos queda tan lejos. Un episodio de nuestra historia que conviene revisar si no queremos seguir perpetuando errores. Un ejercicio de memoria histórica de lo más recomendable. Más información (en catalán) en Somnis de teatre